El full en blanc (Montserrat Fortuny)

Diuen que el millor incentiu per a un músic és el silenci i, per a un escriptor, la pàgina en blanc.

Però jo, de vegades, m’he estat contemplant una pàgina en blanc sense saber com estrenar-la. Posar-hi vivències? En tinc moltes. Per exemple, als meus cinc i sis anys, durant la guerra, tant que m’agradava escriure i dibuixar, trobar-me sense el full en blanc, sense paper blanc.

Havia acabat escrivint i dibuixant en un imprès, del que només recordo: “L’individu En…”. Feia cas omís de les lletres estampades i aprofitava més les zones en blanc, que no n’hi havia gaires…

Actualment, tothom se me’n riu si guardo qualsevol tros de paper blanc... no saben que, qui passa gana, quan aconsegueix menjar, no el llença, no, el guarda per a l’endemà. I jo he passat gana de paper blanc.

I encara se’n riuen de mi si ho explico amb els ulls brillants de contingudes llàgrimes i és que pensar en aquella època fa plorar i jo sóc una “nena de la guerra”.

Actualment, encarar-me amb el paper en blanc em fa por. Témer de no posar-hi l’adequat, el que sento i no ho sé expressar. No trobar paraules que reflecteixin els meus pensaments.

Una pàgina en blanc és com un fetus primerenc… fins que no tingui personalitat, quan li faltarà!

Fa basarda pensar com s’anirà desenvolupant… Serà bo, serà dolent, serà sa o malaltís, bonic o lleig, Intel·ligent o babau? Serà la meva alegria o pensaré que millor hauria estat que no hagués nascut?

He trobat a faltar tant les pàgines en blanc a la meva infantesa i primera joventut i ara, que en tinc a desdir, ara no sé què posar-hi.

També els músics deuen tenir por del silenci si dura massa i no els hi arriba la inspiració, perquè se n’ha de tenir molta, per a fer aquella música divina…!

“Un soneto me manda hacer Violante,

en mi vida me he visto en tal aprieto,

catorce versos dicen que es soneto,

burla burlando van los tres delante…”

Doncs mireu la pàgina; ja no és en blanc… hi ha lletres i punts i comes i demés… Però, hi he escrit el que ballava pel meu pensament…?

El full en blanc (Carme Marquès)

Me’l miro i la seva blancor em produeix una emoció, una mena de pessigolleig a l’estómac, una mena de desequilibri, una sensació d’escalfor que no para fins que trobo el fil conductor que em du a desembullar la troca, del marasme de paraules que necessito posar en ordre i fer un escrit com a mínim passable.

Me’l torno a mirar i veig que el primer paràgraf és acceptable. Ara hauria de tenir una idea premeditada i ca, no hi és. Rumio i rumio i no me’n ve cap. M’aturo, em relaxo, tanco els ulls i cerco dins el cervell per veure si hi ha cap resposta. Res.

M’angoixo, m’aturo, em relaxo, tanco els ulls, passa una estona. No sé quant de temps; no miro el rellotge per no patir estrès.

I si m’aixequés i anés a beure un got d’aigua, potser en aquest lapsus podria encendre’s la fantàstica bombeta, aquella que representa la idea, la inspiració, aquell miracle que em salvarà de tant compromesa situació . I ca!

Torno a mirar-me el full que tinc a la pantalla de l’ordinador i veig que encara em falta per omplir la meitat. Horror!

I si fes la lletra més gran i la interlínia doble? Potser d’aquesta forma arribaria més aviat al final del full... No em sembla massa bona idea. Se’m veuria el llautó i quedaria palès que les muses no han volgut saber res de mi.

Mentre les muses vulguin aparèixer puc explicar, per exemple, que aquesta situació és una mica angoixant. No vull escriure un relat meravellós, però sí discret i amè que em faci passar una bona estona.

Crec que, com tothom, tinc un petit ego al que mantenir content. I qui no? La vida, sense aquestes minses compensacions semblaria un poc trista.

Mira! Vés per on ja he arribat al final de la pàgina, queda l’espai just per encabir-hi una petita imatge. Missió acomplerta. 

El llibre de la vida (Elisabet Prades)

Obro l’ordinador, la pantalla em fita amb una mirada freda, buida, inexpressiva, amb un reflex tan encegador com un desert de neu.

M’enlluerna el seu blanc, fent pampallugues, que esdevé ombres i foscor a mesura que el miro. És com un mirall on es pinta la impotència, la insignificança, la derrota. I a poc a poc es va omplint d’un buit infinit que em du a un pou sense sortida.

Noto el cap enfebrat, les mans paralítiques, la mirada en el no-res. Abatut, estic a punt de desistir quan l’única cosa que em falta és trobar una frase, una sola i petita frase. Ja sabem la típica: “Sóc davant d’una pàgina en blanc i la ment també és en blanc, la miro i ella em mira; cansat, me'n vaig a prendre un cafè; quan torno, ella encara és allí, vestida de núvia...”.

No, això, encara que és veritat, és massa anònim i està molt utilitzat.

I maleeixo les ombres sinistres de la pantalla que sembla que es riguin de la meva incompetència. Intento mirar cap al cel perquè em regali una visió, tanco els ulls per viatjar pels records que, ves per on, ara estan dormint, miro les tulipes del menjador, que estan pansides i no em diuen res.  Frustrat, surto al carrer en cerca de fortuna, miro la gent anònima, sense història, i els arbres que semblen esquelets de frenopàtic. Els jardins estan secs, són de sorra erma. Mentrestant, el sol punyent, en comptes d’acaronar el matí, crema amb el seus rajos plens de prepotència. Cansat, torno a casa.

Em torno a trobar amb la grisor, les ombres, el buit del full en blanc. Derrotat, exhaust, destruït, el tanco. Em recullo en la meva infructuosa realitat: els mots no m’estimen, jo que ho faria tot per ells, bé, gairebé tot.

I pensar que només trobant una frase, una maleïda frase per començar, seria com la fecundació d’un òvul d'on sortiria l’esquelet, els músculs, els òrgans d’una història, d’un petit conte, d’un humil haiku. Una  única frase com...

I de sobte, quan ja m’he rendit, m’adono que la vida mateixa és una pàgina en blanc on s’aixopluga una fulla que ha portat el vent.  On un instant jeu com una ploma a les seves mans. On en un cel revolten milers de somnis i els mirem sense poder atrapar-los.

La vida és una pàgina en blanc que anem escrivint lletra a lletra, paraula a paraula, renglera a renglera. Perquè no tot està escrit.

La pàgina en blanc (Pilar Zabala)

Confesso que cada vegada que em disposo a escriure un nou relat i davant meu apareix una pàgina immaculadament blanca, sento que el pànic envaeix tot el meu ésser.

Generalment la idea del que vull expressar es mostra clara en el meu pensament, però tan aviat com la pàgina en blanc apareix a la pantalla de l’ordinador, la meva ment es queda com hipnotitzada davant la seva extrema blancor. Com a conseqüència d’això sento que, de sobte, desapareix la meva capacitat d’escriure amb serenitat qualsevol article, i un mar d’ondulants i espumosos dubtes sorgeix davant meu, provocant-me una gran confusió.

Em costa posar ordre entre les moltes paraules que acudeixen al meu pensament, paraules que, com si fossin un eixam d’espantades abelles, s’empenten saltant entre elles, enredant-se les unes amb les altres fins acabar formant llargues i complicades frases que de cap maneran em convencen. És per aquest motiu que ràpidament les rebutjo sense contemplacions, alhora que segueixo tossudament esprement-me el cervell, per mirar d’aconseguir atrapar les que més s’ajustin al sentit del que vull comunicar.

Tanco els ulls i intento concentrar-me tot buscant aquesta primera frase genial i salvadora, aquesta que, com passa en tota representació, obrirà el teló que ha de ser el punt de partida de la meva narració. Però passa que, tot i estant amb els ulls tancats, sóc conscient que la pàgina segueix mostrant-se impol·luta, freda, estàtica i cruel. Aquesta realitat em dristreu i aconsegueix desbaratar els meus desitjos de concentració, per això, de vegades, l’odio.

Miro furtivament el rellotge i escolto sense voler escoltar el seu angoixós tic-tac que, de manera impassible i descarada, em fa saber que el temps avança implacable mentre jo segueixo perduda, ensopida i en un estat gairebé catatònic, esperant que alguna “musa” compassiva m’ofereixi una mica d’inspiració.

És llavors, quan la meva desesperació assoleix el nivell més alt i irritant, que decideixo començar de qualsevol manera, i ho faig llançant sobre la pàgina en blanc una sèrie de paraules que després, com si d’un trencaclosques es tractés, vaig triant i ordenant a poc a poc fins aconseguir que el significat del meu primer paràgraf sigui el més clar i comprensiu possible.

A partir d’aquí la meva satisfacció és infinita. A mesura que avanço de manera ja més resolta i segura en la descripció del meu relat, la blancor de la pàgina va perdent posicions. En la seva retirada s’ha vist obligada a deixar pas a un munt d’aquestes taquetes fosques que es diuen lletres, articles,  paraules, frases, comes, punts i accents, i que ara ocupen els seus llocs de manera ordenada al llarg d’un espai que, fins fa poc, tan sols li pertanyia a ella.

Per fi ara ja puc respirar i estar més tranquil·la, tots els meus dubtes i pors han desaparegut. Igual com ha ocorregut en altres ocasions, també avui he guanyat la partida a aquesta pàgina de malson.

Ara, la seva blancor es veu esquitxada amb moltes paraules i petits signes plens de significat. Ara, ja de cap manera és totalment blanca i buida de contingut.

He quedat en blanc (Antònia García)

No sé si és perquè no he dormit bé aquesta nit o què, però tot el dia que estic rumiant què puc escriure per a dilluns i no em ve res al cap. Tinc costum de fer un petit esborrany a mà, abans d'escriure a l'ordinador. Però miro i miro la pàgina tota blanca, escric amb llapis unes paraules i tot seguit les esborro. Val més que escrigui directament a l'ordinador. Ho provo. La pantalla, igual que el paper, s'entossudeix a romandre buida de lletres. Sembla un gran ull rectangular sense nineta que em mira com si em digués: “Apa, fes treballar el magí... Vinga, que és tard i vol ploure...” I cada cop que teclejo unes paraules, no em fan el pes i premo la tecla de suprimir. M'està començant a agafar com una mena d'angúnia.

I si fes com els antics grecs, que primer de tot invocaven les muses?

Oh, vosaltres, filles de Zeus, que inspireu els poetes i els músics, que protegiu les arts i les ciències, ajudeu-me, que no sé què posar a la pàgina en blanc! Oh, Cal·líope, Euterpe i totes les altres! Ja ho veieu, tinc el pensament buit d'idees! Em cal escriure una pàgina sencera. Què hi poso? Si m'auxilieu, us prometo que us faré una ofrena de pa amb tomàquet i pernil i faré libacions de vi del Priorat en honor vostre!

Res. Això no funciona. I si en lloc de tants romanços, trec una mica de geni?

Cling! Al quadrilàter blanc, en un racó, la pàgina en blanc, de la categoria dels pesos lleugers, campiona dels últims cinquanta combats guanyats per K.O.! Al racó oposat, l'Antònia, de la categoria del pesos... és igual, no ve al cas, eterna aspirant als campionats i amb la pretensió de guanyar, ni que sigui per punts... Cling! Comença el combat! La pàgina en blanc efectua uns passos com de ball per tantejar la seva contrincant, que sembla que estigui a la lluna, i li etziba una nata que li fa saltar el protector de les dents! L'Antònia trontolla, però es refà i prova de ventar-li un copet discret a la mandíbula. La pàgina en blanc l'esquiva i aprofita la proximitat per fer-li un ganxo d'esquerra que deixa la seva rival esterrecada! Cling! Passats els quaranta minuts reglamentaris..., guanyadora per K.O., la pàgina en blanc!

Ai, tampoc no va bé, això. Res de violència. Manoi! Cada vegada tinc més angúnia. Mmm... Provaré amb l'art de la seducció.

Hola, pàgina en blanc... Però que maca que vas, avui! Tan polida, tan... blanca! T'he portat aquestes flors lletrejades. Si te les poses als cabells, o millor, enganxades amb una agulla al pit, sobre el vestit blanc, em faràs l'Antònia més feliç del món! Què et sembla si anem a sopar al restaurant Albada, aquell restaurant tan romàntic, amb espelmes a les taules i música de violins... I en acabat, podríem anar a ballar una estona, que sé que t'agrada. I després d'unes copes, podríem anar a casa meva, que et vull ensenyar tot de coses que he escrit i... Que on ho he escrit? Doncs en unes pàgines, ja les veuràs, i... Ai! Ui! Quin mastegot! Però per què em bufeteges? Si les altres pàgines ja són cosa del passat! Si només penso en tu, pàgina en blanc, creu-me! Si el que voldria és omplir-te de lletres amoroses, originals, imaginatives...

No hi ha res a fer. La pàgina en blanc no admet cap paraula meva. Ni tan sols puc acostar-li la mà. I no diguem res del teclat. Ni tocar-lo! La pantalla buida em mira, burleta, fins i tot em sembla que em fa pam i pipa! Ja no puc més... Em dono! M'he quedat completament en blanc!