M'afanyo a portar la roba planxada. Ses alteses imperials m'estan
esperant perquè les ajudi i les pentini. “Kàtia, Kàtia!”, em diran. “Per què
has trigat tant?” Sempre penso que ho podrien fer elles soles però estan tan
acostumades a tenir qui les serveixi... Això és el que té, ser la família del
tsar. Que els cal tenir criats, majordoms, donzelles, cuiners, professors per
als fills, modistes, planxadores i pentinadores. Com jo, que els planxo la roba
i, un cop vestides, les pentino.
Ahir vam arribar de Sant
Petersburg i estarem unes quantes setmanes aquí, a Tsarskoie Solo. M'agrada més
aquesta residència d'estiu, és més alegre, pel meu gust. Encara que, amb totes
aquestes desgràcies de les guerres, el tsar, la tsarina i les grans duquesses
no ho estan gaire, d'alegres. La Tatiana i l'Olga no hi són. Estan treballant
d'infermeres en un hospital. Hi ha molts i molts ferits de la guerra. I
l'Alexis, el tsarèvitx, no està gaire bé de salut. Se'l veu tristoi, pobre
fill. No sé pas quin mal té, però sempre hi ha algun metge a prop seu. Jo reso
a sant Miquel Arcàngel perquè es curi. Quan anem a la capella, encenc una
llàntia davant de la seva icona.
Dono el bon dia a les grans
duquesses Anastàsia i Maria. Han descansat bé ses alteses? Me n'alegro, me
n'alegro. Però, Anastàsia, escara no us heu vestit? Au, va... La camisa... Ara
la cotilla... No sé perquè en dueu, de cotilla. No us cal pas, a la vostra
edat. Vinga, aixequeu més els braços, que us passo els enagos. Apa, el vestit ja
està cordat. Seieu aquí, a prop de la finestra, que us raspallaré els
cabells... Voleu que us canti la cançó
del bedoll?
Digues, bedoll argentat,
si has vist el meu estimat...
La, lala, lalala la...
Aquests cabells, us els
recullo aquí al darrere, agafats amb unes agulles... Ja està! Maria, ara us toca a vós.
Abans de venir a les cambres
de les duquesses, m'he endut un bon sobresalt. Per anar més de pressa, he
baixat per l'escala interior, que passa per darrere de les estances de la
tsarina, i en un dels replans, que estava una mica fosc, m'ha sortit de cop un
home que m'ha espantat. Duia barba llarga i tenia els ulls molt oberts que li
brillaven d'una forma estranya. Primer he fet un xiscle d'esglai, però de
seguida l'he conegut: el monjo Grigori Rasputin, amic i conseller de la tsarina
Alexandra. Perdoneu, senyor, però m'heu ben espantat. No esperava trobar ningú
en aquesta escala i en aquesta hora. El monjo, vestit totalment de negre, m'ha
mirat com si em travessés l'ànima i ha alçat una mà. M'ha dit: “No passa res,
minyona, no passa res...” Diuen que és un home sant, però a mi no em fa gens de
gràcia. Que sant Andreu, patró de Rússia, me'n guardi. No baixaré més per
aquesta escala, em fa por que no me'l tornés a trobar aquí.
Baixo a les habitacions de la
planta baixa, on hi ha la sala per a les modistes i les planxadores. M'espera
una bona pila de roba per planxar. A mesura que les estovalles, els llençols i
tota l'altra roba està planxada, la vaig plegant i posant a les paneres. De
tant en tant miro cap als jardins, a través de les grans finestres. Fa una mica
de sol i el gebre que de bon matí emblanquinava la gespa gairebé s'ha fos. Veig
tota la família, el tsar Nicolau amb la seva esposa, les filles i el petit
Alexis, que estan asseguts en uns bancs, a prop d'un dels brolladors. Amb ells
hi ha en Serguei, el músic, fent sonar la
balalaica. Obro la finestra. M'arriben les notes de velles cançons
russes, músiques de les estepes, cançons de sirgadors del Volga i tonades que
cantaven i que encara canten els camperols mentre passen l'arada tirada per
bous o mentre dallen els camps per tenir farratge pel bestiar.
Sóc filla de camperols. Per això aquestes
músiques m'arriben al cor. Però també els deu passar això al tsar i a la seva
família, perquè aplaudeixen cada cop que s'acaba una cançó. M'estimo aquesta
família i els desitjo llarga vida i tot el bé del món. Així ho demano de tot
cor a sant Ciril i a sant Metodi. Que així sia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada