“Les dotze van tocant, és nat un Déu-Infant, fill de Maria...” Com pot
ser...? Les dotze van tocant...?
Si no hi havia rellotges que toquessin les hores... Tot el que hi havia
eren rellotges de sol, que només funcionaven els dies assolellats. Si era de
nit, res de res i si el dia era rúfol, tampoc. (He recordat aquesta cançó tan nostrada,
perquè s’acosta Nadal.)
Potser hi havia els d’aigua,
les clepsidres, si més no a l’Egipte, si ja l’havien inventat fa més de tres
mil anys. Però a Israel...?
I només en devien tenir el
rei i els grans sacerdots i els nobles i alguns comerciants molt rics.
El rellotge més antic es va
trobar en un temple egipci. Funcionava en vessar-se l’aigua que contenia, se
suposa que d’hora en hora.
Fa molts anys, abans que
existissin els rellotges, el temps es mesurava per la rotació de la Terra, en
observar les posicions del sol al cel, les marees i les fases de la Lluna.
En paraules més simples, el
rellotge marca la nostra posició a la Terra, respecte al lloc on es troba el
sol en cada moment.
A les dotze del dia, el sol
està sobre els nostres caps. A la una del dia, una mica més cap al costat del
mar i va avançant cap enllà cada hora que passa.
A Europa, al segle XVI, els
rellotges de sorra ja s’havien inventat i, més que res, els tenien a les
esglésies. La duració depenia de la quantitat de sorra i de la mida de
l’orifici de sortida.
És molt famós el de Londres,
el Big Ben, que és un rellotge mecànic instal·lat en un gran campanar tocant al
palau de Westminster, i Big Ben és el nom de la campana.
També és famós el rellotge
astronòmic medieval de Praga, que té figures animades que es mostren quan
toquen les hores. Són quatre al·legories: la vanitat, l’avarícia, la mort i la
luxúria. També hi ha els dotze apòstols, començant per sant Pere i sant Pau. A
més, hi ha un gall que batega i canta i després sonen les campanades.
Així mateix és digne
d'esmentar el de la catedral de Burgos, anomenat Papamosques, que és un autòmat
que obre la boca i belluga el braç dret, per accionar el batall d’una campana.
Va passar temps abans no van
inventar els rellotges de pèndol i també els que toquen els quarts, les mitges
hores i les hores.
Després ja van venir els de
butxaca, d’or i argent, amb les cadenetes brillant damunt la panxa de
l’afortunat posseïdor.
I els de polsera, que van
començar a portar-los les dones.
Bé, no parlo més perquè és
tard. El rellotge del menjador, el que van comprar els meus pares quan es van
casar, el 1931, amb el pèndol platejat, ja ha tocat les dotze de la nit. Demà
he d’anar a la rellotgeria que tinc més a prop de casa, a portar-hi el de
polsera, que s’ha quedat sense bateria. En tinc d’altres, de polsera, però són
antiquats, són dels que s’hi ha de donar corda cada dia. Quina feina havíem de
fer!
Ara només tens l’inconvenient
de quan s'acaba la pila, que queden aturats i muts com un mussol...!
Tot té els seus avantatges i
els seus inconvenients.
Potser n’inventaran un que
anirà sense piles ni bateries, que funcionarà sempre, sense haver de fer res, i
que no s’espatllarà mai...!
