Hola, amics! Sóc la Mariya.
Tinc catorze anys i en fa tres que sóc al servei de la tsarina Alexandra. Vaig
començar per calçar-la i descalçar-la i ara la pentino, perquè tinc molta traça
a clenxinar. També els faig el monyo a les cinc filles, les tsarevnes, Tatiana,
Olga, Maria, Anna i Anastàsia i esclareixo els cabells rebels del nen petit,
Alexis, el tsarèvitx.
És tan bonic, tan afectuós, tan
entremaliat…! Em té ben bé el cor robat amb el seu somriure i la seva veueta.
De vegades, parlant amb el xofer, el
jardiner, els cuiners, em diuen mal de tota la família, sobretot del tsar,
Nicolau II, però jo em faig la ximple i no dic mai res, ni a favor ni en
contra.
Avui és el disset de juliol del 1918. Ja fa
dies que ens estem a la casa Ipatiev, més a prop dels boscos i dels rierols.
Podem sortir a passejar cada tarda i gaudim de les carícies de la natura. Lluny
de Moscou i de Sant Petersburg.
Hem sopat i tothom ja és al llit i, quan
estic a punt de posar-m’hi jo, sento
molta fressa al jardí i vaig cap a la
finestra per a treure-hi el cap però, abans, em deté un espetec, com un tro
sec… Senyor, sembla un tret…! En segueixen dos més, i tres més, i tres més…
Silenci. Espero uns instants encara i trec
el cap per la finestra. El que veig em deixa esgarrifada. Al mig d’una bassa de
sang suren uns cossos immòbils… uns ulls oberts sense llum… Reconec les cares
pàl·lides, les faccions amagrides… Sí, el tsar, la tsarina i les cinc filles i
el meu estimat, el noiet…!
A
distància se senten crits, rialles, trets, aplaudiments…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada