La bicicleta (Antònia García)

Als temps antics, algú que volia córrer més del que li permetien les cames però que no tenia cavall ni ase, va inventar un artefacte fet de dues rodes alineades i una barra. En van dir “cavall de rodes”. Tenia avantatges sobre els cavalls: no menjava, no calia netejar-lo gaire ni li calia dormir... Anava molt bé per terreny pla i per les baixades, però costa amunt... Això ja demanava un esforç físic més gran.

Més tard, aquell estri rudimentari es va anar perfeccionant fins a convertir-se en la bicicleta, com la coneixem ara: la màquina de propulsió humana que funciona fent força sobre els pedals. No contamina, té un preu assequible i ocupa poc espai.

La bicicleta es fa servir tant als pobles i a les ciutats com al camp. Per anar a treballar. Per anar a passejar. Per fer esport, fins i tot esport de competició: carreres ciclistes, bicicleta de muntanya... Es fa servir molt en països del centre d'Europa i també a la Xina i a l'Índia.

Per als nens petits és una joguina ideal, que els ajuda a tenir un bon equilibri i a fer-se forts, sobretot de cames. Després, més grans, la faran servir per diverses raons: perquè és ecològica, perquè és saludable, pràctica, i és un mitjà de transport agradable que no fa soroll.

També cal dir que és vulnerable. Circulant per les carreteres, sobretot. Els principals enemics que té, els més perillosos, són els cotxes els conductors dels quals no respecten les normes de circulació. Pel que fa a les ciutats, d'un temps ençà s'hi han fet molts carrils per a les bicicletes. Està bé perquè els ciclistes van més segurs. Els vianants, en canvi, han d'anar molt amb compte quan travessen aquests carrils perquè, silencioses com són, es poden trobar que una bicicleta se'ls tira a sobre i totes dues persones poden prendre força mal.

Però tret d'això, només es poden dir alabances, de les bicicletes. I si no se'n té una de veritat, sempre hi ha el recurs d'instal·lar-ne una d'estàtica a casa, en una habitació o sala ben ventilada, i dedicar una estona cada dia a pedalar, amb els ulls tancats, inspirant l'aire que arriba del celobert o del carrer, imaginant que és el vent que ve dels boscos. Fins i tot en aquest cas, la bicicleta pot ser un instrument útil per al cos i per a la ment.