A Marcel Proust (Pilar Zabala)

Apreciat amic Marcel. Vull que sàpigues que de la teva extensa obra literària “A la recerca del temps perdut” em va encantar. Això va ser ja fa anys, però l’aroma i el sabor que em va deixar fa que, encara ara, busqui estones per submergir-me en la lectura d’aquell món que mostraves tan suggeridor, un món que només tu has estat capaç de narrar i descriure amb tant d’art i talent.

M’hauria agradat de conèixer-te personalment Marcel, però els dos sabem que això no ha estat possible perquè no hem coincidit en el temps, molts anys d’història ens separen. Tot i així he decidit escriure’t aquesta carta perquè em sembla una bona manera de recordar-te, de sentir-te encara present, i poder transmetre’t, amb confiança, el que vull comunicar-te.

Has de saber que el temps, sempre implacable i imparable, ha avançat molt des que vares marxar; ara tot és diferent. Els dies que vas viure a Combray s’han esvaït pels camins de Méséglise i de Swann igual que les reunions que la marquesa de Germantes convocava a l’hora del te.

Les invitacions i comunicacions poques vegades es porten a través de missatgers. Tenim maneres més   segures de fer-les arribar, en pocs segons, al seu destí encara que sigui a l’altre extrem del món. El coneixement de l’electricitat va obrir pas, en el seu moment, a múltiples descobriments que, a hores d’ara, segueixen creixent i revolucionant el món. És inútil que tracti de descriure’t com són les noves tecnologies que imperen i les seves aplicacions, la televisió, l’ascensor, les innovacions en els  transports, —també subterranis i aeris— els coets capaços de solcar l’espai, la comunicació a través d’Internet o el telèfon mòbil, i molts altres descobriments, perquè no em sento prou capacitada per poder-t’ho descriure amb  prou detall.

La manera actual de vestir no té res a veure amb la moda del teu temps. Lluny han quedat els barrets, els colls emmidonats, les polaines i els vestits encotillats.  Ara les dones també portem pantalons, les més joves duen faldilles tan curtes que deixen veure la llargària de les cuixes i, a les platges, lluïm banyadors tan petits que són  la  mínima expressió.

Estic segura que et sorprendria, i fins i tot et meravellaria, la quantitat de novetats que s’han produït al llarg d’aquests últims anys, novetats que, en molts casos, penso que no podries arribar a imaginar.

Fins aquí tot és, en certa manera, positiu. Però… no dubto que, en els teus dies, tu també vas tenir temps de copsar que, existeix una mena de roses tan punxegudes que fan vessar la sang. Per desgràcia es dóna el cas que, com les roses, hi ha tecnologies capaces de fer molt de mal, ja que han estat dissenyades  per crear armes cada cop més refinades i letals. En aquest moment les guerres i guerrilles més cruentes estan matant i duent sofriment a milers de persones a Síria, Pakistan, Àfrica i Líban. La desesperació i la fam empeny diàriament a molta gent a arriscar la vida en un intent, moltes vegades inútil, de fugir d’un infern que els recrema per dins. Per altra banda, també la pau té un preu molt alt; milions de persones estan sense feina, de vegades famílies senceres, i són desnonades sense cap mirament sota l’aprovació d’aquells que tenen el poder i la mala ànima de consentir-ho, els mateixos que s’enriqueixen impunement amb aquests desgavells.

Ja ho veus, apreciat Marcel Proust; com t’he dit abans, les roses sempre han dut punxes, sols que les d’ara son més llargues i arriben a tots els punts del nostre planeta, fins i tot més enllà. No segueixis buscant els temps perduts, quedat a Combray.