Còdols (Núria Soler)

Aquests dies m’he passejat per muntanyes on els arbres tenen feina per créixer. S’han d’obrir pas entre pedres dures i creixen arrelant-se amb determinació, són arbres forts però no gaire alts. Predominen els pinastres barrejats amb roures encara sense fulles i amb alzines lluitadores que arrelen malgrat el migrat tros de terra on la llavor es va dipositar.

A una vesant de muntanya la vegetació és escassa, immensos blocs de pedra llisos dominen tota la serra. És una carena espectacular, fa impressió mirar-la de prop. Per un costat et sens protegit per aquella cinglera, sembla que ningú no la pugui abastar. Error, aquí i allà homes i dones fets d’una pasta estranya s’hi enfilen clavant piolets i aferrant-se amb mans i peus a la roca.

L’altra vesant, no sé si és la nord o la sud, escampa un verd fosc per tota la serralada. Al fons un riuet esquifit salta alegre perquè enguany ha aconseguit omplir el pantà, gairebé ni s’ho creu.

Aquest embassament ara acull piragües i canoes que passegen estranyades de poder gaudir de tanta aigua. Jo també m’hi delecto des de terra ferma. És un espectacle, els arbres més propers s’hi banyen, els caminois que s’obren pas al costat de les ribes s’omplen de passejants que s’acosten a contemplar tanta abundància. Quina riquesa poder veure com el verd del bosc es reflecteix en el mirall tornassolat.

Per una carretera estreta, tement contínuament l’aparició d’un vehicle en sentit contrari, ens enfilem fins a una ermita. El nom ho diu tot: El codolar. Són immensos els còdols, m’imagino el terrabastall que hi deuria haver quan es van desprendre de la carena. A mida que ens hi acostem anem trobant xiprers alts, de tronc robust, d’un verd fosc i lluent fins que es decideixen a formar dues fileres, una a cada banda del camí, que ens condueixen de dret a l’ermita, construïda a redós de les pedres que l’aixopluguen.

Diuen que a l’ermita hi viu una monja, avui no hi és. Un rètol: “Sóc a Cornudella”, ens ho avisa. És una ermitana moderna, penso. També aquí hi passa força gent, uns a peu, altres en bicicleta, altres, com jo, sense esforç. Tots hi fan parada, beuen, esmorzen, esperen uns companys endarrerits i jo, mentre em distrec i contemplo els xiprers, tan alts, tan amples  em demano qui els deuria plantar, com ho han fet per créixer en aquell terreny on només hi ha argelagues i còdols, còdols, còdols...

Estic contenta, cada espècie troba el seu lloc per arrelar i desenvolupar-se i tots aquells que anem a contemplar els prodigis que la naturalesa ens ofereix podem gaudir-ne i respectar-los.

La font, la meva font, la nostra font (Elisabet Prades)

Mormola la font

Records d’infantesa

Gronxats pel temps

La font, la meva font que no es meva i que té les aigües presoneres.

L’aigua de la meva font no corre lliure per les gorgues

Ni besa els prats arrecerats de les muntanyes

No juga amb les pedres del camí

És captiva de les tenebres en una nit eterna

Potser com nosaltres

La meva font amagada en un xamfrà de la ciutat

Tan petita i anònima que no té ni nom

Ah, sí, la del Pla de la Boqueria, en diuen

La Font, la meva Font, la nostra Font

D’aigües fresques on, de la mà del pare,

Anàvem a l’estiu a buscar aigua

Agafades a les anses dels cubells

Que fresca i dolça la trobàvem!

Amb gust de pare

La Font, la meva Font, la nostra Font

Que amaga els records de la nostra infantesa.

L'illa de Tasmània (Pilar Zabala)

“El món encara era jove quan vaig néixer”. Jo era una illa verda, posseïdora d’un clima temperat y humit que afavoria el meu creixement i la força dels vents em proporcionava pluges abundants. A l’hivern, les meves muntanyes i els prats alpins es cobrien de neu, i amb l’arribada de la primavera, s’omplien de flors. A la meva costa oest, el bosc humit era tan espès que els humans no gosaven a endinsar-s'hi gaire i els arbres es convertien en gegants de braços poderosos.

Els tasmanians, humans que vivien de la cacera i de la recol·lecció, eran pocs, i jo els donava tot el que necessitaven. A les terres altes del centre hi havia centenars de llacs. Milers de cangurs i altres espècies de marsupials recorrien les meves prades d’acàcies i eucaliptus. Jo era acollidora de moltes espècies d’animals únics al món, animals que prosperaven tranquils en la meva costa.

El primers humans foranis que vaig veure eren diferents, tenien la pell pàl·lida i no s’hi van estar gaire. Anys després, un altre grup va vorejar la meva costa però també van acabar marxant. El 1802 van venir uns altres visitants, aquest cop per quedar-s'hi, i van dir que jo era seva i aquí van començar les meves desgràcies. Es van entossudir a alimentar-se amb els animals i les plantes que duien i que van trigar a aclimatar-se. Llavors, sense que jo els fes cap mal, van començar a atacar-me.

Un parell d’anys després, 300 dels meus tasmanians, homes, dones i nens, anaven perseguint uns cangurs per alimentar-se. No duien llances, solament maces, però un grup de soldats els va descobrir i els va matar a tots. Les escaramusses sovintejaven per part dels soldats fins que les van acabar convertint en una guerra d’extermini.

L’avarícia dels humans pàl·lids no tenia aturador. Van començar a cremar els meus boscos per deixar créixer només l’herba i els van omplir d’ovelles, marginant d’aquesta manera els animals que vivien aquí des de mil·lennis. Van destruir la base d’alimentació dels tasmanians i aquests, per sobreviure, es van veure en la necessitat de començar a matar ovelles. Ells només volien la seva part, el just per viure, però els colons ho volien tot i més.

Quan l’últim autèntic tasmanià va morir, vaig entendre que l’humà pàl·lid lluitava contra mi i tot el que era meu. Per exemple, les balenes. No vaig tenir temps d’acomiadar-me d’elles. També van massacrar foques i lleons marins.

El 1881 van trobar or a la vall del riu King. Van foradar les meves entranyes removent tones de terra. Després també es van posar a buscar coure, plom i zenc, i van aixecar una ciutat a la vall del riu Queen que van anomenar Queenstown.

Els llenyataires em van tallar milions d’arbres per alimentar els forns metal·lúrgics i, llavors, els fums sulfurosos i el sofre es van estendre per tota la regió matant la vegetació dels turons i contaminant la terra, i a la fi, la meva pell va morir. Va arribar una primavera en què res no va brotar. Va ser el 1900, en tan sols vint anys de temps.

Entre les muntanyes, jo tenia un llac alpí preciós, amb boniques platges de sorra, però el 1955 les excavadores van començar a remoure la terra propera i a traçar camins. Es va construir una presa artificial i, després de 50 milions d’anys d’evolució, el meu llac va desaparèixer per convertir-se en un pantà, i així és com es van extingir 17 espècies úniques de vida aquàtica.

La primera gran amenaça ha estat provocada per la rapacitat de les companyies de la fusta i del paper, que han causat la pèrdua d’una sisena part dels meus boscos. L’altra gran amenaça és el foc. El traçat de carreteres que duen fins als meus racons més profunds faciliten que arribi el foc al bosc, i quan un bosc humit es crema, els eucaliptus acaben envaint el terreny.

Els membres d’un actiu moviment ecologista que havia dirigit la batalla en contra de les preses, es van convertir en els guardians dels meus boscos. Gràcies a ells es va mobilitzar l’opinió pública australiana i es va aconseguir una moratòria en la destrucció de noves zones dels meus boscos verges però, en molts altres racons de la meva pell, la destrucció encara segueix.

No pretenc que res canviï. L’evolució és necessària, però s’ha de donar temps perquè les transformacions s’adaptin i deixar que els cicles naturals segueixin el seu curs.

(Aquest text és un extracte inspirat en el magnífic relat que, fa anys, va fer en Jaume Bartroli, per a la revista Integral.)

Boscos en procés de desaparició (Montserrat Fortuny)

Quan sóc a Sant Feliu, vaig tots els matins a la platja, si no plou i, a les tardes, a passejar pels boscos que l’envolten, la majoria pinedes.

En fer-ho, recordo, veient com han canviat des de la meva adolescència, els grans boscos del nostre planeta que, per culpa nostra, de la humanitat, van perdent extensió i profunditat. Em refereixo, entre altres, a les selves de l’Amazones, per exemple.

Però ací mateix, no cal anar tan lluny, l’arbreda que cobreix tota la muntanya al cim de la qual hi ha l’ermita de sant Elm, jo la recordo molt més frondosa.

Pujava un bon tros, entre pins curulls de pinyes, fins a trobar un camí que anava a la Font de Monticalvari, d’una aigua clara i fresca i d’agradable sabor. El caminet acabava al recinte de la Font, que naixia a la cavitat d’una roca, amb una aixeta que obries i tancaves al teu plaer. Els marges dels voltants servien de seients rudimentaris. Ara tot hi és com abans, però la Font no raja, està clausurada, per culpa dels residus de tantes vivendes que s’han construït més amunt.

Per a pujar dalt l’ermita, havies de grimpar per un caminoi que començava a la mateixa esplanada de la Font, entremig del rocam, tan pronunciat, que les persones no gaire àgils no s’hi podien enfilar.

Un cop dalt, trobaves un passadís, de dos pams d’amplada, que seguia amunt, amunt i la teva feina era evitar les punxes dels esbarzers i altres herbes espinoses que hi havia a banda i banda.

Valia ben bé la pena enfilar-t’hi, perquè durant tota la caminada, et trobaves amb flors boscanes de color blanc i groc i blau. Amb papallones multicolors i espiadimonis que brunzien dins el gran silenci.

Abans d’arribar a la carretera, et giraves i veies tot Sant Feliu il·luminat pel sol, davant del nostre mar menut, tan blau, tan verd, tan gris, segons els núvols de l’horitzó, si n’hi havia.

Al final del caminoi, agafaves la carretera, ampla i envoltada de pins gegantins, fins arribar al començament de la drecera que porta, tot baixant, a la Cala del Vigatà i de l’altra que segueix amunt, fins a l’ermita.

Actualment, el canvi és tan radical, que et quedes bocabadat: Al principi del caminet de Monticalvari ja et trobes un camí de dos metres d’ample, obert per les rodes de les motociclistes que allà són els amos, pujant i baixant amb el seu brunzit ferotge i t’has d’apartar per a deixar-los pas. Han quedat al descobert les roques, abans amagades sota el terral i les plantes. I no cal enfilar-te per cap penya-segat, que ja arribes a la carretera per aquest mateix sender.

Si un dia et trobes amb una papallona, ja pots donar gràcies, perquè, fora de mosques i formigues no hi ha res més i de flors, cap ni una. Matolls, arbustos, això sí.

Malgrat tot, jo hi pujo molt sovint, amb bastó, per evitar relliscar per les roques que han queda al descobert, perquè el camí és ample però difícil. A la tornada, ho faig per la carretera, per por a rodolar, que les baixades són més perilloses.

De vegades, m’assec en algun lloc arrecerat del sol i des d’on pugui contemplar grups de pins i d’alzines sureres i fer un dibuix, que és així que m’entretinc més a grat.

Encara, algun dia, passa un ramat de cabres, baixant lentament, menjant herbetes, encapçalades pel boc, que em fa una mica d’aprensió, amb les seves grosses banyes i m’estic quieta i callada. Tant que m’agradaria aixecar-me i anar a acariciar les precioses cries!

Sí. La natura ha canviat a tot arreu i per a mal.

Els arbres gegants (Antònia García)

A prop de la serra de Llancers i del Puigsacalm hi ha un indret on, a la primavera, la verdor dels arbres us embolcalla. El sol dibuixa transparències entre les fulles tendres dels faigs. Els camins són encatifats de fullaraca fosca i en el sotabosc trobeu grèvols, falgueres, de tant en tant algun clap de violetes... Sentiu a dins vostre la puixança de la vida que es desperta i la joia d'assaborir-la us fa delitós el camí.

A l'estiu, els faigs, en plena ufana i carregats de fruits, mostren una imatge d'exuberància que aclapara. I quan la boira els fa mig invisibles, gairebé pressentiu els follets que s'amaguen darrere de les soques i us sembla veure les fades que dansen arran del rierol on viu la salamandra.

A la tardor, la fageda es torna primer de color d'or i, després, de color de coure. És el moment màgic de l'explosió cromàtica. Amb prou feines podeu retenir als ulls l'esclat dels colors tardorals. Com si hi hagués un incendi, cada fulla és una flama que us aviva els sentits. Més tard, la fageda es despulla de les fulles i forma a terra una tofa vermellosa que desprèn una aroma d'humitat i plantes seques alhora. Les vostres passes remouen les fulles, zas... zas..., i provoquen fresses rítmiques, com una cançó. Els faigs, amb els troncs grisos gairebé nus, escolten el so del vostre diàleg amb el camí.

