dilluns, 4 de desembre de 2017

Amb la família de Nicolau II de Rússia (Antònia García)



M'afanyo a portar la roba planxada. Ses alteses imperials m'estan esperant perquè les ajudi i les pentini. “Kàtia, Kàtia!”, em diran. “Per què has trigat tant?” Sempre penso que ho podrien fer elles soles però estan tan acostumades a tenir qui les serveixi... Això és el que té, ser la família del tsar. Que els cal tenir criats, majordoms, donzelles, cuiners, professors per als fills, modistes, planxadores i pentinadores. Com jo, que els planxo la roba i, un cop vestides, les pentino.
   Ahir vam arribar de Sant Petersburg i estarem unes quantes setmanes aquí, a Tsarskoie Solo. M'agrada més aquesta residència d'estiu, és més alegre, pel meu gust. Encara que, amb totes aquestes desgràcies de les guerres, el tsar, la tsarina i les grans duquesses no ho estan gaire, d'alegres. La Tatiana i l'Olga no hi són. Estan treballant d'infermeres en un hospital. Hi ha molts i molts ferits de la guerra. I l'Alexis, el tsarèvitx, no està gaire bé de salut. Se'l veu tristoi, pobre fill. No sé pas quin mal té, però sempre hi ha algun metge a prop seu. Jo reso a sant Miquel Arcàngel perquè es curi. Quan anem a la capella, encenc una llàntia davant de la seva icona.
   Dono el bon dia a les grans duquesses Anastàsia i Maria. Han descansat bé ses alteses? Me n'alegro, me n'alegro. Però, Anastàsia, escara no us heu vestit? Au, va... La camisa... Ara la cotilla... No sé perquè en dueu, de cotilla. No us cal pas, a la vostra edat. Vinga, aixequeu més els braços, que us passo els enagos. Apa, el vestit ja està cordat. Seieu aquí, a prop de la finestra, que us raspallaré els cabells...  Voleu que us canti la cançó del bedoll?
            Digues, bedoll argentat,
            si has vist el meu estimat...
            La, lala, lalala la...
   Aquests cabells, us els recullo aquí al darrere, agafats amb unes agulles... Ja està!  Maria, ara us toca a vós.
   Abans de venir a les cambres de les duquesses, m'he endut un bon sobresalt. Per anar més de pressa, he baixat per l'escala interior, que passa per darrere de les estances de la tsarina, i en un dels replans, que estava una mica fosc, m'ha sortit de cop un home que m'ha espantat. Duia barba llarga i tenia els ulls molt oberts que li brillaven d'una forma estranya. Primer he fet un xiscle d'esglai, però de seguida l'he conegut: el monjo Grigori Rasputin, amic i conseller de la tsarina Alexandra. Perdoneu, senyor, però m'heu ben espantat. No esperava trobar ningú en aquesta escala i en aquesta hora. El monjo, vestit totalment de negre, m'ha mirat com si em travessés l'ànima i ha alçat una mà. M'ha dit: “No passa res, minyona, no passa res...” Diuen que és un home sant, però a mi no em fa gens de gràcia. Que sant Andreu, patró de Rússia, me'n guardi. No baixaré més per aquesta escala, em fa por que no me'l tornés a trobar aquí.
   Baixo a les habitacions de la planta baixa, on hi ha la sala per a les modistes i les planxadores. M'espera una bona pila de roba per planxar. A mesura que les estovalles, els llençols i tota l'altra roba està planxada, la vaig plegant i posant a les paneres. De tant en tant miro cap als jardins, a través de les grans finestres. Fa una mica de sol i el gebre que de bon matí emblanquinava la gespa gairebé s'ha fos. Veig tota la família, el tsar Nicolau amb la seva esposa, les filles i el petit Alexis, que estan asseguts en uns bancs, a prop d'un dels brolladors. Amb ells hi ha en Serguei, el músic, fent sonar la  balalaica. Obro la finestra. M'arriben les notes de velles cançons russes, músiques de les estepes, cançons de sirgadors del Volga i tonades que cantaven i que encara canten els camperols mentre passen l'arada tirada per bous o mentre dallen els camps per tenir farratge pel bestiar.
   Sóc filla de camperols. Per això aquestes músiques m'arriben al cor. Però també els deu passar això al tsar i a la seva família, perquè aplaudeixen cada cop que s'acaba una cançó. M'estimo aquesta família i els desitjo llarga vida i tot el bé del món. Així ho demano de tot cor a sant Ciril i a sant Metodi. Que així sia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada