La Malena era filla
dels masovers de can Prats. Fins que no va tenir uns tres anys no es van adonar
que alguna cosa no rutllava. Però no podien precisar què era. Només veien amb
preocupació que aquella nena no era com els altres fills.
La mare va dur la Maleneta a la vella Àgata, que sabia oracions per a
tota mena de mals. La dona va examinar la petita, li va mirar el cel de la
boca, les orelles, la panxa... Va recitar unes paraules mentre li senyalava amb
cendra els palmells de les mans i les plantes dels peus. Va preparar una
barreja d'herbes remeieres i va recomanar que en cremessin petites quantitats a
la cambra on dormia la menuda durant nou dies seguits. Ella ja no hi podia fer
res més.
La nena va créixer i va aprendre a fer les feines de pagès. Duia el
farratge al bestiar, treia aigua del pou, portava les cabres a pasturar...
L'àvia li ensenyava les oracions, li contava rondalles i li cantava cançons. I
així fou que es va fer palesa l'acusada sensibilitat de la Malena pels sons:
quan sentia una tonada, els peus li seguien el ritme, vinclava el cos i les
mans dibuixaven moviments que ningú no li havia ensenyat. Però en lloc de
cantar, només li sortia de la gola un so estrany que canviava d'intensitat. Per
aquest comportament estrany, així com per la tendència a entotsolar-se, patia
una certa incomprensió per part dels germans i els pares pensaven que no hi era
tota, cosa que representava una complicació. Qui la voldria, quan tingués edat
de casar-se?
A la Malena li agradava molt anar al poble quan era dia de mercat. Hi
havia tantes coses per veure...! Duien amb el carro les verdures i fruites que
havien collit a primera hora del matí, i també alguns pollastres joves o alguns
conills... La noia badava per les parades que venien roba, terrissa i objectes
de tota mena i sovint es firava amb alguna coseta que li agradava o que li feia
falta. Després tornaven a casa amb altres productes i uns grapats de rals que
el pare guardava a la faixa.
Un dia van anar a l'aplec de Sant Martí. La Maleneta era alta i morena,
estrenava faldilles i la mare li havia deixat posar les arracades bones. Havien
enramat el carro per honorar el Sant. S'havien de trobar amb uns familiars que
ella no coneixia. Hi havia tanta gent...! Quan van arribar aquells cosins, es
van saludar amb els pares i després es van dirigir a ella:
—Així que ets tu, la Maleneta?
—Ja ha complert els tretze anys... —va fer el pare.
—I el nostre Joan ja n'ha fet vint-i-tres —va dir el cosí, mirant-se-la
de dalt a baix.
La Malena va tenir com una esgarrifança. Aquella mirada l'havia
inquietada i els comentaris que feien el pare i el cosí Jaume li van fer
endevinar el que estaven planejant.
—Bé, en podem parlar —va continuar el cosí—, però tenim tot el dia. Ara
vull entrar a l'ermita per posar una espelma a Sant Martí.
Aquell dia va quedar concertat el seu casament amb en Joan. I al cap
d'uns mesos el va conèixer: era més aviat baixet, de cara vermellosa i posat
esquerp. No li va agradar gens. Però això no era important, ella havia d'obeir
el que diguessin els pares.
Quan va arribar el dia assenyalat, davant de l'altar de l'església
parroquial el capellà va pronunciar unes paraules rituals que a la Malena li
van semblar una sentència de mort. Acabada la cerimònia, la mare la va abraçar
amb llàgrimes als ulls. A ella li plorava el cor però tenia els ulls
inexpressius. Després va pujar al carruatge que l'havia de dur a casa del seu
marit. Ja hi havien posat la caixa de fusta amb la seva roba i les poques
pertinences que tenia. El nuvi va pujar també i va seure al seu costat. Van
creuar les mirades. La d'ell, àvida. La d'ella, gelada.
Un cop a casa, els sogres li van mostrar les habitacions, el menjador,
la cuina, la sala i alcova que havia de ser el seu dormitori... Però la Malena
havia pres un determini: quan el sol es va pondre, va agafar una mica de menjar
i alguna roba, es va fer un farcell amb el mocador del coll i va fugir de la
casa, va fugir d'en Joan, dels sogres, de tot. Va caminar camps a través,
girant-se de tant en tant per veure si la seguien. Va caminar durant hores, amb
la claror de la lluna, fins que el cansament la va rendir.
Se'n va anar tant lluny que no la varen trobar. Una família se'n va
compadir en veure el seu estat i la van ajudar. S'hi va quedar a viure. Aquelles
persones van veure que la Malena, quan sentia el vent remorejant per les fulles
dels arbres o quan escoltava el murmuri de la font o les piuladisses dels
ocells, es posava a ballar amb peus
lleugers i cos àgil. Feia anar les mans com si fossin paraules mogudes per
l'aire. No la sentien cantar ni taral·lejar. Només li sentien fer un so
estrany, incomprensible, modulant notes misterioses en un llenguatge que només
sabia ella. La primera vegada que ho van veure, se'n van sorprendre molt. Però
després s'hi van acostumar i no en van fer estat. Ella, la Maleneta, era així.
I se la van estimar tal com era.
