dilluns, 20 de maig de 2019

La història de Marie Bournel (Antònia García)

Es deia Marie. Havia nascut a París, de pares treballadors. Vivia al barri de Montmartre. Va anar molt poc a l'escola. Va començar a treballar de cosidora al famós cabaret Moulin Rouge, arreglant els vestits de les ballarines i dels artistes que hi actuaven. Guanyava tan poc que poca cosa podia aportar a casa, amb una família de pares, un avi, una tia amb disminució de facultats i tres germans petits. Per això va buscar una feina amb què tenir un sou millor.
El seu barri era molt freqüentat per artistes, pintors, escultors, escriptors... Li va sortir l'ocasió de treballar de model per a un pintor d'una certa anomenada que tenia l'estudi a prop de la plaça Pigalle. Li va costar una mica adaptar-se a aquella feina. Era cansat. S'havia d'estar hores quieta, en positures de vegades incòmodes. Però guanyava més diners. El pintor es deia Jacques Lepard i era força considerat amb ella. La Marie, a poc a poc, es va anar enamorant d'en Jacques. Li va semblar que ell corresponia als seus sentiments. Fins que un dia, una noia va anar a l'estudi i el pintor la hi va presentar com a promesa seva. Es deia Ivette i era molt bonica. Anava molt ben vestida, semblava de casa bona. Aquell dia van plegar de la feina més aviat i en Jacques i la Ivette se'n van anar agafats de bracet. Va ser un cop dur per a la Marie perquè ja s'havia començat a fer il·lusions.
De primer va pensar en deixar la feina de model. Era dolorós tenir en Jacques allà, pintant-la a ella, sabent que tenia el cor i el pensament en la seva promesa. Però havia de pensar en la situació de la seva família. Els feia falta el sou que la Marie duia a casa. Així que, sense deixar aquella feina, va tornar al Moulin Rouge per llogar-se de cosidora, com abans. Miraria de compaginar les dues feines i així guanyaria més i podria ajudar a tirar endavant la família.
Es va trobar que al cabaret no els calia cap cosidora, ja en tenien. Però, en canvi, sí que els feien falta unes ballarines més per a les actuacions. Ella va dir que sabia ballar, cosa que no era del tot mentida, ja que li agradava molt la música i la dansa. Així que la varen contractar. La Marie va fer un gran esforç per aprendre de seguida els passos de ball. Va tenir sort que les companyes la van ajudar i al cap d'uns quants assajos ja es movia força bé a l'escenari.
Va passar un temps i estava contenta de ser ballarina, guanyava més ballant que cosint. Fins que un dia, mentre anava cap al cabaret pel bulevard de Clichy, com tenia per costum, un carruatge que havia sortit d'un carrer lateral la va atropellar. Va anar per terra i va quedar inconscient. La sang li rajava i els transeünts que tenia més a prop van mirar d'auxiliar-la. Van anar a buscar un metge. La noia continuava inconscient i el metge va dir que estava força greu. Un cop a l'hospital, la van operar. Va haver de patir diverses operacions i va trigar molt de temps a recuperar-se. Va quedar coixa i amb algunes deformacions. Ja no podria tornar a ballar ni probablement a fer de model.
La Marie es mirava al mirall i s'esgarrifava de com havia quedat. Va buscar feina, la que fos, que pogués fer, tot i les seqüeles de l'accident. No en va trobar. De tant en tant pujava a la Basílica del Sacré Coeur, a prop del seu barri, i demanava a Déu que l'ajudés. Va caure en una depressió molt perillosa. Els metges li van recomanar que es posés en mans d'un psiquiatra però Marie no s'ho podia permetre, no tenia diners per pagar-ho i la seva família tampoc.
Es trobava en un estat que tan aviat es tancava a casa i no volia sortir ni veure ningú, com sortia a caminar sense rumb pels carrers i places de la ciutat i per les vores del Sena. Amb la mirada perduda. Sense esma de res més. Fins que, una nit, durant molta estona, es va estar mirant l'aigua del riu com corria avall. Sentia la vida com si fos l'aigua del Sena, negra en la nit, corrent entre els edificis de París com una serp gegant. Es va inclinar i va començar a sanglotar, primer de forma lleu, en silenci. Després, cada vegada més fort fins que els sanglots es van transformar en crits desesperats. I es va deixar caure cap a les aigües, va anar uns pocs metres avall fins que el riu la va engolir.
No la van trobar fins una setmana més tard. Era la despulla d'una noia jove que havia estat bonica. Era parisenca i es deia Marie.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada