La noia del turbant (Pilar Zabala)

Tot fullejant per enèsima vegada les pàgines d’un llibre d’art, m’he aturat a observar amb atenció la litografia d’un dels quadres del famós pintor holandès Vermeer.

Davant de l'obra anomenada “La noia del turbant”, coneguda també com “La noia de la perla”, no he pogut abstenir-me d’imaginar els molts sentiments que s’amaguen darrere d’aquesta enigmàtica figura.

Els llavis lleugerament oberts semblen dubtar davant la conveniència o no d’iniciar un somrís. El gir del cap i els ulls tan oberts em suggereixen que alguna presència inesperada ha distret el fil dels seus pensaments. A partir d’aquí, la meva història.

La noia es diu Anna, té 17 anys, és la segona de vuit germans i treballa deu hores diàries en un taller d’alta costura per contribuir a sostenir l’economia de la seva humil família.

Entre totes les cosidores del taller, l’Anna és la que té més bona traça a l’hora de projectar i cosir la part més delicada dels vestits. És per això que el seu treball és apreciat i requerit per la majoria de les distingides dames que acudeixen al saló.

Tot i així, els dies de l’Anna transcorren tristos, grisos i pesadament monòtons. No en té prou amb les mostres d’agraïment per la feina ben feta. Ella espera més de la vida. Desitja experimentar la felicitat al costat d’un xicot que l’estimi.

L’Anna sap que no li serà fàcil veure acomplert el seu somni. Ella no té dot per oferir, ni tan sols té roba fina per fer-se un bon vestit. És difícil que algú es fixi en ella.

Amb aquests foscos pensaments, l’Anna es dirigeix cap al vestidor per recollir l’abrigall i el turbant que una dama s’acaba d’emprovar. De sobte s’atura, a punt ha estat de trepitjar l’arracada que és a terra. Amb admiració contempla la lluentor de la perla a les seves mans i després, empesa per la curiositat, se la posa a l’orella. A continuació, abandonant la seva habitual prudència, es posa al damunt l’abrigall satinat i es cobreix el cap amb el sofisticat turbant. La imatge que li retorna el mirall és la d’una desconeguda, res a veure amb el concepte que l’Anna té d’ella mateixa.

De sobte, darrere d’ella, la veu inesperada de l’amo del taller la contorba.

—Vestida així estàs molt bonica, Anna, de debó que m’agrades molt. Si tu vols, jo et puc oferir els millors vestits i et puc convertir en una gran dama... ¿Què hi dius? 

La noia del barret groc (Anna Collado)

La noia del barret groc seu a la taula més propera a l’entrada de la cafeteria. No s’ha tret l’abric perquè sent el fred glaçat de costum dins els ossos. Cert és que al carrer fa fred, però no tant com perquè se senti tant glaçada. Això és perquè el fred li ve de dins, perquè sota l’aparença dolça i fràgil, s’amaga una dona sense cor. Ni un bri de tendresa ha nascut mai en el seu interior.

Essent com és, només podia tenir una ocupació a la vida i val a dir que en el que fa és la millor. La noia del barret groc és l’assassina a sou millor pagada per la seva professionalitat i perfeccionisme extrem.

L’aspecte de dona fràgil li va com l’anell al dit per executar la seva feina. Les víctimes, especialment si són homes, es deixen endur per l’atracció que senten cap a ella i baixen la guàrdia amb massa facilitat. Això per a ells té conseqüències irreparables.

La dona del barret groc, vesteix sempre molt elegant. Avui duu un vestit marró que li acaba, com és costum en ella, més amunt dels genolls. Sobre el vestit porta un abric de color verd fosc amb el coll i els punys de pèl negre i suau. També duu posats uns guants de color negre. Els porta sempre que li toca treballar, per no deixar empremtes. Per prendre’s el cafè amb llet se n’ha tret un, el dret. Aquí no l’importa deixar empremtes.

Avui ha vingut a la cafeteria de l’estació perquè ha quedat amb un client. Ha quedat que s’asseuria a la taula més propera a l’entrada. Qualsevol que la vegi pensarà que espera el seu marit, un matrimoni ben avingut, probablement. Ella de cara bonica, amb nas i boca petits i ulls rodons, prima i esvelta. Ell, segurament, anirà elegantment vestit com ho va ella i tindrà aspecte d’actor de Hollywood.

El que ni la noia del barret groc ni ningú no sap és que el seu nou client és en realitat el proper encàrrec que tenia pensat executar. La noia es quedarà parada en veure’l; no s’ho espera pas això. L’home elegant li encarregarà que mati aquell qui ha encarregat la seva mort. “Vostè ja m’entén”, li dirà. Tindran una llarga conversa en la que l’home provarà de convèncer-la que matant-lo perdrà l’única possibilitat que té de ser feliç a la vida. “La conec més del que es pensa, senyoreta, tinc els millors investigadors treballant per mi. Pel que he sabut és vostè una ànima turmentada que només jo sé com redimir. Desaprofitarà aquesta oportunitat que li ofereixo?”.

La noia del barret groc escoltarà aquestes paraules sense immutar-se. S’aixecarà de la cadira i abans d’enfilar el camí de la porta dirà: “Jo sempre acompleixo els meus encàrrecs i vostè serà el següent. No ho posi en dubte. Sort.”.

Fast food restaurant (Antònia García)

La Mary té uns trenta anys, és alta, esvelta; té els cabells negres i du els llavis pintats de color carmí intens, cosa que fa ressaltar més la pal·lidesa del seu rostre. Els pòmuls poc acusats i l'oval del rostre li donen un aire delicat. Vesteix amb elegància, abric verd amb el coll i les vores de les mànigues de color verd quasi negre damunt d'un vestit curt i escotat. Li agraden els contrastos, per això s'ha posat un barret groc, amb ales que s'inclinen avall, sobre les orelles.

És una dona decidida i optimista. Sempre que ha tingut problemes, s'hi ha encarat i ha buscat la manera de sortir-se'n ella sola. Ha treballat dur, des de molt jove, ja que la situació econòmica de la seva família no era gens bona i calia un gran esforç per tirar endavant. Imaginativa i de caràcter emprenedor, ha canviat de feina moltes vegades, des de les jornades esgotadores de la fàbrica fins a la responsabilitat del negoci propi, passant per l'experiència de treballar de cara al públic com a dependenta i de les ocupacions en oficines i despatxos. La vida li ha ensenyat que no cau res, del cel; que cal guanyar a pols cada graó que es puja.

Però ara té un problema greu i veu que no el pot resoldre ella sola. Ha buscat consell i ajuda entre els seus amics i s'ha trobat que les amistats, les que es pensava que eren amistats, no en volen saber res. Es pregunta què ha passat i no en troba la resposta. I doncs?, aquells afalacs, aquells afectes incondicionals... Tot era fals? S'ho diu i s'ho repeteix una vegada i una altra: “Mary Person, què has fet malament? No els has tractat bé, sempre? Per què, ara, se't giren d'esquena?”

Ara la Mary se sent sola, com mai abans no s'hi havia sentit. Sola, frustrada, adolorida. Fa dues hores que ha entrat en un automat, un restaurant de menjar ràpid, d'aquests de màquines expenedores. Havien quedat aquí amb en Henry. “No t'amoïnis, Mary. Vindré a les sis, així que plegui de treballar”, li havia dit el seu amic. Ella ja hi era a tres quarts de sis. Mentre feia temps, havia comprat un tiquet i havia marcat un cafè a la màquina automàtica. Amb la tassa a les mans, s'havia instal·lat a la taula rodona de marbre blanc de prop del finestral. S'havia tret el guant de la mà dreta per agafar la nansa de la tassa. Darrere seu, una fruitera de vidre amb pomes, plàtans i préssecs posava una nota de color a la tenebra del carrer, trencada només per les dues rastelleres de llums dels fanals. Havia començat a beure el cafè calentó, reconfortant, a glopets. I els minuts s'havien anat escolant...

L'automat ha quedat buit, només hi resta la Mary. Fa estones i estones que ha quedat immòbil, amb la tassa buida a la mà, la mirada clavada en un punt indeterminat del marbre. Tant desvalguda se sent que ja ni pensa: té el cervell en blanc. A l'altra banda dels vidres, la nit ho engoleix tot.

La noia de la perla (Montserrat Fortuny)

Hola, amics! Ja sé que sóc mundialment coneguda, però encara, per a vosaltres, em vull palesar més. Corria l’any 1665, a la Haia, quan va començar tot.

Ja sabeu que sóc filla del pintor Johannes Vermeer de Delft. L'altre dia em va comparèixer amb una perla. Sí, una preciosa perla en forma de llàgrima, molt grossa. Vaig pensar en la quantitat de diners que li devia haver costat, ell que és tan agarrat…

Però el pare n'està entusiasmat. Quin bé de Déu! A més, va muntada en or, en forma d'arracada i me la va penjar de seguida de l’orella esquerra, per a veure l’efecte, va dir. Quin pes, quina incomoditat!

I ara és l'hora de fer el meu retrat, amb l'arracada posada, i quan ell diu una cosa…!

I ja em teniu a mi, ben asseguda, això sí, però disfressada. M'ha fet posar un turbant per a amagar els meus rínxols rossos, perquè he d'interpretar una noia oriental, més adequada que una europea per a aquesta joia. El llenç fa 44,5 x 39 cm.

La meva cara és arrodonida, blanca, amb les galtes rosades, amb els llavis molt vermells, no gaire fets per als somriures. Els ulls grossos i foscos, no d'aquest color blau descolorit de les meves compatrícies.

El turbant és de seda, d’un blau cel intens, i de la part superior li penja un tros de roba, també de seda, groc daurat, amb petits estampats, que m'arriba a mitja esquena. Una jaqueta de tonalitats brunes i groguenques em fa llum al rostre i, sobretot, resplendeix el coll de la camisa, d’un blanc de neu.

Ah! I la perla… Em fa posar el cap mig girat, perquè la llum del sol que entra per la finestra vagi directa a la joia i la faci brillar més, mostrant-la en tota la seva bellesa.

Jo li dic: “Pare, així…?” I em contesta que sí i que mantingui la boca entreoberta, amb aquest “així”, que m’enriqueix els llavis i que farà el retrat més realista.

Quants dies durarà aquesta meva feina? Vuit o nou? O més? Només sé que acabo cada sessió amb un dolor fort al clatell i a les espatlles i amb la boca ben resseca. Ah, i em trec l'arracada de seguida, que em molesta tanta estona al lòbul de l’orella. I si no me la tragués, ja correria el pare a demanar-me-la, perquè n'està ben enamorat.

I, sabeu què? Que a mi també comença a agradar-me molt, amb el seu tacte tan sedós, amb la llum blanca que reflecteix… Però no la podré tenir mentre ell visqui. Li ho he insinuat i m'ha dit que si la vull, que me la pinti a l’oli…!

Habitació d’hotel (Carme Marquès)

EDWARD HOPPER

1887 – 1967

Descripció de la imatge:

En roba interior, amb els ulls baixos, l’heroïna d’aquesta habitació contempla un llibre obert damunt dels genolls nuus, asseguda a la vora del llit. Els ulls i la cara resten a l’ombra. El dia s’extingeix, a fora vibra una circulació invisible.

Aquesta habitació, amb les maletes a prop d’una butaca de vellut verd dels anys 30, descolorida pel sol, esperen, desolades, , ser obertes. Sobre la butaca hi ha deixat l’abric.

Si mirem amb cura la imatge, ens criden l’atenció els peus de la dona tallats d’una manera rara; dóna la sensació de claustrofòbia.

En l’espai pictòric es reconeix la presència d’un conflicte, o també d’un drama. Personatges atrapats en un instant personal, obren pas a la imaginació literària on cada observador pot inventar una història. Imatges fascinants de llocs i gent de la vida quotidiana, escenes dramàtiques que fan la sensació d’aïllament i anonimat i la comoditat agredolça de la soledat.

L’obra pictòrica de Hopper, d’imatges congelades en el temps, on es perceben relacions ambigües dels personatges; l’entorn misteriós, on l’espectador imagina situacions dramàtiques. S’entén per què alguns directors de cinema s’hi sentiren atrets.

Alfred Hitchcock, s’inspirà en “Casa al costat del ferrocarril” per a la tenebrosa casa de “Psicosis”.

La protagonista del retrat, és una dona abatuda per la solitud. Està atrapada dins de les quatre parets d’una habitació d’hotel. Ha fet un llarg viatge en tren i encara no ha desfet l’equipatge. Distreu la ment llegint un llibre. Està decebuda. Ell no ha anat a recollir-la a l’estació.