La Montserrat i el Pere acaben de dinar en un bon restaurant i ara prenen cafè en un bar, esperant les quatre de la tarda per anar al cinema. Fullegen uns diaris i parlen.
—Montserrat, per què
se celebra l'Onze de Setembre, sent així que és un dia d'una gran derrota?
—No se celebra, es
commemora, que no és el mateix, Pere. Es recorda perquè tothom va lluitar amb
tota la sang del seu cor, amb una valentia extraordinària, la que dóna la
desesperació…
—I com és que hi ha
tants catalans que van en contra de la independència?
—La majoria és per
ignorància…, la història de Catalunya ha estat amagada per Espanya, no ens
l'han deixat conèixer; i una altra part perquè són franquistes o socialistes.
Franco va ser el qui va lluitar per a destrossar la República Catalana, quan
érem independents, que va ser des del 1931 fins al 1939, quan les tropes
franquistes van guanyar la guerra que van començar el 18 de juliol del 1936 i,
a primers del 1939, després d'aquella guerra fratricida, van tornar a envair
tot Catalunya, en poc més d'una setmana.
—Això també és
estrany, que els socialistes catalans ens vagin en contra...!
—Sí, et posaré un
exemple: les tietes de part de mare d'un cosí germà meu, patern, en Tomàs, eren
socialistes i una vegada vaig anar amb elles al Palau de la Música a veure una
actuació dels ballets catalans, ja que el meu cosí era professor d'un d'ells.
Al final van sortir totes les colles, amb la senyera, que llavors començava
a ser admesa, i una de les tietes va dir, amb displicència: ¡Vaja, ja han
sortit els del “ceballot”…! (Ser català, en aquell temps era ser “de la ceba”).
—Càsum…! Del
ceballot, quina paraulota…!
—Sí, i encara, que es
podien fer els nostres ballets, que havien estat prohibits igual que les
cançons catalanes i la senyera i la parla catalana. Has de pensar que, si
parlaves en català, et deien: “Hable cristiano” o “Rojo separatista…!”, que era
l'avantsala de portar-te a la comissaria…
—També em cau
malament això que si marxem d'Espanya la mutilarem…
—No t'ho creguis.
Espanya sense Catalunya segueix igual de sencera, perquè Catalunya no ha format
mai part d'ella, no ha estat mai un bocí d'Espanya; més que res ens han tingut
com una mena de colònia…, un afegitó mal entès.
—Coll…!
—No saps que després
de l'Onze de setembre, en totes les cases van fer lligar el ganivet de tallar
el pa, amb una cadena, a la taula, perquè ningú no pogués tenir-lo com una arma…?
I que van ser executats centenars de catalans, només pel fet de ser-ho, i
milers d'empresonats…?
—Redéu…!
—I després de la
victòria de Franco també hi va haver milers d'empresonats i executats i a
moltíssims els van fer servir de mà d'obra, per exemple, a la construcció del
Valle de los Caídos. Jo mateixa ho vaig veure amb els meus propis ulls, en un
viatge que vaig fer amb dues amigues del despatx, molt franquistes, per cert, i
amb una amiga comuna de Portugalete, que va ser ella qui me'n va fer adonar
mentre pujàvem la immensa escala exterior: els treballadors asseguts a terra,
d'un rostre prim i d'un morè cendrós, que si no arriba a ser pel sol, els
hauríem vist pàl·lids del mal menjar i del cansament, amb una càrrega de
pedres i maons a l'esquena, apuntats pels guàrdies grisos, amb les seves
metralletes…
—Padrineta, m'estàs
obrint els ulls d'una manera…! Tu creus que la podrem veure algun dia, la
nostra independència?
—Mira, Pere, jo a la
meva edat, ja goso dir que no, però no se sap mai… Una amiga i companya del
Taller d'Escriptura, on vaig cada dilluns, fa un parell d'anys, en un escrit
que vàrem fer: “Carta a la Mort”, va demanar a Tànatos…
—Tana… què…?
—Sí, Tànatos, el déu
grec de la Mort (per això diem “tanatori” al lloc on s'exposen els difunts
abans d'enterrar-los). Com et deia, a la carta a la Mort li demanava poder
veure-la, la independència, abans de morir i, mira, ens va deixar fa una
setmana, el Diumenge de Pasqua, als quaranta-dos anys, la meitat dels meus…
—Quina llàstima…!
—Sí, i era molt maca
de caràcter, molt intel·ligent i culta. Ara estudiava Filologia i, mira, la
Mort es va enamorar d'ella i se la va endur. Jo no goso demanar veure-la, la
independència, abans de morir, però sí, la desitjo amb vehemència i no l'havia
vist mai tan propera com ara, enguany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada