La bicicleta (Montserrat Fortuny)

La bicicleta! De ben petita me les mirava de lluny, sobretot quan anava a jugar als jardins del passeig de Sant Joan, tan a prop de casa meva, que per allà n'hi havia moltes. Però, a mi que em donessin els cavalls, si no podien ser de debò, que fossin de cartró, potser perquè havia sentit el meu pare parlar de quan va fer el servei, que va ser de cavalleria.

Tenia quatre anys quan va començar la guerra i ni cavalls ni bicicletes ni res! Bombes, avions que es perseguien entre ells al nostre cel, metralladores, pim, pam, pum...! La guerra em va robar la infantesa.

Quan va acabar la contesa i vaig poder tornar als jardinets, als meus set, vuit i nou anys, sí que en veia, corrent amunt i avall, de nens i nenes gaudint de les bicicletes, i un dia vaig voler pujar en una que llogaven i la tieta Remei, que m'acompanyava aquell dia, em va pagar els cèntims que valia un passeig amb la bici que portava unes rodes grosses al darrere, perquè els qui no sabíem muntar a les bicicletes normals n'aprenguéssim sense por de caure.

Vaig fer els primers passos i, com que costava de prémer els peus, havia de fer tota la meva força per a caminar dos metres i vaig tornar a baixar, sense acabar el recorregut i mai més no vaig demanar per a pujar-hi.

En canvi, aquella amiga de qui us vaig parlar a "L'Agenda", la Cèlia, m'explicava que, durant la guerra, havia estat en un poblet de Castelló de la Plana, amb els seus cosins i cosines, i que tots tenien la seva bici i va començar a caminar, primer, i després a córrer, també ella, amb la que bonament li deixaven.

Quina sort! Jo, res de res, com us he dit.

A la meva tieta Gertrudis, una altra germana de la mare, la que va morir ara fa poc, als 102 anys, quan en tenia 80, la va atropellar una bicicleta. La va tirar a terra i es va fer força mal a la cara, als braços i als genolls i l'assegurança del ciclista li va donar 100.000 pessetes, que ella se les va gastar en un viatge a Terra Santa. Em va demanar que l'acompanyés i jo, com que també en tenia ganes, ho vaig fer amb molt de gust.

Ja veieu com d'una bicicleta va sortir un meravellós viatge per a totes dues i jo, a més, vaig fer amistat amb els companys, que encara dura actualment.

Visca la bicicleta!

La bicicleta (Antònia García)

Als temps antics, algú que volia córrer més del que li permetien les cames però que no tenia cavall ni ase, va inventar un artefacte fet de dues rodes alineades i una barra. En van dir “cavall de rodes”. Tenia avantatges sobre els cavalls: no menjava, no calia netejar-lo gaire ni li calia dormir... Anava molt bé per terreny pla i per les baixades, però costa amunt... Això ja demanava un esforç físic més gran.

Més tard, aquell estri rudimentari es va anar perfeccionant fins a convertir-se en la bicicleta, com la coneixem ara: la màquina de propulsió humana que funciona fent força sobre els pedals. No contamina, té un preu assequible i ocupa poc espai.

La bicicleta es fa servir tant als pobles i a les ciutats com al camp. Per anar a treballar. Per anar a passejar. Per fer esport, fins i tot esport de competició: carreres ciclistes, bicicleta de muntanya... Es fa servir molt en països del centre d'Europa i també a la Xina i a l'Índia.

Per als nens petits és una joguina ideal, que els ajuda a tenir un bon equilibri i a fer-se forts, sobretot de cames. Després, més grans, la faran servir per diverses raons: perquè és ecològica, perquè és saludable, pràctica, i és un mitjà de transport agradable que no fa soroll.

També cal dir que és vulnerable. Circulant per les carreteres, sobretot. Els principals enemics que té, els més perillosos, són els cotxes els conductors dels quals no respecten les normes de circulació. Pel que fa a les ciutats, d'un temps ençà s'hi han fet molts carrils per a les bicicletes. Està bé perquè els ciclistes van més segurs. Els vianants, en canvi, han d'anar molt amb compte quan travessen aquests carrils perquè, silencioses com són, es poden trobar que una bicicleta se'ls tira a sobre i totes dues persones poden prendre força mal.

Però tret d'això, només es poden dir alabances, de les bicicletes. I si no se'n té una de veritat, sempre hi ha el recurs d'instal·lar-ne una d'estàtica a casa, en una habitació o sala ben ventilada, i dedicar una estona cada dia a pedalar, amb els ulls tancats, inspirant l'aire que arriba del celobert o del carrer, imaginant que és el vent que ve dels boscos. Fins i tot en aquest cas, la bicicleta pot ser un instrument útil per al cos i per a la ment.

Vaig treballar al Moulin Rouge (Montserrat Fortuny)

Em dic Margot. Vaig començar fent de model per a un pintor molt cèlebre, quan jo només tenia catorze anys, però el meu cos era ja tan perfecte!

El pintor era molt bo i em respectava molt, l'Antoine. Tenia un amic molt guapo i molt penques, el Louis, i jo me'n vaig enamorar, i em va convèncer per a fugir amb ell.

De seguida em va fer entrar a treballar al Moulin Rouge, en un espectacle on jo feia de figura d'un quadre, ben quieta sempre, amb la cabellera com a únic vestit, mentre les ballarines dansaven al meu voltant.

Jo ja havia entès que no m'estimava, que només volia treure partit de mi i patia molt i només pensava en el pintor, que sempre m'havia respectat tant i vaig començar a enyorar-lo.

El pintor no sabia res d'això, només que li faltava la seva musa i llavors va comprendre que s'havia enamorat de mi. Fins que algú li va dir on m'havia portat aquell miserable i, una nit, es va presentar al Moulin Rouge i, quan em va veure, no podeu pensar el ciri que va muntar... Va pujar d'un salt a l'escenari i em va cobrir amb la seva capa, cridant que ningú no era digne de contemplar-me nua, que jo era la seva model estimada i que no hi havia dret que m'explotessin d'aquella manera.

Ja podeu comptar: les ballarines xisclant i corrent amunt i avall, el públic aplaudint, dient que era el millor espectacle que havien vist mai, en descobrir que la model del quadre era de debò i no pintada.

La policia, avisada, va arribar tocant les sirenes, tirant trets a l'aire, emmanillant tot «bitxo». El meu pintor va anar a parar a la presó fins que va declarar i el van deixar lliure i em va poder rescatar. Jo, embolicada amb la seva capa, obrint els ulls a la realitat, en veure que el meu exestimat cridava que li trencaven el negoci...!

En fi, tot va acabar bé i ara sí que som feliços nosaltres dos, i de l'altre no en volem saber res.

La història de Marie Bournel (Antònia García)

Es deia Marie. Havia nascut a París, de pares treballadors. Vivia al barri de Montmartre. Va anar molt poc a l'escola. Va començar a treballar de cosidora al famós cabaret Moulin Rouge, arreglant els vestits de les ballarines i dels artistes que hi actuaven. Guanyava tan poc que poca cosa podia aportar a casa, amb una família de pares, un avi, una tia amb disminució de facultats i tres germans petits. Per això va buscar una feina amb què tenir un sou millor.

El seu barri era molt freqüentat per artistes, pintors, escultors, escriptors... Li va sortir l'ocasió de treballar de model per a un pintor d'una certa anomenada que tenia l'estudi a prop de la plaça Pigalle. Li va costar una mica adaptar-se a aquella feina. Era cansat. S'havia d'estar hores quieta, en positures de vegades incòmodes. Però guanyava més diners. El pintor es deia Jacques Lepard i era força considerat amb ella. La Marie, a poc a poc, es va anar enamorant d'en Jacques. Li va semblar que ell corresponia als seus sentiments. Fins que un dia, una noia va anar a l'estudi i el pintor la hi va presentar com a promesa seva. Es deia Ivette i era molt bonica. Anava molt ben vestida, semblava de casa bona. Aquell dia van plegar de la feina més aviat i en Jacques i la Ivette se'n van anar agafats de bracet. Va ser un cop dur per a la Marie perquè ja s'havia començat a fer il·lusions.

De primer va pensar en deixar la feina de model. Era dolorós tenir en Jacques allà, pintant-la a ella, sabent que tenia el cor i el pensament en la seva promesa. Però havia de pensar en la situació de la seva família. Els feia falta el sou que la Marie duia a casa. Així que, sense deixar aquella feina, va tornar al Moulin Rouge per llogar-se de cosidora, com abans. Miraria de compaginar les dues feines i així guanyaria més i podria ajudar a tirar endavant la família.

Es va trobar que al cabaret no els calia cap cosidora, ja en tenien. Però, en canvi, sí que els feien falta unes ballarines més per a les actuacions. Ella va dir que sabia ballar, cosa que no era del tot mentida, ja que li agradava molt la música i la dansa. Així que la varen contractar. La Marie va fer un gran esforç per aprendre de seguida els passos de ball. Va tenir sort que les companyes la van ajudar i al cap d'uns quants assajos ja es movia força bé a l'escenari.

Va passar un temps i estava contenta de ser ballarina, guanyava més ballant que cosint. Fins que un dia, mentre anava cap al cabaret pel bulevard de Clichy, com tenia per costum, un carruatge que havia sortit d'un carrer lateral la va atropellar. Va anar per terra i va quedar inconscient. La sang li rajava i els transeünts que tenia més a prop van mirar d'auxiliar-la. Van anar a buscar un metge. La noia continuava inconscient i el metge va dir que estava força greu. Un cop a l'hospital, la van operar. Va haver de patir diverses operacions i va trigar molt de temps a recuperar-se. Va quedar coixa i amb algunes deformacions. Ja no podria tornar a ballar ni probablement a fer de model.

La Marie es mirava al mirall i s'esgarrifava de com havia quedat. Va buscar feina, la que fos, que pogués fer, tot i les seqüeles de l'accident. No en va trobar. De tant en tant pujava a la Basílica del Sacré Coeur, a prop del seu barri, i demanava a Déu que l'ajudés. Va caure en una depressió molt perillosa. Els metges li van recomanar que es posés en mans d'un psiquiatra però Marie no s'ho podia permetre, no tenia diners per pagar-ho i la seva família tampoc.

Es trobava en un estat que tan aviat es tancava a casa i no volia sortir ni veure ningú, com sortia a caminar sense rumb pels carrers i places de la ciutat i per les vores del Sena. Amb la mirada perduda. Sense esma de res més. Fins que, una nit, durant molta estona, es va estar mirant l'aigua del riu com corria avall. Sentia la vida com si fos l'aigua del Sena, negra en la nit, corrent entre els edificis de París com una serp gegant. Es va inclinar i va començar a sanglotar, primer de forma lleu, en silenci. Després, cada vegada més fort fins que els sanglots es van transformar en crits desesperats. I es va deixar caure cap a les aigües, va anar uns pocs metres avall fins que el riu la va engolir.

No la van trobar fins una setmana més tard. Era la despulla d'una noia jove que havia estat bonica. Era parisenca i es deia Marie.

L'agenda (Montserrat Fortuny)

Cada any estreno una agenda. La faig servir cada dia i em va molt bé. Hi apunto tot el que he de fer, on he d'anar, les felicitacions i trucades que he de fer, etc. Ja hi porta el santoral i les dates especials de cada mes, tot l'any.

    A més, té un espai en blanc, cada dia, on escric on he anat, què he fet, en poques paraules, però ben trobades. Si algú, familiar o amistat, m'ha trucat o m'ha escrit o m'ha enviat algun email.

    Les guardo totes, les agendes, potser una vintena. Antigament, quan treballava, feia servir el calendari per apuntar-hi les coses. És clar, com que no tenia tant de temps lliure com ara... Ara tinc tot el temps del món.

    Al costat de l'agenda actual n'hi guardo un parell d'antigues, que no les deso fins que ha passat algun temps, per si he de rellegir alguna cosa alguna vegada i, ahir, sense més ni més, se'm va ocórrer mirar l'onze d'octubre de fa dos anys, allà on se'm va obrir l'agenda, i em vaig quedar adolorida. Hi havia escrit la conversa que aquell dia vaig tenir amb la Cèlia que, en aquell mateix moment, va morir, a Sant Feliu de Guíxols.

    La seva filla, la Clara, em va dir que al moment de penjar el telèfon, va caure ben llarga, a terra...! Va morir de seguida.

    La vaig conèixer fa molts anys, quan jo sortia amb la seva germana, la Rosa, i altres noies de la seva edat, més grans que jo, que eren dels "Amics de Núria". Ella no era de la meva edat, ja festejava i es va casar. Va tenir una filla i dos fills, però no va ser gens feliç i, al cap d'alguns anys, va aconseguir la separació del seu home, amb totes les de la llei.

    Li van donar la raó i va poder seguint vivint al pis de Barcelona, a les Corts, i quan els tres fills es van anar casant, es va quedar sola i anava fent, passava els estius a Sant Feliu i allà va ser on ens vàrem retrobar i ens vam fer més amigues. Vivíem al mateix carrer, els estius.

    Jo me l'emportava pels llocs més bonics perquè, ella, com que la filla i el seu company treballaven, tota sola no anava enlloc i no coneixia res més que el mercat i l'església. I no sabia on era la Porta Ferrada.

    La resta de l'any, totes dues a Barcelona altra vegada, ens trobàvem quasi cada diumenge i anàvem a dinar juntes, pagant sempre jo, perquè ella tenia una pensió molt petita perquè no havia treballat un cop casada, però ja havia treballat prou a casa seva!​

    Al final va empitjorar de salut i com que els fills veien que no podia estar sola a casa, li van fer vendre el pis i la van obligar a viure tot l'any a Sant Feliu, a casa de la filla, i ella s'enyorava molt de Barcelona i del seu pis, sobretot, a l'hivern, quan jo no hi era.

    Fins que va arribar aquest dia que us he dit, l'onze d'octubre, quan va caure a terra, i encara no sé si va morir per la caiguda o si va caure perquè va morir.

    Ai, les agendes...!

La memòria en un llibret (Antònia García)

Si som persones ben organitzades i amb bona memòria, recordem perfectament les coses que hem de fer: tal dia, el reumatòleg a les cinc; tal altre dia, trobar-nos amb en Pau o amb en Pere a la sortida del metro; a primers del mes que ve, apuntar-nos a la sortida que organitza el Centre...

    Qui no té o no ha tingut una mare o una àvia que sabia sempre quan era l'aniversari d'un familiar o què havia passat un dia determinat? També els homes poden tenir aquestes qualitats, és clar, però sembla que és més propi de les dones, aneu a saber per què.

    –Avui fa tres anys que l'oncle Esteve ens va dir que se n'anava a França. Però no ho va fer fins    per Sant Josep.

     –Per Sant Josep? I quan és, Sant Josep?

     –Ai, nena, el 19 de març!Com pot ser que no te'n recordis? Tothom ho sap, quan és Sant Josep!

    Converses així les tenim sovint  a casa, amb la mare i encara més amb l'àvia. Recorden els sants i els aniversaris de gairebé tota la família, i el que li van regalar a sa germana, i quan es va trencar la cama el veí de dalt, i quant va pagar per les ulleres noves, i el comentari que li va fer la carnissera la setmana passada, i quin dia té visita amb l'oftalmòleg, etc., etc.

    Jo no tinc aquesta memòria per les coses passades i per les que hi ha pendents. Per això faig servir una agenda. Una agenda petita, que ocupa poc espai. Sempre la duc a la bossa. Hi apunto tot el que he de fer. M'he acostumat a mirar-la cada matí, abans d'esmorzar, des que un dia que tenia una anàlisi de sang, sense pensar-hi, em vaig prendre el cafè amb llet i em vaig menjar un parell de torrades amb melmelada.

    Apunto a l'agenda els dies que m'he de veure amb els clients, els dies que tinc reunió amb el cap de vendes, les sortides que tinc previstes fer amb els del Centre Cívic, les visites culturals, les caminades populars, les reunions trimestrals amb una colla d'amics de quan era jove, les visites al metge i al dentista, el dia que he de tornar el llibre a la biblioteca. Hi apunto tot el que em faria gràcia fer. Però com que ja se sap que una cosa són les intencions i una altra la realitat, després vaig ratllant el que no he arribat a fer. L'agenda també em serveix per recordar quan vaig fer totes les coses, com ara les vacances a Itàlia. És la meva memòria de paper. Ara, per exemple, a l'espai del dia 19 de març he escrit: “Avui, Sant Josep, l'oncle Esteve se'n va a França”. Au, així faré contentes la mare i l'àvia.

    Però, i si un dia la perdo? L'agenda, vull dir. Aquesta memòria de paper que supleix la meva, els meus records, els meus projectes... Em costaria Déu i ajuda reconstruir-la. Com podria tornar a apuntar noms, dies i hores? Val més que això no passi.

    I ara, pensant en aquestes coses, m'adono que les persones que escriuen els seus diaris personals també ho deuen fer perquè un dia, si la memòria se'ls torna de paper, tindran el recurs de llegir les pàgines on tenen apuntats els records, els pensaments, les consideracions, les conclusions a què han arribat...

    Però no és el meu cas. No em cal escriure un diari. Només vull tenir la petita llibreta a prop meu, sempre fidel i servicial com un gosset manyac, amb la veueta escrita, acotxada entre les pàgines, la veu que m'avisa de les coses que he de fer i quan les he de fer. És el llibret de la memòria que em fa costat, que em gombolda. La meva memòria de paper.

Llibres (Montserrat Fortuny)

El dia vint-i-set d'abril va ser el meu sant, exactament quatre dies després de Sant Jordi, el Dia del Llibre.

    Devia ser per això que em van regalar set llibres...? No m'havia passat mai. Un o dos, a tot estirar, però set llibres...?

    Ja en tinc per dies d'anar descobrint histories d'amor i de guerra!

   Ja n'he llegit un, L'amant japonès, d'Isabel Allende. M'ha agradat i m'ha emocionat. És una història d'amor, tendra i bonica i poètica. Al final t'acabes enamorant tu, també, de l'Itximei. Això, les dones, i suposo que els homes s'enamoraran de l'Alma, la protagonista. Encara que també n'hi ha una altra, de noia, la Irina, una víctima de l'última guerra mundial i amiga seva. Però no explico res més. Llegiu-lo, que us agradarà!

    Un altre llibre, molt famós enguany, El fill de l'italià, de Rafel Nadal. Segurament que serà el següent que llegiré.

    Després, La pareja de al lado, de Shari Lapena, i em sembla que és de misteri.

    El següent, Societat limitada, de Ferran Torrent. D'aquest autor ja en vaig llegir un altre, ja fa temps, del qual no recordo el nom.

    De Maria Mercè Roca: Cames de seda. Aquesta obra va rebre el premi Sant Jordi l'any 1992.

    El libro de los Baldimore, de Joël Dicker, que és la continuació d'un altre que em va regalar el mateix amic l'any passat, La verdad sobre el caso Hary Quebert, que em va agradar molt, però que em va fer patir, en tractar-se de l'assassinat d'una noieta de quinze anys. Ja veurem, aquest!

   I, per fi, la Pepita Codina, una amiga meva que té 96 anys i que és mestra i fundadora d'una escola a Granollers, "L'Estel", em va regalar un llibre de tankes i haikus, Hybrida, de Mònica Miró Vinaixa. La veritat és que, aquest, me'l vaig comprar jo, per Sant Jordi, i ella me'l va pagar una setmana després. Els capítols són: Signes - Tintes - Fites - Lapses - Cendres. Alguns en català i en llatí, amb la traducció. Aquest ja el vaig llegir el mes passat.

    Ja no me’n caben més, de llibres, a les llibreries que tinc repartides per tota la casa. Els que no he llegit encara, d'aquests últims regals, els tinc damunt d'una cadira del menjador i, un cop llegits, els posaré on pugui, si és que encara hi caben...!

Ja ha arribat la pluja (Antònia García)

(Haikus de tema lliure)

Ja ha arribat la pluja,

fa xim-xim, música d'aigua,

rajolins que llisquen

Les rajoles brillen

amb la pluja desitjada

que amanyaga els lliris

Quan la pluja para,

 fanals transparents pengen,

cent gotetes d'aigua

simfonia fresca,

hi ha cent diamants a les cordes

d'estendre la roba