Em trobo un ram de flors (Llum)

Passejava amb unes amigues, tot baixant per la Rambla, entretingudes, rient i mirant pels voltants.

            Així que traspassem un pas de vianants, un munt de joves ens ve de cara i se'ns fa difícil caminar, així que optem per anar una rere l'altra. Jo sóc l'última, anem a poc a poc i en arribar a la paperera em quedo bocabadada i deixo que continuïn endavant. Tinc al davant un gran pom de flors magnífiques, divines, embolicades amb paper transparent i ornades amb un gran llaç brillant, blavós.

            L'agafo sense pensar-m'hi, encara que immediatament miro al voltant per si algú vigila o per si l'havien deixat només per  un moment, però no. Crido les amigues.

            –Eh, mireu quina sort!

Alguna es tomba i avisa les altres.

            –Què passa?

            –Que m'ha tocat la rifa sense jugar-hi.

            –Però d'on ha sortit?

            –De la paperera –els explico–. Alguna “damisel·la” enfadada el deu haver llençat!

            –Doncs és preciós. Són flors diferents, precioses, muntades amb molt de gust.

            –Són totes precioses però mireu quines roses blanques i vermelles! Com m'agraden! Quin regalàs! I a més a més, fan veritable perfum. El que no es troba a la perfumeria. Inconfusible.

            –Visca! Ves. Fem-nos una selfie. És un moment especial. Poseu-vos de manera que sortim totes i les flors al mig.

            –Uf... Semblo una núvia lluint les flors.

            –Quina ruca, la que l'ha llençat!

            –Segur, segur, que és una noia aviciada!

            –A mi em fan una jugada i jo no llenço les flors. El meu ego no m'ho permet. “Ja s’hi pot posar flors”. Encara que no vulgui veure'l mai més. Em quedo les flors. És superior a mi, no estaria disposada a perdre-les.

            –El menyspreu es pot fer de moltes maneres, però sense perdre les flors!

A aquestes joves els falta el sentit comú!