No
m’agrada gens la meva vida, però no me la puc imaginar de cap
altra manera. Mentre podia pujar al trapezi i fer uns números
espectaculars, sentia la meva joventut i les meves forces. Llavors,
quan mirava la gent del públic, la planyia. Veia les famílies,
pensava que la seva vida devia ser molt avorrida. Cada dia la mateixa
rutina, la feina, l’escola, sempre el mateix pis, sempre la mateixa
ciutat, unes vacances sense cap interès. No, no m’agradava la vida
que veia fora del circ. Malgrat els problemes del dia a dia, trobava
molt més apassionant la gran família d’artistes que formàvem
tots plegats, i la nostra vida nòmada.
La
joventut dura poc per a una trapezista, amb els anys m’he tornat
vella i xacrosa, he passat de ser la gran estrella dels espectacles,
a ser una càrrega per a tothom, no m’ho diuen amb paraules, però
sí amb els ulls i les actituds. Quan era jove jo mateixa, com tots
els altres, em comportava d’aquesta manera amb els vells, ara
m’adono que era una gran crueltat. Ara penso sovint que m’hauria
agradat estar arrelada en un lloc, tenir una família com les que
vénen a veure’ns, viure en un pis amb calefacció, haver tingut
tot el que no he tingut mai. Però jo no podia triar, no sé si algú
pot triar la seva vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada