L'inspector inspeccionat (Montserrat Fortuny)

Em van avisar que em vindria un inspector de l'electricitat a casa, aquell matí. Si no m'avisen, jo no obro. Em fan molta por els falsos inspectors!

            Sí, truca a l'hora assenyalada i li obro. És un noi una mica grandet, però encara se li pot dir jove. Porta dues maletetes i una bossa grossa penjada a l'esquena.

            Em pregunta: “Per on vol que comencem?” Li contesto que pel rebedor mateix, ja que hi som, i així ho fa.

            Al rebedor hi tinc una làmpada en forma de fanal, de cristall bo i que fa força llum. I el comptador del gas i de l'electricitat, davant per davant. Ho troba tot bé i diu:

            –Molt bé, senyora, comencem molt bé.

            –I doncs, que s'havia pensat…?

            Caminant cap al menjador hi ha dues portes, una davant de l'altra, que l'una és l'entrada de la cambra de l'escriptori. Sí, hi tinc un escriptori, amb els seus calaixos i el lloc per a escriure. I la màquina de cosir i de brodar, que fa anys que no la faig servir. I, damunt, hi tinc l'ordinador, que aquest sí que funciona cada dia. La làmpada no és gaire bonica però fa força claror, igual que la de peu, que també il·lumina el teclat. Té una finestra que dóna al menjador i és per aquesta finestreta que el pare em feia “titelles”, ell dins la cambra i jo al menjador.

            –Ho té molt bé, m'agrada aquest escriptori!

            –Gràcies, inspector! –I li explico això dels “titelles” i el faig somriure agradablement.

            Davant per davant s'hi troba l'habitació que n'hem dit sempre “el quarto fosc” I ho és, perquè no té cap obertura, però la bombeta del sostre fa prou llum, sense làmpada, perquè un dia va explotar i no n'hi he tornat a posar cap més. Hi ha un armari i la nevera i un moble blanc amb prestatges i calaixos, per a posar-hi menges i begudes. I, al fons, una mena de cau, on hi ha prestatges plens de capses de sabates i d’articles de neteja. Aquest només té al sostre una bombeta pelada, també.

            –Caram, no ho hauria dit mai, que hi hagués aquest amagatall!

            –Tant com amagatall...! Però, gràcies.

            Ara ja arribem al menjador. Antigament era molt petit, tal com es feien llavors, amb una habitació al costat, que tenia una finestreta que donava a la galeria. El menjador tenia i té una porta doble. Ja fa molt de temps que varen canviar de mida. Vàrem fer treure l'embà de la cambra i el menjador va quedar molt més gran. El tros més a l'esquerra, ara és el bany, amb un plat de dutxa i un lavabo. El vàter és a fora, s'hi entra per la galeria, que ara és coberta i té tres finestres que donen al pati. Des de la galeria es veu el pati del principal de la casa del costat i un tros del carrer de Sant Lluís, que és el que fa cantonada amb el meu, el Torrent de les Flors.

            –M’hauria agradat veure com era abans aquest menjador!

            –Ho sento, però no en tinc cap foto. Abans no hi havia flaixos i no podíem fer fotos d'interiors...

            Bé, ara tocarà anar a la galeria, però, dins del menjador encara hi ha la porta que dóna a la cuina, que és força petita, però ja en tinc prou i, en temps dels meus pares, també.

            –Petita, però ben posada. Està molt bé aquest armari blanc, amb tants prestatges! I aquesta bombeta fa força claror!

            –Sí, a l'armari m'hi caben vasos, copes, ampolles, plats i olles i paelles i... de tot!

            A la galeria ja he dit que hi ha el vàter, amb un lavabo petit. Abans era una comuna. Sí, una fusta blanca i molt neta, que anava de banda a banda, amb un forat rodó al mig, fondo, amb rajoles blanques i una tapadora rodona, també de fusta blanca. I, per davant, des del “seient” fins al terra, rajoles blanques. I l'aigua, l'havíem de tirar a galledades. I li ho explico.

            –Què li sembla, com vivíem abans, fins als meus quinze anys...?

            –Bé del tot, segons m'explica. I amb molta higiene...!

            –En dèiem netedat! Li sembla bé la làmpada?

            –Sí, perfecta.

            A l'altre extrem de la galeria hi ha el petit safareig i la rentadora, rere la porta amb vidres, igual que la del vàter. Abans el safareig era molt gran, quan encara no hi havien rentadores, amb l'aigua gelada a l'hivern, perquè llavors la galeria no era coberta, era com un balcó gran. I hi feia tant de fred que en dèiem la Sibèria.

            –Ai, que ben posat aquest nom!

            –Sí, el meu pare en sabia molt, de batejar les coses...! Què li sembla la làmpada?

            –Sí, molt bé, aquesta puja i baixa, a voluntat.

            –Sí, és que la meva mare, a l'estiu, seia a la cadireta baixa, per cosir i fer ganxet.

            Bé, tornem al menjador, on hi ha una gran làmpada, al mig del sostre, damunt la taula, amb quatre llums de vidre molt bonics, que cobreixen les bombetes, i tres de més petites, a sota de tot.

            –Ah, ha vist que la cuina va amb gas natural.

            –Molt bé, molt bé, senyora!

            –Doncs, què es pensava...?

            Tornem enrere, per entrar a la sala, a l'altre extrem del pis, amb dos balcons que donen al carrer Torrent de les Flors. Li crida l'atenció una foto dels meus pares, gran, en blanc i negre, el dia de les seves noces, tan joves, i a sota, una altra foto, aquesta de color, de quan van celebrar les noces d'or...  I se les mira, amb mirada que sembla una mica commosa. Hi ha una porta, també doble, que dóna a la meva cambra, que també té un balcó que es comunica amb els altres dos de la sala. Una làmpada de tres braços, molt bonica, que fa joc amb la de la sala, de cinc. I totes funcionen bé, igual que la de la tauleta de nit. I s'ho apunta també.

            La sala té, a l'altre extrem dels balcons, l'alcova, on abans hi havia el llit de matrimoni dels pares, amb dues tauletes de nit i una làmpada rodona al mig del sostre. Ja fa molts anys que el llit es va canviar per dos d’individuals, quan els pares ja eren grans i, ara, res de llits. Ara són les llibreries les que envolten les tres parets de l'estança. També n'hi ha una per als àlbums de fotos.

            La inspecció està feta...

            Em dóna un document, còpia del que m'ha fet signar, amb el número del DNI, etc.

            Em mira molt agradablement i em diu que, a la meva edat, ja puc estar contenta per la meva qualitat de vida. Que ja la voldria per a ell i la seva esposa. Em felicita per la meva “mania”, que li he dit jo, de guardar fotos i records dels familiars estimats... I em dóna la mà, molt efusivament.

            Caram, amb l’inspector...! No m'hauria esperat tanta educació i amabilitat...!