Em
dic Margot. Vaig començar fent de model per a un pintor molt
cèlebre, quan jo només tenia catorze anys, però el meu cos era ja
tan perfecte!
El
pintor era molt bo i em respectava molt, l'Antoine. Tenia un amic
molt guapo i molt penques, el Louis, i jo me'n vaig enamorar, i em va
convèncer per a fugir amb ell.
De
seguida em va fer entrar a treballar al Moulin Rouge, en un
espectacle on jo feia de figura d'un quadre, ben quieta sempre, amb
la cabellera com a únic vestit, mentre les ballarines dansaven al
meu voltant.
Jo
ja havia entès que no m'estimava, que només volia treure partit de
mi i patia molt i només pensava en el pintor, que sempre m'havia
respectat tant i vaig començar a enyorar-lo.
El
pintor no sabia res d'això, només que li faltava la seva musa i
llavors va comprendre que s'havia enamorat de mi. Fins que algú li
va dir on m'havia portat aquell miserable i, una nit, es va presentar
al Moulin Rouge i, quan em va veure, no podeu pensar el ciri que va
muntar... Va pujar d'un salt a l'escenari i em va cobrir amb la seva
capa, cridant que ningú no era digne de contemplar-me nua, que jo
era la seva model estimada i que no hi havia dret que m'explotessin
d'aquella manera.
Ja
podeu comptar: les ballarines xisclant i corrent amunt i avall, el
públic aplaudint, dient que era el millor espectacle que havien vist
mai, en descobrir que la model del quadre era de debò i no pintada.
La
policia, avisada, va arribar tocant les sirenes, tirant trets a
l'aire, emmanillant tot «bitxo». El meu pintor va anar a parar a la
presó fins que va declarar i el van deixar lliure i em va poder
rescatar. Jo, embolicada amb la seva capa, obrint els ulls a la
realitat, en veure que el meu exestimat cridava que li trencaven el
negoci...!
En
fi, tot va acabar bé i ara sí que som feliços nosaltres dos, i de
l'altre no en volem saber res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada