Records d’un Nadal (Pilar Zabala)

De sobte un focus de llum envaeix l’espai curosament protegit de la caixa de cartró. A dins, les figuretes de fang comencen a despertar-se amb força mandra del seu llarg somni anual.

D'una en una, les figures són col·locades de manera desordenada damunt de la taula d’un menjador, el mateix de cada any i ja en són molts.

Un cel blau cobert d’estrelles és el rerefons del petit poble que, a poc a poc, va construint un jove que abans havia estat petit. Un rierol platejat baixa de les muntanyes fins a la plana, travessat per un pont de fusta. Més enllà reposa un paller que duu barretina.

Les figures són distribuïdes al llarg d’un suau i tendre coixí de molsa humida. A recer del vent, quatre pastors són reunits al voltant d’una olla amb un foc que no crema. Dalt de les muntanyes tres reis provinents de l’Orient segueixen l’estrella que els durà fins a la cova on s’aixopluga una humil parella i el seu especial nadó. Al capvespre, llums de colors il·luminen el petit espai.

Com cada any, la família es reuneix per celebrar el Nadal al voltant de taula. Els més petits fan xerinola i mengen de pressa per poder acabar aviat i anar a la seva. Volen jugar plegats i el seu objectiu és el pessebre, ara que els més grans estan distrets.

—Veniu, Mireia i Bernat. Ara aquest pescador avorrit serà en Superman, el salvador de tots aquells que estan en perill. Des de dalt de la cova vigila que ningú no s’acosti a fer mal a la família que hi ha a dins i per més seguretat, s’endú el nen a dalt del sostre amb ell. Així l’àngel se’n pot anar a dormir una estona ben tranquil sota la figuera. Aquest altre personatge farà de Capità Amèrica per posar una mica d’ordre en aquest poble on tots es caguen en qualsevol racó. Diu que no hi ha decència, agafa el caganer de torn i el llença al riu perquè es renti el cul. De sobte apareix Batman enfilant-se muntanya amunt, just fins on són els Reis Mags, i amb un tres i no res els baixa a la plana, amb camells inclosos, perquè arribin abans al seu destí i et portin a tu, Mireia, el camió que tan desitges.

—Gràcies, Roger. Espera un moment, aquest és en Tarzan i, naturalment, s’ha enfilat a dalt de la palmera. Encara que amb aquesta samarra sembla un pastor, ell és tot un heroi, coneix el llenguatge de les oques, dels bens, de les gallines i també dels porcs i no permetrà que ningú se'ls mengi, o sigui que no cal que patim. Sembla que ara en Tarzan té feina vigilant que la seva companya Jane li renti bé el seu “tapa cul” de lleopard. No entenc perquè no se’l renta ell mateix. Tu què hi dius, Bernat?

—Jo, el que dic és que per fi arriba el forçut Transformer, agafa per les orelles en Superman, el Capità Amèrica i en Tarzan i els dóna un cop de puny tan fort que els fa pujar fins a dalt dels núvols i, quan cauen a terra ben estabornits, els llença ben esparracats a dins del pou, i així s’acaba aquesta inútil història vostra.

—Però... què esteu fent, pillastres –diu l’avi–, això més que un pessebre sembla un camp de batalla. Ho heu capgirat tot. Què hi fa el nen Jesús al sostre de la cova i el caganer a dins del riu i...?

—Estigues tranquil, Miquel —diu l’àvia—, ja ho arreglarem; recordo molt bé que jo, de petita, més d’un cop vaig fer el mateix.