Cada estiu a Sant Feliu de Guíxols, al Museu del Monestir, hi ha una
exposició de quadres de la baronessa Thyssen, molt amant de la Costa Brava i
que té una mansió en una de les cales properes a la ciutat.
És sempre molt
interessant i artística. Enguany hi vàrem poder visitar la del Far West, una
gran quantitat de quadres preciosos, tots dedicats a aquest gènere.
Els llenços, la
majoria pintats a l'oli, representen escenes de la vida dels amerindis, als
seus petits poblats, als seus tipis, les tendes fetes amb pells de bisons,
cosides als pals de fusta i decorades amb dibuixos per fora, quasi sempre de
ratlles i triangles.
La porta, oberta a
l'est, davant de la foguera, on s'asseien i fumaven les seves pipes i on
cuinaven les dones i s'escalfava tota la família.
Feien estàtues dels
seus déus, que anomenaven tòtems.
Eren nòmades. Quan
s'acabaven els recursos, canviaven de lloc. Tenien els seus cavalls, blancs,
negres, castanys, alatzans, etc., segurament descendents dels que els varen
deixar els catalans de Colom, primer, i els espanyols, després. (Quan els
catalans vàrem ser exclosos d'anar a Amèrica, durant tres-cents anys.) Recordo
que a les pel·lícules hi sortien molts cavalls clapats, amb moltes taques
clares i fosques, sempre els que muntaven els indis.
Les tribus més famoses
varen ser: la dels apatxes, les dels comanxes i la dels sioux, molt ben
representades en diversos quadres, amb els plomalls al cap, els cabells negres,
llargs, lligats en trenes. La pell vermellosa, per això se'ls diu “pells
roges.”
Hi havia, a més dels
quadres, figurins vestits a la seva manera, amb pells d'animals, més que res de
bisons i d'óssos. N'hi havia un, molt espectacular, tot fet de plomes d'àguila.
En diverses vitrines
també hi havia representats escuts, arcs, llances, fletxes, destrals, pipes…
Les canoes estaven
figurades en bonics llenços, als rius i als llacs.
N'hi havia un on es
veien uns quants indis a cavall, un indi a terra, intentant retrobar una pista
perduda. El sol, a l'ocàs, tenyint de vermell les figures, els arbres, l'aigua
del rierol…
Un altre, amb una
bonica cascada d'un riu del qual no recordo el nom, amb l'aigua que baixa enmig
de l'escuma, tan ben representada que sembla que la puguis tocar. I els indis,
contemplant-la, asseguts al voltant d'una foguera.
En una altra sala hi
havia força quantitat de cartells de pel·lícules cinematogràfiques, “pelis
d'indis”, en dèiem, molt famoses, amb grans artistes d'aquella època, dels anys
cinquanta i seixanta, magnífics.
Les primeres cintes
pintaven els indis com a dolents, salvatges i traïdors, però, més endavant,
se’n van fer moltes en què, per fi, els representaven nobles i lleials, defensors
de la seva comunitat, de les seves famílies.
La que més recordo,
pels artistes favorits meus, Errol Flynn i Olivia de Havilland, és Murieron
con las botas puestas, que és la història del general Custer, que va morir
en una cèlebre batalla contra els indis sioux, el cap dels quals era Cavall
Boig, interpretat per Anthony Quinn, molt jove encara. I el famós Setè de
Cavalleria, que surt en molts altres films. La batalla va ser la de Little Big
Horn. Només diré que la pel·lícula era en blanc i negre.
Sí, va ser una bonica
exposició. No puc dir el nom dels pintors, perquè no me'ls vaig apuntar i la
meva memòria no arriba fins a tant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada