El circ i el pallasso (Montserrat Fortuny)

Sóc en Lorenzo, l’amo del circ Il Paradiso. Sóc el pallasso, el que fa riure més de tots. Vaig ben maquillat, els ulls ben envoltats de tinta negra, unes llargues pestanyes postisses, un nas gros i deforme, ben vermell. Les galtes també roges, la boca en forma de cor, molt petita. Una perruca, de vegades vermella o negra, o rossa, o blanca, segons em sembla.

Uns pantalons molt ajustats, una jupa vermella o un gec negre, unes sabates grosses, que em fan mostrar uns peus enormes, que em fan caminar a batzegades.

I riure molt, que d’això es tracta.

També tenim acròbates, trapezistes, domadors de tigres, de cavalls i de lleons. Sí, és un bon circ, el meu.

Ja fa uns quants anys van passar pel costat del circ uns gitanos i van deixar abandonada una nena petita i molt bonica. Em va fer pena i me la vaig quedar, la vaig alimentar i la vaig educar i ara és una noia preciosa i molt bona ballarina i acròbata. Fa una de les feines més boniques del nostre repertori i aconsegueix sempre els millors aplaudiments.

M’he enamorat d’ella i li ho he dit. Ella sempre m’ha respectat molt. I penso que m’aprecia moltíssim i m’està molt reconeguda i agraïda per tot el que he fet per ella, però… no crec que estigui enamorada de mi… Ja sóc gran i no he estat mai un Adonis.

No la vull obligar a res. No, però… seria tan feliç de fer-la la meva esposa…!

Fa dies que la veig com amoïnada, trista; a estones li brillen els ulls quan mira l’atleta, en Dionís, tan ben format de cos, tan agradable de rostre, tan simpàtic i bon company.

I si l’estima…? Ell, segur que sí que n’està ben enamorat, se li nota de seguida quan la mira, quan li parla… I ella? No sé si és opinió meva, però em sembla que sí, que li brillen els ulls quan se’l mira i, quan li parla, li puja un color rosat a les galtes…

I jo, què he de fer…?

“Vesti la giubba…!” “Ridi, pagliaccio…!”