dilluns, 12 de desembre de 2016

Relat d'un clon (Antònia García)



Un matí vaig sortir per anar a casa de la meva mare i vaig tenir una bona sorpresa: en direcció contrària a la meva venia una dona que se m'assemblava molt. A més, anava vestida gairebé com jo, jersei i texans i una bossa penjada a l'espatlla dreta. En creuar-nos, me la vaig quedar mirant i ella va fer el mateix. Realment, érem idèntiques. Quina casualitat! Sempre he sentit a dir que totes les persones tenim un doble en algun lloc. Era aquella dona el meu doble? Hi vaig anar fent voltes mentre seguia el meu camí.
            Un cop vaig ser amb ma mare, li ho vaig dir. Se'm va ocórrer preguntar-li si jo era filla única, com tenia entès des de sempre, o si havia tingut una germana bessona que hagués desaparegut. La mare em va mirar, estranyada. Va dir que no havia passat una cosa així, que només m'havia tingut a mi i que, en tot cas, si hagués passat, jo ho sabria, m'ho haurien dit. No hi hauria hagut cap raó per no dir-ho.
            Vaig descartar la possibilitat d'una bessona però em va venir al cap una idea: i si era un clon? Sabia que s'havien clonat animals però estava prohibit fer experiments en aquest sentit amb humans. Que fos prohibit no vol dir que no es pogués fer...
            Després d'aquell dia, em vaig anar trobant aquella dona pel meu barri i també pel centre de la ciutat. I sempre anàvem iguals. Tot igual, el vestit, el pentinat, el color dels ulls, com si l'una fos el mirall de l'altra. Ho vaig comentar al meu home i al meu fill. Tots dos van dir que devia ser una veritable coincidència i que, home, podia ser pràctic tenir un clon. Així podria estar en dos llocs alhora, a la feina i a casa, al metge i a la perruqueria... Vaja, que no s'ho van creure. Tota empipada, els vaig deixar per inútils. 
            Però què passaria si els de casa se la trobaven? La confondrien amb mi? En quantes coses més érem iguals? Ja no vaig poder dormir tranquil·la. Només feia que rumiar. No sabia a qui explicar-ho, em feia l'efecte que em prendrien per ximple. Llavors em van canviar el torn a la feina. Tornava a casa passada la mitjanit i me l'anava trobant pel carrer, cada vegada més a prop de casa. Vaig començar a agafar por.
            La por es va convertir en pànic aquella nit que em va sortir de trascantó. Pel carrer no hi passava ningú. Se'm va acostar. Els fanals feien poca llum. Vaig veure que treia alguna cosa de la butxaca. Era una pistola! Em va encanonar. Vaig voler cridar i no vaig poder. D'instint, em vaig posar la bossa a davant. Gest inútil. Gairebé van ser simultanis, el tret i la fogonada. Vaig sentir un impacte fortíssim al pit. Vaig caure a terra. Se'm van entelar els ulls. La dona, amb l'arma a la mà, es va inclinar a sobre meu i em va dir: “Ara, la Sílvia sóc jo, no tu”.

Ara, la Sílvia sóc jo, no tu! Tu només ets un cadàver. M'emporto la bossa, els anells, les arracades, el rellotge... Tot el que et pot identificar. I no anaves desencaminada, no, Sílvia, pel que fa al meu origen. Qui podria distingir qui de nosaltres dues és el clon? Fins i tot les empremtes digitals són iguals.

El clon em va arrossegar fins a un cotxe i em va posar al maleter. Poca estona després, el meu cos desapareixia per sempre en una fosa amb àcid.

Adéu! Torno al teu carrer. Me'n vaig a casa teva, que ara ja és casa meva. Saps, Sílvia?  Camino amb el mateix aire que tu. Conec perfectament on he d'anar, què he de fer i què he de dir. D'ara endavant, tindré una família, una feina, una personalitat. Hi tinc tot el dret. Quan em van clonar al laboratori, d'amagat, potser no van pensar que l'experiment seria un èxit. Però ho va ser. Aleshores no van saber com fer front a aquella responsabilitat. Em van trobar un lloc per viure i em van fer un seguiment.
            Un clon, però, té una memòria diferent. Una sensibilitat diferent. Sabia moltes més coses que no es pensaven. I un bon dia vaig fugir del seu control i no vaig parar fins que et vaig trobar, Sílvia. Et vaig copiar. Ho vaig assimilar tot, de tu. T'he mort i ara et puc substituir. Ara sóc l'única Sílvia, la veritable.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada