dilluns, 8 de gener de 2018

L’arbre (conte de Nadal) (Montserrat Fortuny)


Hola, sóc un arbre, alt i fort, amb moltes branques, amb moltes fulles. Visc a la vora d’un caminoi que va des del mas fins al peu de la muntanya. Tinc molt a prop un rierol, on em reflecteixo. Els habitants d’aquesta masia són molt bona gent, sí, i els conec tots, perquè tots en un moment o altre, vénen a seure a la meva ombra i s’arrepengen al meu tronc.
A tothom els he estimat sempre, molt i molt, però... aquesta generació encara es fa estimar més que les anteriors. Sí, són tots tan macos, tan forts, tan intel·ligents... Sobretot la nena petita, que no passa cap dia sense que vingui un moment a asseure’s sota la meva ombra o a tocar-me una branca i a dir-me: “Hola, arbre!”
El temps va passant per a tothom, també per a mi, encara que no se’m nota tant. Perquè d’alt i fort sembla que ja no puc ser-ho més.
Sembla ahir, però la mocosa ja ha complert els divuit anys. Avui ha vingut amb l’hereu de can Vinyes, seuen sota la meva ombra i es fan un petó. Quina meravella! Em semblava que tot jo tremolava de goig i vaig bellugar les branques per a demostrar la meva alegria, però ells es van pensar que era l’aura que em feia brandar les rames.
Em van deixar, corrent, agafats de la mà, cap a la masia.
Passa el temps volant. Ha transcorregut un any i ja s’han casat. Ja han tingut un nen, preciós. Passa més temps encara i el petitó ja camina. El porten al meu aixopluc i s’asseu a la meva ombra i mira enlaire i riu, assenyalant les meves fulles bellugadisses i les vol agafar amb totes dues mans. Me n’arrenca un parell, però ho dono per bo, no em vindrà de dues fulles.
Passa més temps encara. El noi ha crescut, s’ha casat i ha vingut a viure amb nosaltres la nora, molt bonica i també molt bona noia. Quina sort, per a ells i per a mi.
Encara que a mi em passa una gran desgràcia. Una nit de gran tempesta em cau un llamp al damunt… Quedo tot jo envoltat de flames… Se n’adonen de seguida i corren amb galledes d’aigua i me les tiren al damunt. Sort a tenir el rierol allà mateix i, de mica en mica, gràcies a ser tanta colla arriant-me l’aigua pel damunt, que aconsegueixen aturar el foc. Per sort, no s’ha traspassat a cap més arbre.
He quedat completament cremat. Només s’ha salvat una branca, una de les més llargues i gruixudes, però desenganxada del tronc, tirada per terra, i l’hereu l’agafa i se l’emporta a la masia, la deixa al terra de la cuina-menjador, mirant-la amb disgust i tristor. Diu que alguna cosa en farà, no vol que “així s’acabi la memòria del nostre arbre més vell...”
Jo, per part meva, encara que només sóc un tros de tronc, continuo sentint i pensant i contemplant i entenent tot el que passa al meu voltant. Tota la meva força, la meva intel·ligència, se m’ha traspassat al tronc pelat, igual que l’amor del meu cor...
Arriba la setmana de Nadal, l’hereu ha estat treballant amb el meu cos. N’ha fet una mena de tió. M’ha fet ulls, nas i boca i m’ha posat una barretina vermella al cap i, per l’altra banda (no vull dir “el cul”, perquè soc molt ben educat), hi ha un forat, on caben torrons, neules i joguines.
Quan tornen de la missa del Gall, s’asseuen davant de la llar de foc (que encara conserven, malgrat haver transformat i modernitzat tota la cuina) i els nens comencen a pegar-me cops, cridant: “Caga, tió...!” I, naturalment, vaig deixant caure tota la meva càrrega de menges i joguines. Quina alegria per a tothom, sobretot per a mi, que em sento protagonista de la festa.
Després, passat el dia de Reis, em porten a les golfes i m’hi deixen fins l’any vinent. M’hauré d’estar a dalt de tot, sota teulada, gairebé un any, però val la pena per l’alegria que tenen tots cada any quan em baixen.
Al cap de tres anys estic bastant atrotinat. L’hereu em toca per tots costats, agafa la serra i el ribot i comença a maniobrar-me i, oh, sorpresa! Quedo convertit en un bastó. «Serà un bon regal per a l’avi», diu, i em contempla satisfet i em torna a tocar per tot arreu, fent-me pessigolles.
També ho estic jo, de satisfet i content. Ja no m’hauré d’estar tancat a les golfes quasi tot un any i tornaré a contemplar de prop el sol, de dia i les estrelles, de nit. Com a la meva joventut! I caminaré cada dia de la mà del més vell dels meus amics...!
Caminaré...! Cosa que no havia pogut fer mai, ni en la meva jovenesa...!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada