Història d’un suro (Llum)

Feia un airet agradable, la pluja del dia anterior em feia sentir confortable.

El cor de l’arbre batia compassat i s’estava calentó. Jo vivia molt bé, com tota l’escorça surera de tot el bosc.

Un dia, tots els éssers de l’entorn vam sentir sorolls diferents de màquines, manipulacions, i em vaig sentir molt malament intuint quelcom no gaire bo, i vaig cridar, vaig cridar i el meu crit es va confondre amb la cridòria del altres companys i em van arrencar del meu cor, al qual estava enganxat i per ell vivia, i em vaig sentir despullat, ferit, llançat a terra junt amb els altres trossos d’escorça.

Tot era confusió, què estava passant?

Un soroll continuat ens va portar no sé pas on. Ens van descarregar, llençar, ens feien trossos com si fossin operacions i ens arrencaven la gruixuda pell que era el poc que quedava enganxat. Cada vegada jo era més petit i menys sensible a mesura que m’anaven empetitint.

Vaig quedar reduït a un trosset rodonet, que els humans en diuen tap d’ampolla.

No podia fer-hi res!

En una gran caixa vaig adonar-me que, com jo, n’hi havia a centenars.

Un soroll enorme, martellejant, es ficava més i més en el que quedava de nosaltres. De sobte, unes pinces em van agafar, em van ficar en un espai molt just i apa! Van estrènyer més i més i més amb una pressió que m’ofegava i a sobre em va envair una pudor forta de no sé què.

L’únic remei va ser deixar-me ajustar en aquell espai i “viure” molt aclaparat. Quan s’acabaria, allò?

Cada vegada més insensible, m’anava adormint profundament, lluny del que havia estat la meva vida. Jo estava sol i enverinat amb el que tenia l’ampolla, aixafat i molt, molt cansat. Em vaig entregar amb gust a la son, era la fugida que m’alliberava.

I va arribar el dia que em van despertar. Em van agafar i amb altres ampolles o el que sigui ens van carregar en un cistell al costat d’altres, i a moure’s de nou camí de no sé on. Altra vegada posat en un prestatge.

El que els humans vulguin, jo no els he donat permís per a res, ningú m’ha explicat res.

En un moment donat, unes mans dolces, suposo que femenines, em van agafar, em van ficar en una bossa i... em van posar en un lloc molt fred, cada vegada més fred, que em va fer dormir una altra vegada.

Sorolls, riures, cridòries d’humans. Com cridennnnnn! A despertar-se toquen.

–Vinga! Ja l’obro jo, que el meu cunyat me n’ha ensenyat. És molt fàcil. Dóna’m aquell obridor que tens, que segur que m’anirà millor que el ganivet. Ja veuràs: fora el caputxó, que sempre en resten trossets. Ara el filferro.

–Vés amb compte, no et punxis.

–Ja, ja vaig amb compte. Un altre fora. Ara el tap i ja estarà.

–Vols que agafi l’ampolla perquè sigui més fàcil?

–No cal, ara només li dono mitja volta i ja està. Uff, no puc, és que tinc les mans plenes de la crema i se m’escorre, em rellisca. Espera, que ho provo amb un tovalló. Ja ho veuràs.

Aiii. Fa estona que ho intenten, noto les estrebades, em volen treure, jo que ara estava tranquil. Ei! I tiben, sacsejant, recargolen i no em deixen. Aquestes dones...!

–Té, agafa el trencanous, que ho agafarà millor.

–Què va, està molt enganxat. De vegades passa.

–Deixa’m, a veure si puc.

I continuen forçant, i tibant, i recargolant. Ho estic passant molt malament. És com un mareig. Quin horror! Apa, dona, acaba d’una vegada que això és insuportable. A veure si aprens amb mi i ho fas millor a la propera.

–Ja surt, ja surt.

I d’una estrebada jo surto molt forçat amb un crit des del fons de la meva ànima.

L’ampolla s’espanta i cau. Tot el líquid surt i a sobre es posen a cantar “Molt bona sort, molt bona sort”.

No entenc res!