La mare i el pare són els dos elements necessaris perquè els animals,
inclosos els homes, es reprodueixin i perpetuïn l'espècie. Però hi ha tanta
varietat, a la naturalesa...
Els primers homes de
les cavernes no sabien com és que les dones tenien fills, i ho atribuïen a la
voluntat dels déus. La dona, la mare, tenia un gran poder, podia donar vida a
un nou ésser. Els homes, aparentment, no hi tenien part, en aquest procés. Per
això s'entén que el paper de les dones fos considerat més important que el dels
seus companys. Eren els temps dels matriarcats i de les grans deesses-mare.
Un cop superada la
ignorància, van sorgir les societats patriarcals. El pare era el cap de casa,
amb poder gairebé absolut sobre la seva família. I les dones, en molts casos,
van ser considerades molt per sota dels homes.
La cèl·lula inicial
d'una societat és la família. S'entén per família estricta una parella i el seu
fill o fills. En sentit més ampli, la família consta de pare, mare, fills,
avis, oncles, cosins, besavis... Després hi ha els clans, les tribus.
Actualment hi ha
moltes circumstàncies que fan variar els components de les famílies. Les
separacions, els divorcis, la formació de noves parelles amb els fills dels uns
i dels altres, que dóna com a resultat fills que tenen dues o més mares, o dos
o més pares, i comparteixen casa amb germans, germanastres i fins i tot amb
nens que no són res entre ells, perquè provenen d'anteriors relacions de les
parelles, però conviuen tots junts com a germans.
També hi ha les mares
que ho han estat per inseminació artificial, per fecundació in vitro. En
aquests casos la mare pot tenir parella o no. Pot viure només amb els fills,
que són fills sense un pare conegut. Hi ha el cas de les mares de lloguer. Les
adopcions. Les parelles d'un mateix sexe, amb fills, que només tenen dues mares
o dos pares. En tot cas, els fills poden ser reconeguts legalment.
Cap als anys seixanta
hi va haver l'esclat dels hippies. Eren pacifistes. El seu lema era “feu
l'amor i no la guerra”. Vivien en comunes. Les mares i els pares es
responsabilitzaven i actuaven com a mares i pares de tots els infants de la
comuna, a més dels fills propis. Això fa pensar en els lligams que es poden
establir entre els adults i els infants, en altres grups que tenen costums
pròpies. En el món dels animals, per exemple, hi ha el cas dels elefants. El
ramat d'elefants és conduït sempre per una matriarca. Cada elefant protegeix les
cries de tot el grup com si fossin pròpies. Es veu que les tietes dels petits
elefants són temibles si intueixen algun perill. I entre els humans, en algunes
cultures, és l'oncle matern qui té potestat sobre els nebots. El pare és com un
passavolant a la casa de la mare.
El paper del pare i de
la mare, amb el temps, ha anat canviant. És la mare qui porta l'infant al
ventre i, un cop nascut, qui l'alleta. Però actualment, el pare li fa costat
durant l'embaràs i el part, i després té cura del nadó, l'agombola, el neteja,
igual que fa la mare, i si és del cas, li dóna el biberó. Quan el petit creix,
la seva educació és responsabilitat de tots dos, mare i pare. En altres èpoques
no era igual. La cura dels infants, el dia a dia, anava a càrrec de la mare. El
pare hi intervenia per fer servir la seva autoritat.
Cal considerar el
paper que tenen els altres membres de la família en relació amb els infants. De
sempre, algun familiar, alguna tieta, els avis, sobretot les àvies, mentre els
pares eren a la feina, s'estaven amb els petits. Hi ha moltes cançons de
bressol que ho expliquen. Ara passa igual. Es veuen molts avis i àvies a les
portes de les escoles, esperant-se per recollir els néts, endur-se'ls a casa,
entretenir-los, donar-los el menjar, potser banyar-los, fins que els pares els
van a buscar. També hi ha persones llogades que en diuen “cangurs”, que quan no
hi ha ningú més que ho pugui fer, s'ocupen dels nens.
En general, el pare i
la mare porten un infant al món, l'alimenten i li donen tot l'afecte que cal.
L'eduquen i l'ensenyen a viure, a parlar, a pensar. I els nens es fan grans. La
casa dels pares és sempre casa seva, encara que s'emancipin, encara que formin
una nova família. Però arriba un dia que els pares s'han fet vells. Com diu la
dita, “criatures naixem, criatures tornem”. Aleshores els papers s'inverteixen:
als pares envellits els cal qui els estimi, qui se n'ocupi. Aquesta
responsabilitat és per als fills i en molts casos és així com passa. Els nens
aprenen del comportament dels seus pares. I arribarà un dia, un dia joiós, que
aquests fills també seran pares i llavors comprendran, encara més, quant d'amor
hi ha en la relació entre pares i fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada