Hi ha una serra que té forma de ventall. L'erosió ha fet que l'espai
entre ella i el mar s'omplís de terra i ara té una planura als peus que s'ha
plegat en falles. El temps ha suavitzat les vores d'aquestes esquerdes rocoses.
El cim principal domina el terreny en pendent. És un mirador excel·lent, tota
una temptació per a la vista.
Un lloc tan rocós i elevat
era habitatge idoni per a les àligues. Per això l'havien anomenat puig de
l'Àliga. I, més tard, es va dir Collserola, per un petit pla situat en un coll,
entre els alzinars. Finalment, va restar el nom de Tibidabo per a la part més
alta de la serra.
El paisatge té tant d'encís
que no és estrany que es difongués una antiga història, l'oferiment del
maligne: Tibi dabo,“Tot això et donaré...” La mà diabòlica dibuixava
gairebé un cercle sobre els boscos, els prats, la mar que semblava infinita.
“Tot això et donaré a condició que, genolls en terra, m'adoris”. El destinatari
d'aquest oferiment amb tals condicions era nogensmenys que el fill de Déu fet
home.
És inversemblant que algú
pogués oferir una cosa que no era seva, i que ho fes a canvi d'acotar el cap i
retre-li adoració, un preu excessiu, per molt grandiosa que fos aquella visió
des del cim.
Però des del Tibidabo tens la
impressió que ets una àliga i que el teu domini és tot el cel, tota la terra,
tot el mar. I et sents temptat a senyorejar els boscos, els camps, tot el que
pots abastar amb la mirada. I no cal que cap força diabòlica t'ho provoqui,
n'hi ha prou amb l'emoció que sents a dins del cor. L'emoció que et fa sentir,
no l'amo de tot el que veus, sinó que et fa sentir que formes part de la serra,
dels habitatges humans, del vent que pentina els boscos i de la humitat
salabrosa que puja des de la riba del mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada