Un dia qualsevol (Elisabet Prades)

Estimat Michel,

T’he anomenat Michel perquè el meu primer amor s’assemblava a l’Omar Sharif, espero que el nom no et desagradi. Ell, l’actor, era molt guapo però ara, als seus vuitanta i escaig, li resta aquell somriure de nen entremaliat i la seva mirada profunda encara et traspassa fent-te perdre l’oremus.

Bé, t’explico, avui ha sortit el sol com tots els dies, m’he llevat, m’he pres el cafè amb llet i he llegit una mica. També, com cada dia, he passat l’escombra, he tret la pols, he arreglat en Pavarotti, el canari, i he regat les plantes del balcó, les úniques que fan goig en aquesta casa.          Dutxa.

Després s’ha llevat la meva sogra, l'he ajudat a vestir-se i hem esmorzat. Hem preparat el caldo mentre posàvem una rentadora, he estès la roba.  Fet i fet eren les dotze, avui tocava anar a comprar al Día i a la farmàcia.  Primer, recollir la brossa per baixar-la a les escombraries. Sort que no tocava fregar el pis ni fer els vidres.

Arribem a quarts de dues, preparar el dinar, parar taula i rentar els plats.

Per fi, com es diu ara, un KIT KAT mentre miro La Riera.

Avui a les sis tocava metge,  per a mi, revisió, i és clar, he perdut la tarda. En arribar, en Salva ja era a casa, prepara el sopar, para taula i renta plats. Sort que, aquesta estona, ell s’ocupa de la “mama”, cap problema, ell, naturalment, és la nineta dels seus ulls,  tot ho fa bé, és perfecte, així qualsevol pot estar feliç de la vida, com ell.  Realment n'hi ha que neixen amb la flor on l’esquena perd el seu nom.

A les deu ja ho tenia tot fet, bon rècord, m’ha quedat temps per mirar què feien a la tele, ca, res de bo i t’he triat a tu, en Salva s’ha quedat al menjador mirant Sálvame.

Potser molta gent pensarà que això és el  pa nostre de cada dia i no té res d’especial,  però  ai!,  jo que pensava que un cop jubilada podria tenir tot el temps del món.

Bé, com diu la pel·lícula, sempre em quedarà Doctor Zhivago.

Bona nit, Michel.

Diario de un corredor de Maratón (M. Jesús Mandianes)

5 de abril de 1896:

Por fin he entregado los últimos barriles de agua en la taberna “Ágoras”.   Ares, después pagarme, invita a los parroquianos a una ronda, descorchando una botella de ouzo que guarda para las grandes ocasiones, va llenando los vasos uno a uno con gesto serio. Después levanta el suyo y mirándome, dice: Spiridon tu destino es convertirte en el nuevo héroe de Grecia ¡No nos falles! Vaciamos los vasos en silencio y los rompemos contra el suelo, luego nos fundimos en un abrazo emocionado.

6 de abril:

A las  cinco de la mañana me despierta el coronel Papadiamantopoulos, para dirigir mi entrenamiento. Desayuno: Yogur, pan blanco y huevos. Me comunica que a partir de hoy  me dedicaré únicamente a entrenar para la Maratón, él pagará mis gastos.  En posición de firmes solo se me ocurre decir: ¡A sus órdenes señor!, cualquier otro comentario sería una temeridad que podía llevarme al calabozo.

7 de abril:

Hoy he repetido por última vez el recorrido de Maratón a Atenas, he regresado al pueblo en un carro del ejército. Tengo los pies desollados y un dolor intenso en las rodillas,  no importa el sufrimiento, mi misión es llegar el primero. El coronel en el camino de regreso me  alecciona diciendo que en mis piernas está depositada la confianza de todos los griegos, tengo la obligación de  restaurar el orgullo tantas veces pisoteado de nuestra patria.

8 de abril:

Después de un ligero almuerzo me dirijo a la Iglesia de San Juan Bautista, me espera el diacono para confesar y comulgar. Hincado de rodillas recibo su bendición en nombre del santo patriarca. Su corpachón me envuelve en un apretujón asfixiante mientras susurra: ¡Dios está contigo!

9 de abril:

Un nudo en el estómago me impide comer. Toda Grecia está pendiente de mí. Si fracaso solo me quedan dos opciones: Huir como los cobardes o suicidarme como los desesperados.

10 de abril:

A las dos de la tarde, bajo un calor sofocante,  los diecisiete corredores esperamos impacientes el pistoletazo de salida. A nuestro alrededor se apiñan curiosos, policías a caballo y carromatos para el equipo médico. Un estampido seco anuncia el comienzo de la carrera, por delante cuarenta kilómetros hasta el Estadio Olímpico.

Mis rivales derrochan toda su energía en los primeros kilómetros, no desespero tratando de alcanzarlos. Cubierto con el polvo de sus zapatillas sigo dosificando mis fuerzas, sin reducir ni acelerar el ritmo de la marcha, siempre  hacia adelante.

El sudor empapa nuestras camisetas, los calcetines se tiñen de sangre,  se desmaya uno de mis rivales,  pero no puedo pararme. La consigna es seguir corriendo hasta la meta pase lo que pase. Alguien me entrega una botella de agua y bebo desesperadamente sin dejar de correr, mientras el competidor americano se sienta al borde del camino haciendo la señal de abandono. Poco después los quejidos indescifrables del húngaro me hacen virar la cabeza, veo como contrae la pierna con gesto de dolor. Ahora solo quedan en la maratón atletas griegos.

La cabeza me arde, los rayos de Sol caen directamente sobre mis ojos cegándolos. No sé cuántas horas llevo corriendo. Escucho un cañonazo y el rugir de miles de voces fundidas en una sola. Las sombras del estadio olímpico son un alivio para mi cuerpo destrozado, avanzo solo, desorientado, sintiendo  el corazón a punto de estallar. Me abrazan conduciéndome en volandas ante la presencia del rey, le escucho decir: Eres el nuevo adalid de Grecia, pídeme lo que quieras.

Sin pensarlo mucho, digo: Señor quiero un carro con un burro para transportar los barriles de agua y  de paso poder volver al pueblo, porque hoy ya no puedo dar un paso más.

Diari d'una maratoniana (Antònia García)

Diumenge, 16 de març del 2014:

Ha fet bon dia, avui. M'he llevat de bon humor. He llegit les notícies una mica per sobre i au!, al carrer, cap a la Meridiana a veure passar la Marató! Anaven passant, alguns en petits grups de tres o quatre però la majoria anaven sols. Com suaven! No em pensava que hi hauria tanta gent mirant, com jo. Uns joves, a la meva dreta, encoratjaven els corredors: “Ànims, que falta poc!” I aplaudien els maratonians pel seu esforç.

He recordat la meva joventut, quan feia atletisme. Ara hi ha moltes dones que també en fan, però en aquells temps no n'hi havia gaires. Ni ens entrenàvem de la manera com ho fan ara. Després d'unes curses tan llargues, teníem un cruiximent molt fort. Les cames i els braços ens quedaven garratibats i, en acabar, ens havien de fer massatges. I les butllofes dels peus... Encara que me'ls protegís, sempre me'n sortien algunes. Potser ara no els passa tant, la roba és més adequada i tenen més recursos.

Mentre tornava a casa, pensava en l'origen de la prova, aquella carrera que diuen que va fer  un soldat grec, des de Marató, on hi havia hagut la famosa batalla, fins a Atenes, i que va arribar tan rebentat que només va poder dir “Hem guanyat...!” i va caure mort. Ben mirat, si havien guanyat, calia que hagués de córrer com un boig per fer-ho saber de seguida?

Un cop a casa, he buscat informació als llibres perquè només recordava que algú, fa molt de temps, ja m'ho havia explicat però, ara, no sabia pas com havia anat, tot allò. Així que l'Enciclopèdia s'ha encarregat de refrescar-me la memòria. Resulta que la història és, de fet, una llegenda, perquè es veu que aquell soldat era un corredor professional, la seva feina era córrer a dur notícies. Un correu, vaja. I que l'havien enviat d'Atenes a Esparta, a uns 250 quilòmetres!, a demanar ajuda de cara a la batalla que s'estava preparant, a Marató. Ah, això té molt més mèrit! 250 quilòmetres...! Quan devia trigar? Va morir, en arribar? I penso jo: no tenien muntat, els grecs, un servei de correus de refresc, que cobrissin etapes, sense que un correu sol hagués de fer aquella barbaritat i arribés al punt de caure mort d'esgotament?

Ai, aquest mal costum de fer preguntes que la història no ens sap respondre! Aquest vespre,   a l'hora de les notícies, han passat imatges de la cursa. Ja fa goig, ja, veure l'esperit esportiu que anima tanta de gent... Penso que, per a molts, el pas dels anys, el reuma, l'artrosi o el que sigui és el gran obstacle que els priva de la Marató i de proves molt més senzilles encara. Jo mateixa, ara m'he de conformar a fer algunes passejades i para de comptar.

Però ningú no em pot privar de somniar. Puc somniar que sóc jove, que corro la Marató i que quedo en primer lloc! Que fantàstic! Hauria de somiar coses així cada nit! Abans d'escriure al meu diari, he mirat el prestatge on tinc alguns petits trofeus de les meves curses de joventut. Aquests records plaents sempre m'ajuden a vèncer la rutina de casa-feina-casa, que aquesta és la meva cursa maratoniana, amb minúscula: la prova del dia a dia.

Filípides, el missatger (Anna Collado)

ID 37051376 © Grant Phillips | Dreamstime.com

20 de setembre del 490 aC

Portem una setmana aquí, a la badia de Marató davant l’exèrcit persa. Hem deixat les olors i els colors de la nostra bella acròpolis, Atenes, per venir a combatre els perses, enviats pel rei Darios I el Gran i comandats pel general Artafernes.

Els perses han jurat que quan ens derrotin aniran a Atenes, la saquejaran, violaran les nostres dones i sacrificaran els nostres fills. Maleïts salvatges! Però les nostres dones han jurat també que si perdem la batalla llevaran la vida als nostres fills i pares i després se suïcidaran per evitar caure en mans d’aquest bàrbars i esdevenir les seves esclaves.

Per Zeus que donaré la meva vida per evitar que això passi!

21 de setembre del 490 aC

Hem atacat!

L’estratègia dels nostres generals ha estat infalible i hem aconseguit neutralitzar els arquers perses amb les formacions que han pres les nostres tropes i la superioritat de les nostres armadures.

Per cada un dels nostres homes que ha deixat la vida a la batalla, han sucumbit trenta perses. La resta, aterrits per les nostres llances, han acabat fugint en desbandada cap als vaixells.

Bon vent us meni i no torneu!

Però la batalla no ha acabat aquí per a mi. El general Milcíades m’ha fet cridar per encarregar-me una missió especial. M’ha dit que vagi tan ràpid com pugui a Atenes per avisar les dones que hem vençut i que no executin el seu pla.

De sobte he estat conscient de la importància de la missió encomanada. És clar, la batalla ha durat més dies del previst i és possible que les nostres esposes temin que hagi succeït un fatal desenllaç! I si no arribo a temps? Les seves vides pesaran sobre la meva consciència. Per què he estat jo l’escollit? M’encomano a tots els déus de l’Olimp per no defallir en la meva tasca i sense perdre temps em disposo a executar l’ordre del general.

22 de setembre del 490 aC

Fa hores que corro. Els peus em sagnen perquè les sandàlies s’han desfet amb les roques del terreny, per sort, no me’ls sento. Em costa respirar i sento com el cor em palpita veloçment. Tant, que per moments penso que me’l trobaré a la boca d’un moment a l’altre. Em falta l’aire. Un formigueig em corre per l’espinada i sento un dolor indescriptible a les cames.

He corregut sense descans tota la nit, i ara que la llum primerenca de l’alba comença a il·luminar els camins, veig ja més a prop que mai la meva destinació. Per fi veig el Partenó, ja arribo!

En entrar a l’estimada Atenes, he vist les dones. Encara hi són. No he pogut buscar la meva estimada esposa i el meu fill. He emprat el darrer alè que em quedava per dir: Niké i, de sobte, el món ha desaparegut davant els meus ulls.

Córrer la gran cursa (Pilar Zabala)

12 de març:

Només falten quatre dies per la Gran Cursa. L’Enric diu que allò important, per no defallir durant la carrera, és mantenir sempre un mateix ritme i que tot depèn de la capacitat d’esforç de cada persona. Avui he aconseguit córrer a bon pas durant una hora i mitja.

13 de març:

M’he llevat a dos quarts de set. Els carrers són més tranquils en aquesta hora, hi ha menys circulació rodada i la pol·lució és més baixa. És un bon moment per  córrer sense haver d'esquivar tota mena d’obstacles.

14 de març:

Es nota que avui la temperatura és una mica més alta perquè l’airet matinal és més temperat; és l’anunci que s’acosta una nova primavera. Aquest canvi de temps no m’ajuda gens a l’hora de córrer, és molt clar que haig de fer un més gran esforç per arribar cada dia amb menys temps al límit que m’he fixat.

15 de març:

Estic segura que tots els participants agrairien que la Cursa es fes durant els mesos d’hivern, però és clar, entenc que el repte està precisament en haver de córrer amb  temps de bonança, què hi farem. Avui he aconseguit batre el meu últim rècord. Això pinta bé.

16 de març:

Ha arribat el dia tan esperat. El tret de sortida de la Marató ha estat a les deu del matí. Uns quants milers de persones, entre grans i petits, hem avançat cobrint tota l’amplada d’un dels carrils de l’Avinguda Meridiana. He fet cas dels consells de l’Enric i he corregut al meu ritme, sense voler avançar ningú, pensant tan sols que la Gran Cursa és una festa de què jo vull gaudir, però confesso que al cap de quatre quilòmetres he estat a punt d’abandonar. El sol es manifestava esplèndid, la calor insuportable, la suor del greix que no tinc em regalimava per tot el cos i el cor em bategava tan accelerat que semblava un cavall desbocat. A la fi he pogut anar tirant endavant combinant el córrer amb alguns moments de caminar.

He passat estones molt dures, per moments m’he sentit defallir, no podia més, volia deixar-ho estar, però les meves cames semblaven tenir vida pròpia, no em feien cas,  seguien corrent, m’arrossegaven sense escoltar el meu sentir, i així, d’aquesta manera, he anat fent fins que m’he trobat davant la meta final. No he estat de les primeres, com ja es pot suposar, però tampoc de les últimes. El més important és que estic contenta d’haver-hi  participat.