Aquests arbres, quan comença el temps del fred i ja no els queda cap fulla, us encomanen un sentiment de melangia i noteu a la pell l'alè dels éssers que ja no són d'aquest món. Sentiu que la sang se us aquieta a dins de les venes com la saba s'alenteix a dins de l'escorça. I quan la neu de l'hivern els vesteix de blanc, semblen fantasmes que alcen els immensos braços cap al cel.

Per una sèrie de circumstàncies, els faigs no van ser tallats per aprofitar-ne la fusta quan hauria estat el temps habitual de fer-ho. Per això van anar creixent durant més de dos-cents cinquanta anys i molts d'ells van assolir una alçada d'uns quaranta metres, amb troncs de més d'un metre de diàmetre.

Aquest lloc meravellós és el bosc de la Grevolosa, situat a l'indret de l'ermita de Sant Nazari. S'hi pot anar des de Sant Pere de Torelló i des de Joanetes. Si no hi heu estat mai, aneu-hi. Els faigs, veritables gegants de la naturalesa, us acolliran i us faran sentir que formeu part d'aquest món vegetal. Per unes hores, respireu amb ells. Feu que el vostre cor bategui com el seu. Flaireu la seva olor. Abraceu-los. Ells ja hi eren abans que nasquéssiu i continuaran vius després de la vostra mort.

Al tren (Montserrat Fortuny)

Avui començo les vacances; agafo el tren i no he de baixar fins al final, o sia que m’espera un bon recorregut. Pujo al segon vagó i corro a seure a l’únic seient lliure que queda amb finestra.

Davant meu hi ha un matrimoni gran. Els de l’altra costat del passadís són quatre nois que fan molta barrila i em penso que n’hi ha per estona. No em giro per mirar al meu darrere, que està ben ple i, més endavant hi ha pares i fills petits que també fan molt de soroll.

M’he preparat un llibre, però no em puc concentrar, hi ha massa xivarri. El tren surt de l’estació i miro el paisatge, però el tinc molt conegut.

Com he dit, en front meu hi ha una parella i m’hi vaig fixant més. Ell és alt, almenys li passa un pam a la seva companya, asseguts tots dos. Ella, baixeta i prima. Es miren somrients tots dos i parlen en to greu, amb els caps molt junts.

Em crida l’atenció el xal que té la dona a la falda, que també cobreix els genolls d’ell i no veig la mà esquerra d’ella ni la dreta de l’home… Em figuro que, per sota del foulard, les dues mans estan enllaçades… Perquè, per sota la roba i no pel damunt, com a cosa natural?

I si no fossin marit i muller? I si es tractés d’amants que fugen? Miro el portaequipatges i veig que hi ha dues maletes petites. No seria més natural, en un matrimoni, una de grossa, sola, per a tots dos?

A cada estació que parem, miren per la finestra fixament i, quan torna a arrencar el tren es fan un somriure, com alleujats… I si fugissin d’algú o d’alguns?

Dissimulant tant com puc, miro les seves mans, les que queden al descobert… La dreta de la dona porta un anell d’or, gruixut, amb una perla. L’esquerra de l’home no en porta cap i no goso mirar més fixament per si hi ha algun senyal al seu anular, d’haver-ne portat. S’escapen, un d’ells o tots dos, d’algú o d’alguns? Sí que en fan cara de fugir, sí…

La meva preocupació és que vegin que els miro amb massa insistència i dissimulo tant com puc. Sí, sí, cada vegada que sortim d’una estació es somriuen com alliberats.

I si es presentessin els “abandonats”? I si es volguessin venjar?

El temps ha anat passant i, per fi, arribem al final del trajecte. Tothom recull maletes i estris i baixem a l’andana. Els he deixat passar al davant i els segueixo. No els espera ningú. Corren a la parada de taxis, entren ràpid en un, i sento que l’home diu: “A l’Hotel…”.

No els he vist mai més.

Roberta (M. Jesús Mandianes)

Acompañada por el monótono traqueteo de las ruedas de mi maleta camino distraída por el vestíbulo de la Estación de Francia, seducida por el encanto romántico de las bóvedas iluminadas con una tenue luz amarilla, las vidrieras policromadas y los mármoles que recubren las paredes, convirtiéndolo en un escenario evocador de otros tiempos.

Un altavoz anunciando la inminente salida del “nocturno Barcelona-Paris” me devuelve a la realidad. Corro hacia el andén siguiendo a los pasajeros rezagados, el revisor con gesto impaciente nos pide los billetes, advirtiéndonos que el tren está a punto de partir. Cuando por fin me acomodo en la butaca, al descorrer la cortinilla veo a una mujer mulata que trotando se acerca al tren con el billete en la mano. Resoplando aborda al revisor, ahora olvidando la obligatoria cortesía le recrimina el retraso. No puedo oír la conversación, pero veo la expresión de súplica de ella y la mueca despectiva de él; al darse cuenta de que los viajeros lo observamos, la deja subir.

Avanza por el pasillo secándose el sudor con un pañuelo de papel y arrastrando un maletín multicolor. Viste una túnica blanca que resalta el color de su piel canela, el pelo azabache recogido en un moño enmarca el rostro de pómulos altos, labios carnosos y ojos negros. La calidez de la voz y el aspecto físico revelan el origen cubano de la joven. Sonriendo me pide permiso para sentarse frente a mí:

—Madame, ¿Me da usted su permiso?

—Faltaría más, no tienes necesidad de pedirlo.

Después de colocarse unos auriculares, siguiendo con la cabeza el ritmo de la música, parece olvidarse de todo.

Sin duda se trata de una emigrante con un contrato temporal para trabajar en algún hotel de Paris. Me la imagino limpiando habitaciones al ritmo de la música de sus cascos, siguiendo el compás del son cubano con los pies y las caderas, sin darse cuenta de que la gobernanta la observa dispuesta a recriminarla, exigiéndole seriedad y disciplina:

—Mademoiselle, está usted trabajando en un gran hotel de Francia, no en un “chiringuito cubano”.

—¿Qué le voy haser patrona? Si llevo el son caribeño en la sangre.

—S’il vous plait ¡Que falta de profesionalidad!

Tal vez va a trabajar a la mansión de una aristócrata francesa que le coloca el uniforme de mucama con delantalito blanco y cofia.

No sabe la rancia duquesa que su hijo se enamorará locamente de ella y querrá convertirla en su esposa.

—Mére, tengo que hablar contigo. Me quiero casar

—¡Oh querido, ya era hora! ¿Quién es la afortunada? ¿La conozco?

—Oui, es Roberta, la chica de servicio.

—Oooh, me da un soponcio. ¡Qué disgusto!

El tren avanza en medio de la noche adormeciendo a los pasajeros con su suave balanceo, cierro los ojos y sueño que camino por el malecón de la Habana bajo un Sol tropical, el calor me obliga a buscar un restaurante donde refrescarme, se acerca una camarera y me pregunta:

—¿Le apetece una piña colada madame?

Al levantar los ojos la veo a “ella” cantando y bailando con una bandeja en la mano.

El inesperado repiqueteo de las gotas de lluvia en la ventanilla consigue despertarme a tiempo de escuchar a una azafata informando que el convoy está a punto de llegar a Paris. El Elipsos hace su entrada en la estación lentamente, como si quisiera retener a los pasajeros, que aferrados a su equipaje esperan ansiosos el momento de abandonarlo. Resignado abre las puertas para permitirnos descender ordenadamente; aun desubicados recorremos el andén buscando la salida que desemboca en un deteriorado vestíbulo.

Descubro que Austerlitz es un vaivén de viajeros que pululan por la estación animados por la armonía del piano, donde un joven interpreta “Para Elisa”. Sus dedos alargados acarician las teclas desgranando los delicados acordes de la composición de Beethoven.

Asombrada veo como mi compañera de viaje sonriendo se acerca al “maestro” y le pide permiso para sentarse al piano, las manos se deslizan por el teclado en una declaración de amor acompañada de su voz lánguida, aterciopelada, llena de sensualidad. La garganta se le quiebra entre agudos rotos por melódicos quejidos, consiguiendo detener un instante el camino de los viajeros y los trenes, hechizados por la voz: Cantando como si conociera sus vidas, mirando a través de ellos como si los traspasara.

Un altavoz anuncia la salida del cercanías con destino Versalles, Roberta finalizando la balada se aleja ligera en busca de su tren. Pasa por delante de mí guiñándome el ojo. Parece decirme: Madame tengo mi propia historia, muy distinta de la que tú has inventado.

Inventora de vides (Antònia García)

Va, plego. Ja se m'estan cansant els ulls, de llegir. I el paisatge no és especialment atractiu...

Que pesats que són aquests viatges amb tren. Tantes hores... Però mai més en cotxe de línia! Vaig acabar en forma de quatre! Almenys, amb el tren puc anar amunt i avall pel passadís o puc passar una estona al vagó-cafeteria. I sempre hi ha algú que té ganes d'enraonar una estona. I sinó, m'invento les vides dels passatgers. Sí, sí, me les invento! És una bona distracció.

Aquest home que seu a davant meu, per exemple, fa cara de dir-se Lluís. El veig una mica pansit. És clar, se li deu haver mort la dona de fa poc. No, millor que no. Està pansit perquè la pensió gairebé no li arriba... Això! Gairebé no arriba a finals de mes, i els fills li diuen que s'arregli tot sol, que ells tenen moltes despeses. Pobre Lluís!

La noia que és al seu costat, eeh.. la Sílvia! La Sílvia, jersei cenyit i texans desfilats, se n'ha anat de casa perquè vol viure amb el seu xicot. Els pares no ho entenen. “Que no podries esperar una mica més i us caseu com Déu mana?” Molt ben fet, Sílvia! Tu tries la teva vida! (Bé, en aquest cas, te la trio jo). Els teus pares són una mica antiquats.

Aquella iaia de vora la finestra... La iaia Maria Cinta! (Quin nom més bonic que li he posat!). La Maria Cinta aguanta la incomoditat del viatge perquè va a veure la filla i els néts. Té dos néts. No, tres: el més petit té cinc mesets i encara no el coneix. Quina il·lusió! Per això fa aquesta carona tan maca de iaia.

El xicot del seu costat... Coi, ara ha apartat els ulls però diria que m'estava observant... Ara em torna a mirar... I doncs, què mires? Vaja, ara fa veure que no em mira, però em sembla que m'està espiant de cua d'ull. Bé, li posaré Sergi. És representant d'una empresa de fabricació de mobles i va a veure un client. No, que aniria amb el seu cotxe, més ben dit, amb el cotxe de l'empresa, amb tots els catàlegs. És igual, el faré representant de... Ui, em torna a mirar... Doncs jo no desvio la vista. Au, a veure si aguantes la mirada! Ostres! No afluixa, no...! Resulta com una mica impertinent que et fitin així. Dissimularé, mirant per la finestra. Per on anava? Ah, sí, el paio és representant d'una empresa turística i ho té tot a l'ordinador portàtil. On és el teu ordinador, Sergi? El tens guardat a la maleta? Ah, mal fet. L'hauries de tenir a sobre dels genolls i...

Aquest Sergi m'està fent posar nerviosa. Tant de mirar-me, tant de mirar-me... Però quina insistència! On s'és vist? Me'n vaig a estirar les cames pel passadís.

Apa, ja torno a seure. Alça! Altre cop els seus ulls! Vaja, si no fos la diferència d'edat, diria que s'ha enamorat de mi. Té una mirada com si, com ho diria?, com si em volgués veure per dins. Aaahhh! I si...? M'estic ensumant que... Però no, no pot ser! I, ben mirat, per què no? Si jo ho faig, ell també ho pot fer... Sí, sí, ara gairebé ho asseguraria... Aquest noi m'està inventant la vida! M'està inventant la vida, com faig jo!

I, segons ell, quina és la meva vida? Sóc la secretària d'un notari i vaig a veure els oncles, aprofitant uns dies de vacances? O sóc... què sé jo... Sóc una doctora traumatòloga que va a un congrés de medicina? Sóc una mestressa de casa que enyora la seva terra d'origen i hi fa una escapada? Sóc una pintora famosa que va d'incògnit a un balneari?

I si la meva vida no fos la vida que jo conec sinó que estigués vivint la vida que m'inventa aquest noi? Té els ulls enigmàtics i no para de mirar-me, com si em volgués dirigir la voluntat... Ep! Això sí que no! M'alço d'una revolada i em planto al seu davant. Aixeco el dit índex amb gest d'advertència i li dic: Parlem-ne!