dilluns, 22 de gener de 2018

La història dels animals amics (Montserrat Fortuny)


(Continuació de l'escrit fet al taller el dia 15 de gener, sobre Els músics de Bremen)

Tots ells s’ho havien passat molt malament en la seva joventut i en la maduresa:
L’ASE:

Tota la vida s’havia fet un tip d’anar carregat amb sacs de sorra, de pedres, de maons... Quan ja no va poder treballar més d’aquesta manera, el van encadenar en una sínia i havia de fer rodar una pedra molt grossa, contínuament, i en arribar la nit, li feia mal tota l’espinada i no s’aguantava dret. I quan van veure que li fallaven les forces, van decidir portar-lo a l'escorxador i matar-lo.
Ell, aprofitant un descuit del vigilant, va aconseguir fugir, cames ajudeu-me...!
EL GALL:
Des que es va fer gran i maco, havia de fer l’amor amb totes les gallines del corral, tant les joves o maques com les velles o lletges; la qüestió era que totes poguessin tenir ous amb pollets. Les vegades que li havia tocat anar amb la més vella o la més lletja, havia de pensar en la filla petita del masover que, moltes vegades, li donava un brot de raïm o qualsevol vianda escollida, amb les seves manetes tan boniquetes, i a ell li agafaven ganes de picar-li els dits...
I, així, pensant en ella, podia muntar la gallinota.
Fins que va arribar el dia que no va poder fer el seu paper de Don Juan i els amos van dir que enguany faria l’escudella de Nadal i ell, traient forces de flaquesa, va saltar les tanques i cap al carrer!

EL GOS:
Havia d’acompanyar l’amo a caçar, junt amb cinc gossos més, dels quals no hauria sabut dir quin era el més lleig i brut, i havia de córrer rere la bestiola ferida i acabar-li la vida mossegant-li el coll i a ell li agafaven tals fàstics que moltes vegades havia de vomitar, per la qual cosa l’amo el castigava amb cops de fuet. Al final van decidir matar-lo i va aconseguir escapar-se...
EL GAT:
Havia de dormir a la falda de la mestressa, cosa que el posava de mal humor; aquella falda que feia pudor de colònia 1916 i que tant li repugnava... El que li agradava era córrer pels terrats, perseguint les rates, i menjar peix fresc i ratolins tendres...!
L’última vegada que va seure en aquella falda odiosa, es va bellugar tant que va estripar la roba perfumada amb les seves esmolades urpes i la mestressa es va queixar a l’amo i tots dos van decidir abandonar-lo al jardí. Així ho van fer, però com que no hi havia ni una rata per menjar, va decidir saltar la tàpia i fugir...
I així va ser que es van trobar tots quatre i van decidir viure plegats, en aquella casa tan acollidora. I encara se’ls va unir aquell canari que els amos havien abandonat perquè no tenia veu i que, amb el bon tracte de tants amics, la va recuperar.
I van poder fer la millor orquestra, tots plegats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada