–Hello, Miguelín!
–Hola, Willy!
–What tu fas?
–Jugo. Vedes? Aquests
trossos de branca són vaixells de guerra i aquesta bassa és el mar.
–Puc jugar amb tu?
–És clar que sí! Busca
una altra branca per fer més barques i farem una guerra al mar.
–Val que jo tindria més
barques que tu?
–I vale que jo
tindria gente de mar més valenta?
–O.K., Miguelín,
però representa que jo guanyaria, eh?
–No, no! M'hi jugo un
peix... Què dic, un peix! Me juego un braç que guanyaria jo!
–Well, però el
capità de les meves barques n'enfonsaria de teves, veus? Blup, blup, blup... I
faria presoners uns quants dels teus mariners.
–Vale, Willy!
Però ara juguem a una altra cosa. Vale que jo seria un caballero muy
valiente i... i que aniria amb un cavall, i... i tindria un escuder baixet
i grassonet?
–Yes, Miguelín. I
val que jo tindria un castell amb un rei i una reina, i mi ser un príncep?
–I què faríeu, los
tuyos reyes i tu?
–Mi trobaria una
calavera de xai...
–Una calavera de xai,
Willy? I què voldries facer, con ella?
–Mi no saber, Miguelín. To
be... No, potser no... Not to be...Ara no ho sé, no sé què faria...
–Doncs mentre et
decideixes, jo trobaria uns gegants i m'hi barallaria.
–Miguelín, jo deixaria
estar això de la calavera. Ara buscaria una noia per casar-m'hi. Jo em diria
Tomeu i trobaria una noia que es diria Marieta.
–Ah, molt bé, Willy!
Però això no és gaire divertit.
–Sí que ho és, sí que ho
és! Perquè la família de la noia no ho voldrien i... i jo em mataria, i la noia
també es mataria, i...
–Willy, el teu joc no és
gens divertit. En canvi el meu sí que ho és, perquè jo escriuria un llibre amb
totes les meves aventures.
–Ah, well! Però
jo escribir molts, de llibres! I tindria un teatre, i la gent em vindria
a veure, i seria molt famós!
–Pues, mira, jo
també escriuria molts llibres i seria molt famós, també!
–Però jo més, Miguelín!
–No, jo més, Willy!
–O.K. Ara ja em
començo a avorrir. Anem a la font i busquem un tresor?
–D'acord, Willy! A veure,
per aquí... Una mica més avall... Per darrere de la font... Albrícias!
Ja l'he trobat!
–Ah, sí? Què has trobat,
Miguelito?
–Aquesta ampolla de
vidre, aquí, entre la molsa.
–Well, però què
té d'especial?
–Fixa-t'hi, Willy: és
plena d'aigua...
–I...?
–Doncs que l'ampolla
representa que és una ampolla màgica. Vale que si jo trenqués l'ampolla,
l'aigua de dins quedaria amb la forma de l'ampolla?
–O.K. I què en
faríem, d'una aigua en forma d'ampolla?
–I jo què sé!
Deixem-m'ho córrer! Anem a pescar renacuajos?
–Oh, very well!
Capgrossos i granotes, Miguelín! Emportem-nos l'ampolla i hi posarem els
capgrossos a dins!
–I les granotes? Què
farem amb les granotes, Willy?
–Ai, ara no ho sé... No
sé què en farem, Miguelín. Què serà millor, penjar-les d'una canya o bé
tornar-les a l'aigua i deixar que facin front a les circumstàncies adverses...
–Eh, Willy, per què dius
aquestes coses tan estranyes? No t'entenc... Bé, què fem, doncs, ara?
–Well, la cosa
és... ser o no ser... Perquè si ets una granota, si penses com una granota...
–Ja tornes amb les
coses rares? Deixa't estar de romanços i anem a casa a berenar, que començo a
tenir gana!
–Very good! Bona
idea! I a més, ja deuen ser les cinc...
–Això! Very good,
patates amb suc, Willy! Vinga, anem-hi corrents i tonto qui arribi
l'últim!
–O.K. Miguelín! Tonto
qui arribar últim!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada