El fill tarambana - Obra de teatre en tres actes (Antònia García)

ACTE II

ESCENA I

L'escenari representa la sala de casa d'en VÍCTOR i la NEUS. Hi ha la taula i les cadires, un sofà, un moble a la dreta, un gran finestral amb cortines i dues portes, una a la dreta i una altra a l'esquerra de l'escenari.

(En VÍCTOR està assegut al sofà llegint el diari. Entra per la porta de la dreta la NEUS, portant l'EMILI agafat del braç. Es dirigeix a en VÍCTOR, emocionada)

NEUS: Ai, Reina dels cels! Mira, Víctor, mira qui ha arribat!  (abraça l'EMILI, tota plorosa) El nostre fill Emili! Déu meu!

VÍCTOR: (S'aixeca del sofà d'una revolada) Emili! Fill! No sabíem res de tu! Com és que has trigat tant?

EMILI: Mare! Pare! Perdoneu-me! No volia venir fins que no m'hagués situat i que poguéssiu estar orgullosos de mi...

NEUS: Ja ens ho explicaràs després, Emili. Ara seu, seu... (s'asseuen tots tres al sofà) Et trobo molt prim, fill! Ja et trobes bé?

EMILI: Bé, bé, no. El metge m'ha dit que he de fer repòs...

(S'obre la porta de l'esquerra i entra en PERE. Quan veu l'EMILI, fa un posat de sorpresa i, al mateix temps, de desdeny)

PERE: Vaja, mira qui tenim aquí! El “niño bonito”! Hola, germà! Ja has pogut trobar el carrer i la casa, després de tant de temps?

NEUS: Pere, per l'amor de Déu! No diguis aquestes coses i fes una abraçada de benvinguda a ton germà!

PERE: A mon germà? Mare, per què no acabem d'una vegada amb tantes històries, eh? (amb entonació sarcàstica) Ja que el senyor s'ha dignat tornar a casa, aprofiteu i digueu-li la veritat d'una punyetera vegada!

EMILI: Què vols dir, Pere? De quina veritat parles?

PERE: Doncs que la mare no és ta mare, ves...!

EMILI: Que no és ma mare? (Es gira, desconcertat, cap a la NEUS) Mare? Què vol dir, en Pere?

(La NEUS s'aixeca del sofà, fa unes passes cap aquí cap allà, s'estreny les mans, angoixada. En VÍCTOR també s'aixeca i procura calmar-la)

NEUS: Sí... és veritat, Emili: en Pere té raó... No sóc ta mare! De fet, sóc ton pare! Fa anys que em vaig fer una operació de canvi de sexe i...

(l'EMILI queda de pasta de moniato mentre en PERE el contempla amb aire triomfal)

EMILI: Si tu ets, de fet, mon pare... qui és ma mare?

VÍCTOR: Encara que sembli mentida, ta mare sóc jo, Emili! Jo també em vaig fer una operació de canvi de sexe...

EMILI: (Es deixa caure al sofà i es posa les mans al cap) No em digueu res més! M'estic tornant boig! És una broma pesada, oi? Digueu-me que és una broma pesada!

PERE: No, no ho és! I encara no saps el més bo! He, he... El fill gran, i per tant, l'hereu... no ets tu, que sóc jo! Ha, ha, ha...!

(l'EMILI es llança al coll d'en PERE i prova d'escanyar-lo. En VÍCTOR i la NEUS els descomparteixen)

Fi de l'escena I

La princesa i el capità (Montserrat Fortuny)

Obra en tres actes

Personatges: La Princesa Cel-mar – El Capità An-Ri – El Gran Sacerdot Dal-Mar – El Capità Dol-Len – l‘Ajudant Sal-dor – L‘Ajudant Llis-Pla – Soldats – Arquers – Esclaus – Esclaves – Pobletans

País imaginari - Any 2000 a.C.

Esquerra i dreta, les de l’actor.

ACTE I

El Camp dels Arcs. A la dreta hi ha un pal de fusta blanca, al mig una diana vermella, amb el centre negre. Tot envoltat d’arbres alts i frondosos.

ESCENA I

Entra el Capità An-Ri, alt i fort, ros, jove encara. L’acompanyen el seu ajudant Sal-dor i dos soldats.

Capità: Espereu-me rere el bosc.

Ajudant: A les teves ordres!

Soldats: A les ordres! (mutis tots tres per la dreta)

Capità: (Treient-se la capa.) He de millorar els meus tirs el màxim possible, he de guanyar tots els arquers. (Tensa l’arc, hi posa una fletxa amb plomalls negres, pren punterIa i dispara.) Molt bé, l’he encertat al bell mig.

ESCENA II

Per l’esquerra entra la formosa princesa Cel-Mar. Va abillada amb una túnica blanca, amb un cenyidor d’or, i els cabells recollits amb una trena que li baixa per l’esquena. Avança silenciosament cap a l’esquena del Capità que no es gira.

Princesa: (a part) No m’ha vist, serà una sorpresa. (prepara el petit arc que porta, hi posa una sageta i dispara, encertant també la diana, amb la separació de la fletxa del Capità, de menys d’un dit)

Capità: (girant-se com una exhalació cap on és ella, traient-se l’espasa de la beina) Qui és l’agosarat…?

Princesa: (esclatant en una rialla) Com és que vols atacar la teva princesa?

Capità: (refet en un instant i somrient) Perdó, princesa, no m’imaginava que l’Adorada volgués emular la meva punteria! Pensava en algun dels meus rivals!

Princesa: Bé, ara sí que ningú no pot afinar els nostres dispars!

Capità: Jo, sí, princesa, jo mateix, no solament repetir-los, sinó millorar-los.

Princesa: Millorar-los, com pot ser…?

Capità: Si, encertant amb una altra sageta el bell-mig de les dues fletxes ja clavades…

Princesa: No m’ho puc creure!

Capità: (decidit) Amb tot el meu respecte, princesa, què t’hi jugues?

Princesa: (amb ironia) Qualsevol cosa, digues-ho tu mateix.

Capità: (amb vehemència) Un petó dels teus llavis als meus!

Princesa: (desconcertada per un instant) Ah!… Però, i si perds…?

Capità: (resolt) Si perdo, encara vols més càstig que no obtenir un bes teu?

Princesa: (recobrant la ironia) Si ho veus així, bé, que sigui com tu vulguis i quan vulguis.

ID 28440669 © Blue67 | Dreamstime.com

Capità: Ara mateix, si et plau! (prepara una de les seves fletxes) Aquesta que té els plomalls vermells, perquè destaqui bé. (tensa l’arc i, sense tremolar-li cap múscul, dispara)

Princesa: Per tots els déus! Com és possible? Ben bé al mig de les altres dues…! Has guanyat. (entre altiva i alleujada, amb una rosa a cada galta)

Capità: Bé, princesa, i ara, quan obtindré el meu premi? (amb dolcesa i orgull al mateix temps

Princesa: Aquesta mateixa nit. T’esperaré sota les estrelles, al Portal de Ponent del Palau… sense seguici, sense escuders, ben sol…

Capità: (inclinant-se) Com tu diguis. Serà l’espera més llarga de la meva vida.

TELÓ

Rosita, la perruquera (Núria Soler)

ID 23692676 © Vanilladesign | Dreamstime.com

(L’oficiala i l’aprenenta xiuxiuegen tot mirant la mestressa de reüll. La Rosita talla el cabell a la Sra. Neus sense ni obrir la boca, mentre aquesta no para de queixar-se. Asseguda i fent veure que mira una revista la Sra. Carmeta no es perd ni un mot.)

OFICIALA:  Avui se n’acabarà muntant una de bona, aquesta dona s’està passant i la Rosita...

APRENENTA: Jo no m’ho perdo per res del món.

Sra. NEUS: Que sí, Rosita, t’ho asseguro. Hi pujaria de peus que era el teu Toni el qui vaig veure amb una rossa tenyida passejant pel Paral·lel.

ROSITA: Ja s’ha mirat al mirall, Neus? Vostè també és una rossa tenyida. Potser es va veure reflectida en algun aparador i es va fer la il·lusió que anava amb el meu Toni?

Sra. NEUS: Però quina bajanada has dit. Què n’he de fer jo del teu Toni? Jo no m’embolico amb casats. Bé, vull dir que ja tinc l’Eusebi jo, per anar servida.

ROSITA: L’Eusebi per servir-la a vostè? Pobre desgraciat! Si sempre va amb el cap cot de tanta vergonya que té de sortir al carrer.

(A la Sra. Carmeta se li escapa una rialleta de conill.)

Sra. NEUS: De què rius tu, mala pècora?

Sra. CARMETA: Jo? Ah sí! De la pinta que fa la d’Alba, amb mitges roses i faldilleta sobre genoll. És que és d’un ridícul!

OFICIALA: Òndia, per poc! Té els reflexos ràpids la Carmeta. No sé pas com acabarà això. No entenc com la Rosita aguanta tant

APRENENTA: Vés de què ha anat... Valga’m Déu, mira què ha fet la Rosita! Li ha tallat mitja cabellera!

Sra. NEUS: Però, què m’ha fet, Rosita? I ara què?

ROSITA: Doncs ara, Sra. Neus, vagi així a passejar pel Paral·lel i miri els aparadors a veure si hi troba el meu Antoni. Ja seria una bona sorpresa! Es nota que no fa vida al barri i no parla gaire amb el seu Eusebi perquè si ho fes segur que ell li hauria explicat que dimecres passat vam enterrar  el meu Antoni.

(Un silenci sepulcral s’escampa per la perruqueria.)