dilluns, 20 de maig de 2019

Vaig treballar al Moulin Rouge (Montserrat Fortuny)

Em dic Margot. Vaig començar fent de model per a un pintor molt cèlebre, quan jo només tenia catorze anys, però el meu cos era ja tan perfecte!
El pintor era molt bo i em respectava molt, l'Antoine. Tenia un amic molt guapo i molt penques, el Louis, i jo me'n vaig enamorar, i em va convèncer per a fugir amb ell.
De seguida em va fer entrar a treballar al Moulin Rouge, en un espectacle on jo feia de figura d'un quadre, ben quieta sempre, amb la cabellera com a únic vestit, mentre les ballarines dansaven al meu voltant.
Jo ja havia entès que no m'estimava, que només volia treure partit de mi i patia molt i només pensava en el pintor, que sempre m'havia respectat tant i vaig començar a enyorar-lo.
El pintor no sabia res d'això, només que li faltava la seva musa i llavors va comprendre que s'havia enamorat de mi. Fins que algú li va dir on m'havia portat aquell miserable i, una nit, es va presentar al Moulin Rouge i, quan em va veure, no podeu pensar el ciri que va muntar... Va pujar d'un salt a l'escenari i em va cobrir amb la seva capa, cridant que ningú no era digne de contemplar-me nua, que jo era la seva model estimada i que no hi havia dret que m'explotessin d'aquella manera.
Ja podeu comptar: les ballarines xisclant i corrent amunt i avall, el públic aplaudint, dient que era el millor espectacle que havien vist mai, en descobrir que la model del quadre era de debò i no pintada.
La policia, avisada, va arribar tocant les sirenes, tirant trets a l'aire, emmanillant tot «bitxo». El meu pintor va anar a parar a la presó fins que va declarar i el van deixar lliure i em va poder rescatar. Jo, embolicada amb la seva capa, obrint els ulls a la realitat, en veure que el meu exestimat cridava que li trencaven el negoci...!
En fi, tot va acabar bé i ara sí que som feliços nosaltres dos, i de l'altre no en volem saber res.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada