No
recordava, però gens, aquella carta que havia rebut anunciant que passarien a
fer la inspecció de l'edifici. Així que em vaig quedar ben sorpresa quan per
l'interfon em van dir:
–Bon dia. La senyora Àngels
Martínez? Venim a fer la revisió, tal com vam comunicar-li el dia 15.
–La revisió? Quina revisió?
–La ITE, senyora. Que ens pot obrir?
–Ai, la ITE! És veritat! No me'n
recordava. Un moment, si us plau...
Vaig córrer a treure'm la bata i a
posar-me el jersei i els pantalons, vaig tornar a la porta i els vaig obrir.
Mentre pujàven per l'ascensor, vaig fer una mirada ràpida i vaig endreçar la
taula del menjador, que encara estava parada del sopar del dia abans. I em vaig
passar la mà pels cabells...
–Hola, senyora Martínez. Em dic Joan
Vergós. Amb el seu permís, el meu company i jo farem la revisió. Començarem per
l'exterior. Podem sortir al balcó?
–Bé..., sí, és clar..
–Apunta, Pep: marcs de porta de
sortida al balcó i de finestra, de fusta. Pintura deficient. Caldria tornar a
pintar... I com és que té aquest test tan gros?
–És l'avet de Nadal dels meus néts.
Ja fa anys que el tenim.
–No cal pas que ho digui, ja es veu.
Però, senyora, aquest arbre pot provocar filtracions al pis de sota. Véu tota
la molsa que hi ha al voltant del test? Això vol dir que hi ha humitats.
Apunta, Pep...
Els dos homes van anar revisant tot
el pis. Com que em van veure una mica atabalada, em van dir que no m'amoïnés, que
estaven acostumats a veure moltes cases i no s'hi fixaven pas, si hi havia els
plats per rentar o un dit de pols als mobles. Ells anaven per com estava
l'edifici, la conservació, si les baranes estaven rovellades, etc.
Però quan van arribar a l'eixida del
darrere, em vaig posar ben nerviosa. Ai, què diran, ara...
–D'això, senyora, ja ho sap que està
prohibit tenir una plantació de marihuana, oi?
–No... si jo... Si no és meva... És
del meu gendre, que mentre li arreglen el jardí, em va portar el planter... El
vindrà a buscar d'aquí a un parell de setmanes... I és per a consum propi...
Vull dir d'ell, el meu gendre... No és meu, tot això...
Els dos homes van parlar en veu
baixa. Van acabar de mirar l'eixida.
–Apunta, Pep...
Ai, senyor! Si me n'hagués recordat
a temps, li hauria dit al Pere que s'emportés el planter a cas seva fins
passada la inspecció. Però ara ja no tenia remei. I què em passarà?
–Bé, senyora, ja hem acabat. D'aquí
unes setmanes, vostè i la resta dels veïns ja rebran una notificació per si
s'ha de fer alguna reparació de l'edifici. I pel que fa a la marihuana...
Mentre no provoqui filtracions, no és cosa nostra ni del nostre Departament. I
espero que sigui veritat, que ho té provisionalment, eh? Perquè, de fet, jo
n'hauria de donar part... Però, vaja, ho deixarem així...
Vaig respirar. Els vaig acompanyar
fins a la porta i els vaig donar, discretament, una bona propina. Després vaig
anar a la sala, vaig treure un cigarret que ja tenia preparat, el vaig encendre
i, asseguda al sofà, vaig deixar anar el fum lentament, fent forma de
tortells...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada