dilluns, 8 de maig de 2017

Demanar (Antònia García)

De vegades el pensament no em va directe a una qüestió concreta sinó que, com l'abella que va d'una flor a una altra, salta d'un lloc o d'un tema a un altre, divaga, com qui passeja sense rumb.
Penso en les paraules: pregària, prec, deprecació... Demanar, demanda... Implorar, invocar... I se m'acut que hi ha uns elements que estan a sota i uns elements que estan a sobre. Els de sota, els que demanen, preguen, clamen, requereixen, estan en inferioritat de condicions respecte als que són demanats, pregats, suplicats.
De vegades, aquests darrers tenen el poder de concedir allò que els és demanat, però cal que ho vulguin o ho puguin fer. Si vol això, ompli aquest formulari, faci una instància, una sol·licitud. I esperi. Si té sort, potser l'atendran. S'haurà d'esperar.
Hi ha gent que invoca poders sobrenaturals. Passa quan veuen que amb els poders de les persones que estan per sobre d'ells, en alguns aspectes, no n'hi ha prou. El més habitual és demanar salut, feina i tenir sort. Quan es tracta d'epidèmies, catàstrofes naturals, secades... Aleshores resen, fan oracions, pregàries, rogatives, s'encomanen als déus i als sants. I esperen. De vegades, contra tota esperança.
Quan es tracta de demanar al cap de la secció, per exemple, o a l'amo, o a l'empleat d'una entitat, se sol fer amb educació, amb respecte pel rang superior de l'altre, el que té el poder de concedir. S'ha de dir “si us plau” i “moltes gràcies”.
Si es tracta de demanar a les divinitats, cal fer-ho amb humilitat, amb resignació, amb devoció, tant si es fa en privat, de pensament, com si es fa de manera pública, als temples o als llocs destinats als cultes, fent processons, precs col·lectius, sovint cantats. Penso en les repeticions, els mantra i les lletanies. Ora pro nobis, miserere nobis. Al·lahu-àkbar. Om mani padme hum. Om... Om...
En aquests casos, el capteniment està molt reglamentat. Segons quina sigui la religió de qui prega, cal agenollar-se davant de l'altar o de la figura de la divinitat, ajuntar les mans, palmell contra palmell, a l'alçada del pit. Cal inclinar-se fins a tocar el terra amb el front. Cal comptar les oracions amb les denes dels rosaris. Es pot fer una estesa de banderetes de colors que encomanen les pregàries al vent, o fer rodar contínuament els molinets d'oracions. O encendre espelmes, cobrir-se amb un vel, per pregar, i fer àpats rituals.
Com que n'hi ha tantes, de religions, hi ha un munt d'actituds que es fan servir per demanar. Continuo divagant i em venen al cap els viatges, els pelegrinatges. És una curiosa forma de pregar, anar caminant fins a un santuari. (Potser ara també s'accepta d'anar-hi amb algun vehicle.) Anar lluny, visitar d'altres terres, d'altres ciutats. I ser ajudat, durant el viatge, pel fet de tenir la condició de pelegrí. En arribar al seu destí, el pelegrí obté algun bé espiritual. També hi ha les prometences, que sovint són anades en algun lloc de culte. En aquest cas, primer s'ha hagut de produir el benefici. En cas contrari, l'ofrena promesa no es fa.
Divagant, divagant, penso en les persones que es dediquen a resar contínuament, demanant perdó pels pecats de la humanitat i implorant la misericòrdia divina. Els eremites, els meditatius, els que preguen en clausura perquè res del món els trenqui les oracions. Els monjos, els gurus, els santons, els ascetes...
I com a final de les meves divagacions, us demano que feu atenció a un insecte: el pregadeu, la mantis religiosa, una mena de llagosta que té les dues potes de davant plegades com si estigués resant. Però el pregadeu no té aquesta actitud suposadament pietosa perquè sigui un insecte pacífic, no. Fa servir aquestes potes per caçar les seves preses. És un depredador d'altres insectes molt voraç. Es mimetitza mot bé, és de color verd fulla o marró, cosa que el fa gairebé invisible entre les plantes. Té el cap triangular, mandíbules fortes i ulls grans i rodons, ulls que fan una certa por. I més encara si sabeu que la femella sol devorar el mascle mentre dura la còpula. Hi ha amors que maten, oi?
Així, doncs, no us feu pregar si us demanen ajuda. Però, pensant en el pregadeu, no us refieu que us ajudaran sempre, aquells que us fan bona cara. Pot ser que es mimetitzin de bona persona. Si en parlar-vos inclinen el cap cap a l'esquerra, i no us miren als ulls, i ajunten les mans i creuen els dos polzes, us demano que en desconfieu. Desconfieu, sí! I em demanareu: per què? Doncs perquè no us passi com al pobre mascle del pregadeu i, enganyats per l'aparença pacífica, no se us mengin de viu en viu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada