Les dues perruques (Montserrat Fortuny)

En un carrer popular de París que desemboca a la Place Concorde, en un sac de deixalles s’hi troben dues perruques: una és blanca com la neu, encara que amb unes quantes taques; l’altra és vermella com el foc i molt neta.

—Hola, companya! —diu la roja— Què hi fas tu aquí, abandonada?

—Ja t’he vist de seguida que has caigut al meu costat —contesta l’altra—. Però no tic ganes de parlar amb una vulgar ramera!

—Què dius…? Mireu-la! Així, abandonades, totes som iguals! Almenys ara és moda això de “Igualtat, llibertat i fraternitat!”

—El que dius no fa per a mi, però, si vols, com que no tenim res més per a fer, explica’m la teva història i no m’avorriré tant!

—Molt bé, orgullosa, escolta’m bé, que sóc molt interessant. La meva mestressa, abans de guarnir-la jo, era una noieta molt bonica, que treballava de donzella al Palau d’uns Marquesos ací mateix, en aquest carrer. El fill dels nobles es va enamorar d’ella i la va fer seva i va quedar embarassada. Llavors la va treure del Palau i la va posar en una caseta ben a prop d’aquesta plaça. La casa només tenia un pis, molt assolellat i els baixos amb una eixida amb un pou d’aigua molt bona i dos arbres fruiters.

»Va néixer el nen, un ninet preciós però… l’amant va haver d’anar a la guerra i la meva mestressa va quedar sola amb el fillet, vivint del que li enviava puntualment l’estimat, fins que va morir a la guerra i no va rebre més diners.

»Què podia fer? Un veí vidu i vell la va protegir un temps, després un altre i un altre. Anava fent dinerets i va poder enviar el nen en un bon col·legi, fora de la ciutat.

—Vaja amb la donzelleta! —li diu amb menyspreu la blanca.

—Calla, calla, que no hi entens res. Deixa’m continuar, després ja m’explicaràs les teves vivències: Un dia, va acollir a casa una noieta abandonada amb una nena acabada de parir. Se la va quedar a casa com a ajudant i després una altra i així va anar ampliant el negoci i ella va poder retirar-se de l’ofici, fent de mestressa i prou, sempre molt considerada amb les seves pupil·les. Va ésser llavors que em va comprar a mi, com a signe de mestratge. Totes les noies es portaven bé amb els clients, que era el que ella volia. I, als baixos, podia gaudir del petit hortet que havia aconseguit, amb la pomera i el presseguer.

—Mira que bé!

—Van passar els anys i el fill va tornar amb els estudis acabats i, quan va aconseguir una bona feina i va guanyar molts dinerons, va fer jubilar sa mare, que va deixar el negoci a mans de la seva noia de confiança, que es va fer càrrec de totes les altres xicotes. I ara mateix, després del dinar de celebració de la seva retrette, m’ha fet un petó i m’ha tirat al sac de les escombraries, dient-me: “Adéu, amiga, fins mai més!”.

—Vaja, quina historia més tronada! És més interessant la de la meva mestressa! —diu la blanca—. Ella era la quarta filla d’uns comtes arruïnats i es va veure obligada a casar-se amb un baró vell i caduc que de seguida va voler lluir de dona guapa i la va portar al Palau Reial. Es va veure festejada per tots els nobles, fins i tot els prínceps i ella, què podia fer sinó bona cara…? Ben aviat va poder lluir vestits preciosos i joies d’or, guarnides de robins i maragdes! Si la cosa hagués pogut continuar, hauria passat la mà per la cara a totes les reines del món! Però va començar aquesta Revolució espantosa i ha estat una de les primeres en fer el camí cap a Madame Guillotinne i, mentre anava dalt del carro, m’han tirat brutícies pel cap i, en sentir els insults de la plebs, orgullosa com sempre, m’ha engegat al terra i algú m’ha llençat a la brossa. I ara… no tinc més remei que confraternitzar amb tu!

—Saps què et dic, insults a banda? —li respon la vermella—. Que, ben mirat, interpretant ben bé totes dues històries, la més digna de portar aquesta meva perruca vermella seria la teva mestressa, perquè la meva es va prostituir per amor al seu fill i, la teva… per vestits, joies i afalacs!

La blanca fa un profund sospir. Callen totes dues perruques i, al fons se sent cantar: “Allons, enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé…!”.