dimecres, 20 d’abril de 2016

És el que hi ha (Carme Marquès)

Aquella tarda freda i desplaent del mes de març, passejava per les Rambles mig congelat. Sense pensar-hi, em trobava  davant del Cafè Moka. A través de les vidrieres, l’interior convidava a entrar-hi. No m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig entrar i vaig escollir una tauleta raconera darrere els vidres, de cara al carrer. Un cambrer s’acostà per demanar-me la comanda: un cafè doble i un got d’aigua, vaig dir.

         Vaig obrir el llibre que duia i em disposava a gaudir d’una estona de relax. Així va ser fins que van entrar dues noies i es van asseure vora meu. Parlaven en veu alta, una era més cridanera que l’altra, fins al punt que al cap d’una estona ja sabia els seus noms: Mariona era la rossa, Isabel la pèl-roja. Vaig resignar-me, vaig tancar el llibre disposat a escoltar-les. “Potser resulta distret”, vaig pensar.

         –Has vist? –deia la Mariona, fullejant la premsa que ambdues llegien: “Les adolescents es veuen grasses”.

—Manies –va dir la Isabel–, hi ha de tot, si t’hi fitxes va per barris. Jo he observat que de la Diagonal cap amunt no es veu gent grassa, i menys el jovent, se suposa que si tens el poder adquisitiu alt tens més cura de la salut personal.

         –Hi estic d’acord –digué la Isabel–, la gent quan més “pela” té pot gastar-s’ho en “potingues”, fitness i metges naturalistes, que els plomen a cada visita que hi van. Cent euros o més. I surten anant  de cara a les farmàcies especialitzades disposats a gastar-se una altra picossada. Ai, si jo pogués.

         –Sí, potser sí que tens raó –respon la Mariona–; però jo crec que amb una bona educació des de les escoles i també a les llars, aquest problema deixaria de ser. Fixa’t, per començar, en els menús escolars: macarrons, escalopes, pollastre... tot a base de fregits; poca verdura i poca fruita. Malament. Quan arriben a casa, a l’hora de sopar, moltes vegades, un entrepà i un iogurt, una estona de tele i, si no tenen deures, a dormir.

         –Aquest panorama és molt negre, i em sembla que no té bona solució, necessita un canvi global molt difícil en els temps actuals. Calen dos sous per fer front al pagament de les hipoteques. El pare i la mare surten d’hora al matí per acudir a la feina si és que la tenen. I els fills els deixen a l’escola tot el dia fins a mitja tarda. Sí, això no té volta de full, malament rai.

         Les noies, després de prendre’s el cafè amb llet, s’han quedat una mica moixes. Deixen de banda el diari i es dediquen a mirar a través dels vidres el bullici de les famoses Rambles de Barcelona.

         –Què –diu la Isabel–, anem a fer una ullada a la Boqueria, a veure aquell “tio  bo” que talla el bacallà amb aquella gràcia especial tot bellugant el culet i ens treu les cabòries, després de llegir això de les hipoteques, i els horaris laborals?

Diu la Mariona:

–Dubto què això sigui suficient per oblidar la problemàtica que tenen moltes famílies. Però, bé, anem que ens toqui una mica l’aire.

I marxen.

         Penso que no tot està perdut, aquestes noies en són l’exemple. No tot és superficialitat, elles sabran optar amb responsabilitat pel que és bo o no de les propagandes enganyoses que moltes vegades llegim o escoltem pels mitjans de comunicació.

         I amb un mig somriure vaig disposar-me a llegir el llibre que fins aleshores havia restat clos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada