dilluns, 15 de gener de 2018

Contes petits (Núria Mirabet)











LES JOGUINES
Una tarda, després de berenar, la Tamara va entrar a la seva habitació i va veure una cosa mai vista.
   La baldufa es va passar molta estona girant fins que va donar un cop al tren.
   El tren va fer un llarg recorregut per les vies fins que la pilota el va fer descarrilar.
  La pilota va rodar i botar per tota l’habitació fins que va donar impuls a la roda de davant del carretó.
   El carretó estava carregat de joguines petites mal posades, va anar fent esses fins que va xocar amb el monopatí.
   El monopatí va fer piruetes tan complicades com les que fan els nens que en saben més, fins que va envestir el cavall de cartró.
   El cavall de cartró va fer moltes voltes per l’habitació fins que va anar a petar a la roda de davant de la bicicleta.
   La bicicleta va agafar molta empenta, va donar moltes trompades a les parets i als mobles fins que va fer caure l’estel.
   L’estel va esperar que bufés una mica d’aire i va sortir volant per la finestra.
  Després de veure tot el que havia vist, a la Tamara no li va saber gens de greu haver perdut l’estel.













EL NUS
Al rebedor de casa dels avis del Max hi havia un armari que arribava fins al sostre, a la part de baix hi havia coses que es feien servir sovint, com la post de planxar, la planxa, l’escala, l’aspirador o la caixa d’eines. El Max estava tan acostumat a veure-ho que no havia pensat mai què hi podia haver a la part de dalt de l’armari.
   Un dissabte al matí el Max va anar a casa dels seus avis i l’àvia va dir:
   —Avui baixarem la caixa amb les joguines del teu pare.
   —I on és?— va preguntar el Max.
   —Aquí dalt!— va dir l’àvia assenyalant la part superior de l’armari.
L’avi va treure l’escala, s’hi va enfilar, va treure una caixa bastant gran lligada amb un cordill i va dir a l’àvia:
—Té, agafa-la, però vés amb compte perquè pesa bastant.
   L’àvia la va agafar i la va deixar al terra del menjador.  
   Quan els tres ja eren al costat de la caixa, el nus del cordill es va desfer tot sol.
   Aquell cordill va començar a moure’s pel menjador com si fos una serp, després per tot el pis. El Max i els seus avis el van empaitar però quan els semblava que ja el tenien, s’amagava, darrere el sofà, sota el llit o darrere de les portes, també s’enroscava en algun lloc, com les potes de la taula i les aixetes de la cuina.
   Sense que s’ho esperessin, el cordill es va aixecar i es va posar a fer dibuixos, un camió, un llibre, un piano petit, un castell i una pilota. Tot seguit es va deixar caure a terra.
   Aquella gran sorpresa els va deixar una bona estona sense dir res, només es miraven entre ells, però al final l’àvia va dir:
   —Potser que obrim la caixa, no?

   El Max va obrir la caixa i va anar traient moltes joguines, al fons de tot hi havia un camió, un llibre, un piano petit, un castell i una pilota.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada