El cant dels animals (Antònia García)

Diuen que en unes èpoques molt reculades les bèsties parlaven i els homes callaven. Segurament els homes s'adonaven que l'instint dels animals era superior al d'ells, que amb els hàbits de vida més nous havien perdut part d'aquella saviesa instintiva. Sigui com sigui, se suposava que els animals s'entenien entre ells, amb les veus que els són pròpies. En canvi, els humans no els podien entendre. Només podien mig endevinar què volien dir, a partir dels crits i sorolls que els animals feien servir per a expressar-se.

Hi havia una història d'un grup d'animals, un ruc, un gos, un gat i un gall, que havien estudiat música i cant al conservatori i, a més d'aprendre a tocar instruments, havien educat les cordes vocals d'una manera tan refinada que, quan cantaven tots junts, fins i tot els àngels baixaven per a escoltar-los. Els brams greus de l'ase, els lladrucs, udols i clapits del ca, els miols del gat i el cant estrident del gall no tenien parió, eren l'admiració de tothom.

Les quatre bèsties, que s'havien fet molt amigues, es van separar de l'orquestra i del cor que en formava part, on havien començat les seves activitats artístiques, i van decidir fer un grup de música experimental i de cant tradicional. Els calia un local per assajar i van anar a parlar amb el regidor de cultura del poble. El regidor no entenia res del que li deien, només sentia que sorolls, els sorolls que fan tots els animals. Va mirar amunt i avall del carrer per si veia l'amo o la mestressa d'aquell grup però no va veure ningú. Els va ensenyar un rètol que deia que no es podia entrar a les dependències de l'ajuntament amb animals i, sense gaire miraments, els va fer fora de l'edifici, abans no li fessin alguna animalada.

Una mica decebuts, els quatre amics van fer voltes i voltes pel terme municipal per si trobaven algun local. Quan eren davant d'una torre, amb jardí a davant i un hort a darrere, van sentir un vianant que comentava amb un altre que aquella casa, encara que semblava que no hi vivia ningú, era un catau de lladregots i van pensar que si els malfactors, de moment, no hi eren, ells podien ocupar-la. Dit i fet, el ruc va ventar coça a la porta, que es va obrir, i tots es van instal·lar a dins. De seguida van començar a assajar.

Pel poble va córrer la brama que unes bruixes grinyolaires s'havien fet mestresses de la torre. Els lladregots, quan se'n van assabentar, van voler recuperar el seu cau i van assaltar la casa durant la nit. Ni mai que ho haguessin fet, perquè els quatre amics els van clavar una allisada a coces, esgarrapades, mossegades i cops de bec que els van deixar baldats i van fugir ben lluny, per no tornar-hi mai més.

Llavors l'ase, que era molt saberut, junt amb els seus amics, el quisso, el moix i el pollastre, que també sabien de lletra, van anar a trobar el propietari de la torre per fer-hi tractes. I els tractes van ser que els faria donació de la casa a canvi de les recaptacions que fessin amb les seves actuacions musicals durant un any. Però va posar una condició: que ell faria de solista del grup, el somni de la seva vida.

Les quatre bèsties ho van acceptar i junt amb el propietari es van dedicar a fer “bolos” per la comarca. El grup es va anar incrementant amb una cabra que belava amb sentiment, una oca que clacava amb molt d'encert, unes granotes que raucaven d'allò més bé i uns quants animals més, cadascun amb les seves habilitats musicals i cantaires. El solista, encara que era un home, s'entenia amb aquelles bèsties i tots junts formaven un bon equip.

La fama dels animals músics es va estendre com taca d'oli i al cap d'un any havien guanyat tants diners que el propietari de la casa els la va cedir amb molta satisfacció i també s'hi va quedar a viure.

Diuen que si els humans escoltéssim més la veu dels animals, sentiríem com canten i entendríem què ens volen dir. I fins i tot diuen que si els homes i les dones aprenguéssim a callar una mica més i a escoltar amb atenció el que ens diu l'altra gent, mirant de comprendre-ho bé, viuríem tots plegats amb més bona harmonia.