Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 44. El penya-segat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris 44. El penya-segat. Mostrar tots els missatges

dilluns, 12 de gener del 2015

Dalt d’un penya-segat (Montserrat Fortuny)

“Heu pujat en un penya-segat per contemplar el mar. De sobte, des de l'aigua, us arriba una veu que us crida pel vostre nom.” Aquest és el títol dels deures d'aquest dilluns i només em queda el matí per a fer-los i aquí, a la platja, tot són converses, rialles, xiscles dels nens que es banyen i una musicota que ve d'un berenador de mala mort d'ací mateix.
No hi ha manera de concentrar-me i pujo en un penya-segat des d'on puc contemplar la bellesa del mar en tota la seva magnitud. Poso damunt d'una roca plana el bloc, obert per un full en blanc, i a la mà el bolígraf, a punt de rebre la inspiració.
De sobte, sento una veu que em crida pel meu nom: “Montserrat...” La veu ve del mar i primer em quedo sorpresa, després espantada… “Montserrat...” repeteix.
No puc pas resistir-me, ho deixo tot i salto al buit.
Xaf! Quina sotragada! Els meus peus toquen fons i em veig caminant damunt la sorra del sòl, ben dreta i respirant sense cap dificultat dins l'aigua salada. Al voltant meu, peixos de tots colors i… sirenes. Sí, sirenes, amb els seus cabells d'or i cues d'argent.
Se me n'acosten dues, boniques, somrients, m'agafen cada una per un braç i em diuen: “Vine, vine, que veuràs el que mai no t'has pogut imaginar.”
I em porten davant d'un tron, fet en una roca viva, on hi ha assegut el Rei Neptú, envoltat de sirenes, peixos, pops, plantes i flors aquàtiques i de tres personatges que també porten corones d'or als seus caps venerables. Un, de llarga barba blanca; el segon, ros com un fil d'or i el tercer, amb tota la seva bellesa bruna.
—Sou els tres Reis d'Orient, oi? —pregunto embadalida.
—Sí, Montserrat, ho som i estem molt contents de veure't al nostre habitatge d'estiu. D'ací no en sortim fins a primers de gener de cada any. Les nostres amigues, les sirenes, t'ho explicaran amb tots els detalls.
I una dotzena de les més boniques em fan entrar en una cova on hi ha joguines de tota mena.
—Veus?, nosaltres, al gener, ens transformem en patges dels tres Reis d'Orient i pugem a la superfície ben disfressades, amb tots els joguets que et pots imaginar, i els repartim als nens que han somniat amb els Reis durant tot l'any… I també portem obsequis a les persones grans que ens recorden —diu la més rosseta.
—Sí, ens repartim per ciutats i pobles. Aquí et presentem les de Barcelona-ciutat, una per a cada barri —continua la pèl-roja.
—Mira, la sirena del Guinardó, la que té cura d'un Taller d'Escriptura que hi ha i que s'encarrega d'omplir de lletres els cervells d'unes quantes dones, que les transformen en narracions, prosa poètica, versos... —diu la més moreneta.
—Oh, oh! Quina meravella! —contesto jo, una mica desconcertada però contenta.
Al mateix temps, el meu cos se sent cansat, els ulls se'm tanquen... M'envaeix la son... No sé quanta estona dormo, però els raigs del sol arriben al penya-segat, on em retrobo, des d'on es veu com es pon el sol. Em desperto amb un calfred. Què veig? Als meus peus, el mar, amb la resplendor de l'hora que el sol s'amaga... Damunt la roca plana, el bloc, obert per la pàgina en blanc...
Els meus ulls, ja acostumats altra vegada a la llum de la superfície, llegeixen en una lletra clara, arrodonida, desconeguda, unes paraules:
“Heu pujat en un penya-segat…”.

El meu nom des del mar (Antònia García)

Pujo al penya-segat. Vist des d'allí, l'horitzó és una línia gairebé imperceptible entre el cel i el mar. Molts metres avall, les onades trenquen contra els esculls. No hi ha platja, només roques i el so del mar.
De sobte, una veu sortida de l'aigua crida el meu nom:
—Maria...
Miro avall, sorpresa, i també al meu voltant. Ningú. Estic sola en aquest indret. Potser m'ho he imaginat, que una veu em cridava. De vegades el cervell m'enganya. Cada cop que vinc al penya-segat i miro cap als esculls amagats a tres pams sota l'aigua, allà on va topar l'embarcació d'en Jaume, em sembla que el veig, damunt la coberta, movent els braços, abans de caure al mar...
Però altre cop la veu llança el reclam del meu nom:
—Maria...
Incrèdula, em tapo les orelles amb les mans. Ha de ser la remor de les onades entre els còdols, que sembla estrafer la seva veu. Ressegueixo amb la mirada tota la zona del naufragi. El mar remoreja entre les roques a flor d'aigua abans de l'embat contra la paret vertical.
El meu nom, sorgit de les roques negades, s'enfila per l'espadat, se m'entortolliga i m'aboca perillosament al mar. A baix, les aigües s'obren i es tanquen com una boca àvida i el magnetisme del buit m'atrau. M'hi lliuro. Em deixo anar en caiguda lliure, com una pedra, desferra de mi mateixa des que el vaig perdre.
—Maria...
Em passen pel cervell imatges ràpides... La teva mirada, quan ens vam conèixer... Ja vinc, Jaume, ja vinc! Oh, mare...! El teu somriure... Mare, dóna'm la mà... Se m'acaba el temps! Caic al mar. M'esclafo contra els esculls. M'engoleix un remolí. L'aigua m'omple la boca i m'inunda els pulmons. Per un breu instant veig el color verdós de l'aigua damunt meu. Després el mar s'apodera de mi. La veu que em cridava, calla. El meu nom, esmicolat, sura damunt de les onades...

Hvítserkur (Anna Collado)

Havia vist molts viatjants que s’apropaven al meu petit racó de món, a Òsar, a la península de Vatnsnes, al nord d’Islàndia. Hi venien per veure les foques grises i la roca de Hvítserkur, roca d’origen magmàtic que l’atzar, el vent i el mar havien convertit en una escultura gegant semblant a un rinoceront que beu aigua. La veritat és que els viatjants no em donaven gaire feina, perquè a Islàndia no n’hi havia molts turistes i encara menys que arribessin fins allà. Jo me’ls mirava la major part de l’any des de dins de casa, des de la petita talaia que havia construït per vigilar el mar a les golfes de la meva granja. Des que m’havia jubilat, tot l’exercici que feia era pujar-hi cada matí i subjectar els prismàtics davant dels meus ulls.
La major part dels viatjants s’hi estaven poca estona. El fred i el vent era, fins i tot a l’estiu, insuportable al petit mirador que s’havia construït davant de Hvítserkur. Però aquell home era ben especial. El primer dia que el vaig veure s’hi va estar més d’una hora... No ho puc dir del cert, però recordo que quan el vaig veure tornar em va sorprendre perquè gairebé m’havia oblidat d’ell. Però el més sorprenent és que l’endemà vaig tornar-lo a veure. Anava més ben equipat que el dia abans i s’hi va estar, concretament dues hores i cinquanta-cinc minuts.
Al cinquè dia consecutiu de visita, la curiositat va poder amb mi i el meu reuma i vaig equipar-me bé per anar a conèixer-lo. Així que el vaig veure passar camí de Hvítserkur, vaig anar-li al darrere sense demora. El seu pas era molt més lleuger que el meu, per això no podia perdre temps. Quan vaig arribar al mirador l’home no hi era. En abocar-me a la barana el vaig veure literalment penjat d’una roca observant fixament un petit grup de foques que jeia mandrós a la sorra fosca de la platja aprofitant els pocs raigs de sol que caurien en aquell paratge durant tot el dia.
Li vaig fer un crit pensant que anava a caure: “Horfa út!” (no vaig poder evitar que em sortís l’islandès en aquell crit visceral d’alerta). “Hej!” em va respondre aquell home estrany a mode de salutació danesa. Li vaig preguntar què feia allà penjat i li vaig demanar que anés amb compte, que podia caure. L’home, va començar a pujar lentament per les roques en direcció al mirador.
Tres quarts d’hora més tard, seiem a casa meva i menjàvem Kjötsúpa, la sopa més deliciosa de tota l’illa, la que havia après a preparar quan era un marrec i havia anat perfeccionant amb els anys. Amb la relaxació de l’àpat, aquell viatjant em va explicar la seva història: l’Asbjørn, així es deia, era danès i havia agafat un any sabàtic per recuperar-se de la mort de la seva estimada, l’Ellinor. Necessitava abandonar casa seva per una temporada i abstreure’s de la dura realitat. Havia decidit viatjar a la veïna Islàndia, per descobrir les meravelles d’aquella terra fascinant. Però la visita a Hvítserkur l’havia trasbalsat. S’hi havia apropat per visitar el rinoceront de pedra i, mentre el contemplava, va sentir una veu que cridava: “Asbjørn... Asbjørn, estimat...”. Al començament va pensar que el vent li estava jugant una mala passada, però al cap d’un moment va tornar a sentir la veu: “Asbjørn... T’he trobat a faltar...”. Després va venir el silenci i el fred va obligar-lo a marxar.
Va retornar l’endemà i l’altre i l’altre... Cada dia sentia la veu que cridava “Asbjørn...” i cada dia n’anava perfilant més l’origen. Finalment havia arribat a una conclusió: l’Ellinor, reencarnada en foca grisa, el cridava perquè es reunís amb ella. Quan em va dir això no vaig saber gaire bé com reaccionar. Si bé al començament se’m va escapar el riure, de seguida vaig adonar-me que el viatjant no feia broma. Llavors vaig desplegar tota la diplomàcia de què vaig ser capaç per mirar de fer-li entendre, sense faltar-li al respecte, que allò que deia no tenia ni cap ni peus. L’Asbjørn va marxar a mitja tarda sense que jo l’hagués pogut convèncer que les coses no eren com ell pensava i que la tristesa de la pèrdua de l’Ellinor potser li estava ennuvolant el cervell.
L’endemà, el vaig veure camí de Hvítserkur. Tres hores més tard, preocupat, el vaig anar a buscar. Al mirador no hi era, a la roca tampoc. On sí que el vaig descobrir va ser ajagut entre el grup de foques grises a la platja. Vaig cridar-lo des del mirador, però no em va respondre. Quan el sol se’n va anar, tot el grup, incloent l’Asbjørn, van desfilar parsimoniosament cap a l’aigua. Vaig deixar-me la poca veu que em quedava cridant el seu nom, però no en vaig obtenir cap resposta i les meves cames no em permetien anar a rescatar-lo.
Vaig tornar cap a casa tan de pressa com vaig poder i li vaig explicar a l’Ástríður, la meva dona:
—Hem de fer alguna cosa, hem d’avisar a la policia, que vingui a rescatar-lo.
—Calla, boig! —va dir l’Ástríður— Acabaré tapiant la porta de les golfes. Tant mirar el mar se t’està aigualint el cervell!
L’endemà, d’amagat de l’Ástríður vaig sortir de casa per anar fins al mirador. A la platja m’hi vaig trobar el grup de foques grises. Em va semblar que n’hi havia una més que de costum. Quan ja me n’anava, una veu va murmurar: “Arnór...”. Vaig aturar-me i vaig parar l’orella: “Arnór... No t’amoïnis per mi... Ara torno a ser feliç”.

Allà on aneu, amics (Núria Soler)

Valia la pena, l’esforç! Com m’ha costat arribar fins aquí, les meves cames fa temps que han deixat de ser el que eren.
La vista és magnífica, tal i com la recordava. Als meus peus l’espadat amb el mar al fons tacat d’illots rocosos que frenen l’embat del mar quan bufa el garbí. M’he assegut tan a prop del buit com n’he estat capaç. Darrere meu, el bosc de pins pinyoners, de murtres, de semprevives de ginebrons, me n’obsequia les flaires. Als peus, el mar. El meu mar que no para mai quiet, no en sap gens de quietuds. Alguna vegada vol parlar de calma però no en sap d’estar-se quiet. És immensa l’extensió blava que tinc als peus i, entre el silenci, sento els batecs de les onades que trenquen contra les roques.
De cop una veu:
—Núria, Núria... —Tinc un ensurt. Qui em crida? Miro al meu voltant... Ningú. De nou:— Núria, Núria...
Ah! És aquí, just sota meu, al capdamunt de la roca que tinc sota els peus.
—Òndia, Torrent —li dic— no t’havia vist. Que et tiraràs? Encara t’hi atreveixes? Ets molt valent!
Es llança i aquesta vegada fa el salt de l’àngel i el fa perfecte. Quan treu el cap l’aplaudeixo i riu.
—Com és que no has baixat a banyar-te? —em demana— Allà hi són tots: en Molina i el seu amic mecànic, en Peiró i l’Elisa, En Joan, la Conxita i la nena. Ell, no el veus? Sempre de cap per avall, un dia se’l trencarà contra les roques!
—No, home, no! Ho domina això de fer la vertical, encara recordo el dia que ho va fer sobre els meus genolls mentre jo l’aguantava per les espatlles. Vaig estar tant contenta com si l’hagués feta jo, la vertical.
»Ara ja no vinc, l’esquena ja no es vincla com abans, els genolls fan figa i saltar per les roques em resulta impossible. Quan vagis cap allà els saludes de part meva, des d’aquí no els distingeixo però els recordo bé. Mai no podré oblidar les capbussades per atrapar ”urissos” i com ens els menjàvem acabats de sortir de l’aigua. Els obríem amb una navalla i tenien tot el gust del mar. Mai més no n’he menjat.
—Bé, doncs, em torno a tirar en honor teu i els donaré records, els diré que et saludin amb la mà.
—Gràcies, Torrent. I vés amb compte!
Es torna a llançar, aquesta vegada de peus i l’aigua ni se n’adona que hi ha entrat. Jo em quedo mirant com se’n va nedant cap a la raconada on ens estàvem. Miro enllà i no veig cap mà que s’alci per saludar-me, potser ja no em recorden, penso.
Un aire fresc em retorna, m’adono que el dia cau i el garbí ha mogut el mar. Miro cap a les meves roques i no hi veig ningú.
No, no hi ha ningú. En Molina i el seu amic mecànic són morts, en Peiró també, l’Elisa no ho sé. En Joan, la Conxita i la nena no, per Nadal ens felicitem. En Torrent sí, ell, el més jove, el més valent, és mort. M’ho van dir l’any passat, un infart.

Tots vosaltres, amics, heu de saber que les estones compartides van ser, potser, les més agradables que he passat. Potser pel mar, potser pels ”urissos”, pels salts, per les nadades però sobretot per la vostra companyia.