El solitari llop gris (Antònia García)

Aquell hivern especialment cru havia fet baixar els animals salvatges més a prop dels habitatges dels homes per tal de trobat aliment. A les zones més altes tot era cobert de neu. El vell llop gris feia molt de temps que no visitava la part baixa de les valls. Tenia el seu cau entre els roquissars, allà on s'acabava la canal i la tartera s'obria com un ventall fins a arribar als primers pins, drets i foscos.

El llop gris, a trenc d'alba, havia observat la lluïssor de la neu ben gelada, amb les marques de les pedres que havien rodolat canal avall. Calia aprofitar les hores més fredes per travessar les zones perilloses on es produïen les esllavissades. Quan el sol, encara que feble, hagués estovat el glaç, el llop ja havia de ser lluny d'aquells indrets. Per això va seguir d'instint l'antic corriol amagat sota la neu, el camí que baixava fins a la vall. Recordava bé la pleta on s'arrecerava el ramat, les bordes de pedra seca que servien de refugi als pastors... També recordava els mastins, els grans mastins de coll gruixut protegit per collars punxeguts de ferro. Tenia al seu musell les cicatrius que li havien ocasionat aquelles punxes, en la lluita amb un d'aquells mastins, feia temps...

El sol ja havia pujat sobre l'horitzó quan va arribar a la pleta. Era buida. La tanca feta de troncs era oberta, trencada. El llop va apartar la neu amb el musell i va ensumar l'herba del terra. Feia molt de temps que allí no s'hi tancava la ramada. El llop no sabia o no recordava que els pastors, abans que arribés el fred, s'enduien el bestiar amb camions, per les pistes, fins als prats de les comarques més temperades. Va continuar el seu camí fins a ser a les envistes de les primeres cases del poblet, abans habitat per unes quantes persones. Va flairar l'aire. Cap senyal dels homes. Tampoc sortia fum de les xemeneies. I ni un sol lladruc dels gossos. Va girar cua. El lloc era ben abandonat.

De retorn cap al seu cau, el solitari llop gris va rememorar els vells temps, quan era jove i fort, quan era el cap de la llopada. Ell manava i els altres llops li mostraven respecte. Ell decidia a qui atacar i com fer-ho. Tenia el privilegi de les parts més selectes de les preses. Només ell i la femella que era la seva companya podien procrear. Marcaven el seu territori. Cap altre llop no podia entrar a la llopada sense el seu permís i consentiment.

Però amb el temps les coses havien canviat. La seva companya havia mort i ell, ja no tan jove, havia hagut de deixar el seu lloc principal a un altre llop, més fort que ell. Havia abandonat la llopada i s'havia convertit en un caçador solitari.

El llop gris va remuntar la vall i es va acostar a les parets verticals que hi ha entre les canals. Va sentir el crit d'una àliga. Va mirar enlaire i allí, dret damunt de les roques, va veure un isard. Va sentir-ne l’olor. L'instint de caçador se li va afinar. Va preparar amb astúcia el pla d'atac. L'aire li venia a favor, l'isard no l'havia ensumat. El llop se li va acostar molt lentament, gairebé arrossegant-se. Els caçadors solitaris ho tenen més difícil que els que cacen en grup. Han de posar en joc tots els recursos de la seva experiència. El llop va avançar una mica i va tornar a quedar immòbil, no va fer gens de soroll. Fins que, ja molt a prop de la seva víctima, es va alçar d'una revolada i es va projectar endavant. Ara sí que l'isard el va veure. I va saltar. I va fugir, espaordit. Va tornar a saltar, amb aquella agilitat tan pròpia d'ell. Però el llop gris semblava que havia previst els seus moviments, li va barrar el pas, se li va llançar al coll mentre obria la gola i treia endavant els formidables ullals. En va tenir prou amb una sola mossegada per ferir de mort l'isard. Però es va assegurar que havia fet bona presa, tot sacsejant el cap, amb les dents esmolades completament clavades al coll de l'indefens animal, que ja agonitzava.

El vell llop va esquinçar la pell de l'isard i li va arrencar la carn a queixalades. Quan en va tenir prou, va amagar el que restava de la seva víctima en un forat entre les pedres, tot tapat amb branques, per si ho podia recuperar quan tornés a tenir gana. Es va endur només el que podia portar agafat amb les dents.

Després va tornar al seu cau, entre els roquissars, a prop de la canal. I quan es va fer de nit, quan la claror blanquinosa de la lluna es va escampar damunt de les penyes i de la neu, fent-la tornar encara més blanca, el vell llop gris va sortir del cau i va udolar. Va fer un udol llarg, intens, planyívol, que l'eco va reproduir entre les parets rocoses. Ho va fer per avisar qualsevol altre llop que aquell era el seu territori, que ningú més que ell, el solitari llop gris, tenia dret a caçar-hi. Va repetir l'udol una vegada i una altra, alçant el cap en direcció a la lluna, com si aquell astre li podés respondre. Però només li va respondre la solitud dels cims nevats.