Frederic Soler i Hubert va néixer l'any 1839 a
Barcelona. El pare era fuster i ell jugava amb els trossets de fusta i feia
petits teatres i espectacles de titelles per als nens del barri. Aviat va
quedar orfe de mare i pare. El seu oncle matern, que era rellotger, va ser el
seu tutor. En Frederic, que continuava amb l'afició al teatre, ara ja el de
veritat, va acabar fent-se càrrec del negoci familiar.
En aquella època hi havia el que en deien
“tallers”. Generalment eren pisos llogats per un grup de nois joves (les dones
en quedaven excloses), i allí es reunien per recitar, actuar, cantar, pintar,
representar teatre, ballar, discutir... Tant van proliferar, que quan algú
anava a casa d'un seu conegut, en obrir-li la porta, el visitant preguntava:
“És aquí que fan comèdia?” I també van quedar en la memòria col·lectiva
expressions com “paga, que és gata!” La rebotiga de la rellotgeria també va
tenir aquest ús. I en aquests “tallers” el jove Frederic va començar a estrenar
les seves obres, que solien ser sainets, paròdies, sàtires i peces burlesques.
Escrivia amb diversos pseudònims. El que li va quedar com a més conegut va ser
el de Serafí Pitarra.
A Barcelona,
a la part de baix de la Rambla, l'any 1906 es va fer un monument en honor seu.
És situat a la plaça del Teatre, que abans es deia pla de les Comèdies. La
construcció destaca per la mida força gran, amb una sòlida base i l'estàtua de
Pitarra encimbellada a dalt de tot, assegut amb una cama damunt de l'altra, com
si fos en un tron.
I bé
que se'l mereixia, aquest tron, perquè va ser un dramaturg i poeta de molta
fama, director artístic i empresari teatral. Els títols i també fragments de
les seves obres s'havien escampat com taca d'oli:
“Esmola
que esmola, fes dagues, daguer, fes dagues que passin les malles d'acer” O
també “Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent
nostres banderes serà l'urna de l'honor”.
Però va
destacar sobretot per les paròdies, també conegudes per “gatades”. Va parodiar
el drama romàntic La campana de l'Almudaina i la va convertir en L'esquella
de la torratxa, gatada en dos actes, en vers i “en català del qu'ara's
parla”. Una altra obra, El trovador, va passar a ser El cantador.
La vaquera de la Finojosa, es va convertir en La vaquera de la piga
rossa. I no es va estar gens ni mica d'atribuir als seus personatges un
llenguatge corrent, vulgar i fins i tot molt groller.
Amb els
anys, però, l'actitud sarcàstica i barroera es va anar modificant i al final va
entrar a formar part dels autors de llenguatge culte i refinat, la burgesia dels
Jocs Florals, a qui tantes burles havia dedicat.
Frederic Soler va morir a Barcelona l'any 1895, als 56 anys. Poc abans
de la seva mort, va voler reconciliar-se amb Àngel Guimerà, amb qui havia estat
molt enfrontat. Diuen que van tenir una entrevista plàcida i amistosa, que
potser venia a ser com si li passés el relleu per continuar treballant pel
teatre català, que tant s'estimaven tots dos autors.
