Comentaris i més (Pilar Zabala)

  

Són dos quarts de vuit. A aquesta hora del matí diverses persones són dins un Bracafè menjant croissants, dònuts o petits entrepans cruixents que  acompanyen  amb  cafè, sucs de fruita, tallats, cafè amb llet, cacaolat o fins i tot amb alguna d'aquelles begudes que en diuen  espirituoses. És sabut que cal proveir el cos abans de començar qualsevol activitat.

            Passades les nou acostuma a anar minvant el gruix d'aquells clients que, per motius d'horari, valoren un ràpid i bon servei per damunt de tot. Els cambrers i cambreres saben molt bé que passada aquesta franja horària ja no hauran de patir per aconseguir de complaure tothom alhora.

            Cap a les deu són les senyores més aviat grans o d'una edat mitjana les que en major nombre ocupen les taules. Vénen soles o en grupets de dues o tres. No tenen pressa i s'hi estan una hora, o més, parlant animadament i gaudint del seu temps lliure.

            Dos homes, entrats ja a la quarantena, ocupen taules properes. Es fa evident que les seves ments estan ocupades a llegir amb interès les notícies que ofereixen els seus respectius diaris però  el cas és que, a partir de cert moment, un d'ells comença a expressar cada pocs minuts, amb veu alta i sense cap tipus de reserva, una sèrie de comentaris que no vénen al cas. És molt clar que la  seva actitud mancada de civisme molesta tothom i de manera més acusada l'home que està a prop seu.            

            —No, si ja ho deia, jo, que aquests són uns inútils fills de sa mare, tots plegats.

            —Si us plau, vol guardar-se els comentaris només per a vostè? Als que som aquí no ens interessen gens.

            —Vaja, qui ho havia de dir, mira per on, aquí tenim algú amb la pell molt fina.

            —Jo només desitjo llegir el diari amb tranquil·litat i les meves opinions, com que són meves, me les reservo.  

            —Ah, molt bé, tio; o sigui que, per tu, jo sóc un bocamoll que no té dret a dir res.

            —Primer de tot, jo no el conec de res ni sóc el seu “tio” i a més, li demano que no aixequi la veu. No s'adona que molesta la resta de la gent? I en segon lloc, això de bocamoll ho ha dit vostè, no jo.

            —Punyeta, no ho has dit, però no sóc ruc i puc entendre perfectament les teves insinuacions. A més, jo parlo com em dóna la gana. Ho tens clar, coi de tio?

            —Vaja, és una saborosa resposta, la seva. N'hi ha suficient per deduir de quin peu calça.

            —Vols que et digui una cosa, tio? Que no veig cap cartell que digui que aquí està prohibit fer comentaris i, per tant, ja sigui amb interlocutor o sense, jo seguiré dient tot allò que em roti, t'agradi  o no t'agradi.

            —La meva paciència té un límit i en aquest moment ha tocat fons. De bon començament m'he adreçat a vostè amb bones paraules i, per contra, les seves respostes són barroeres i carregades de males maneres, però li diré una cosa… Hi ha expressions que segons de quina boca surten, no em poden ofendre, i això va per vostè.

            —Quins pebrots! Tu, un home de “tres al quarto”, no ets ningú per donar-me lliçons. Però qui redimonis t'has pensat que ets? Mira, tio, si vols tranquil·litat és millor que fotis el camp i no m'emprenyis més, que a la lluna falta gent.

            —Ei,  ja n'hi ha prou. Aquí sóc jo, el cambrer, qui li diu que és vostè i no un altre qui ha de fotre el camp, o sigui que pagui la seva consumició i marxi immediatament a llegir el diari a un altre lloc si no vol que el tregui a empentes d'aquest establiment. I tingui molt clar de no tornar més per aquí.          

            Finalment, l'home ha marxat, no sense haver proferit abans un munt d'insults i amenaces contra el cambrer i l'home del fons de la sala. Després d'aquest desagradable episodi no ha trigat a restablir-se de nou la tranquil·litat habitual dins la cafeteria.

            Constatar tot això ha estat molt important per a mi. He pres bona nota de com ha anat tot perquè vull escriure el que se'n diu una novel·la negra i necessitava centrar-me en distints ambients.

            De debò que la cafeteria ha resultat ser un lloc molt interessant. He trobat algunes  característiques que, de ben segur, imprimiré a més d'un personatge. Demà hi tornaré, o millor, buscaré un altre lloc, ja ho decidiré...