He llegit al diari que van trobar un ram de flors
en una paperera d'un carrer molt cèntric, en perfectes condicions de frescor,
ben embolicat amb un paper molt bonic i amb un llaç de seda.
La
noia de l'Ajuntament que en aquell moment feia la feina de neteja d'aquell
lloc, l'en va treure, el va contemplar, va somriure, satisfeta, i se'l va
quedar.
Aquest
episodi em fa pensar que, ja fa molts anys, jo sortia amb un noi que no
m'agradava, però veia que m'estimava tant, que no gosava despatxar-lo... Em
feia pena i pensava que potser m'acostumaria a ell i, tard o d'hora, li podria
correspondre... Però, no! No podia amb ell. L'únic que m'agradava, d'ell, era
que també era un gran amant de la música clàssica, simfònica i d'òpera. Però
amb això no h'hi havia prou per a ser feliç amb ell i poder correspondre al seu
amor.
Era
un cobrador de la Mutualitat on jo treballava, un de tants, que en teníem una
dotzena. Venia a buscar els rebuts cada mes i, al final, portava els diners que
havia recaptat dels socis, cobrava la seva part i fins el mes següent.
Era
alt i ben plantat, amb uns ulls bonics, amb llargues pestanyes, però tenia la
mà dreta deforme, amb uns dits estranys, que els feia servir força normalment,
però escrivia amb la mà esquerra. Era català i li deien Paco.
Un
dia va entrar xiulant l'obertura de Tannhäuser,
de Wagner, i em va fer tanta gràcia que un noi com ell, que no se li veia cap
cultura, sabés tan bé aquesta melodia, una de les meves preferides, que li ho
vaig comentar. Va canviar de cara i em va mirar d'una manera estranya, com si
veiés una aparició...
Des
de llavors, tot eren galanteries, fins que un dia que les companyes estaven
ocupades atenent altres persones, se'm va declarar. Em va fer gràcia i vaig
accedir a sortir amb ell els diumenges. Anàvem al cine, a passejar o en un
museu... i de vegades em venia a buscar al despatx quan jo en sortia.
Fins
que vaig veure que no em convenia i que, veritablement, no l'estimava, i li ho
vaig dir.
Li
vaig dir que prou, que no sortiria més amb ell i s'ho va prendre molt malament,
es va posar a plorar com una criatura... Al cap de poques setmanes de no trobar-nos,
em va telefonar i em va dir que em volia tornar a veure, que volia parlar-me,
que no li digués que no...
Vaig
accedir-hi, però amb la resolució de no deixar-me convèncer.
Va
tornar a dir-m'ho tot. Que no podia viure sense mi, com sempre, i que em
portava un regal... Vaig ser forta i li vaig repetir que no, que no podia ser,
que tots dos seríem infeliços...!
Se'n
va anar d'una batzegada i, al cap d'uns instants va tornar, dient-me que havia
llençat el regal que em portava en una claveguera..., que era un joc de perfums
molt maco...
Si
l'hagués llençat en una paperera, algú se n'hauria pogut aprofitar, però a la
claveguera...
Només
les rates!'
Li
vaig tornar a dir que res de res i... no l'he vist mai més. Però per una amiga
que vivia a prop de casa d'ell, vaig saber que seguia la seva vida, perquè no
va tornar més a la meva feina .
D'això
fa tants anys...! Però la memòria és molt fidel i ho recorda tot, com si fos
ahir mateix.
Aquella
amiga que el veia va morir i no n'he sabut res més, d'ell, no sé si és viu o
mort... Espero que, amb els anys, m'hagi perdonat pel mal que li vaig fer, amb
el meu desamor.
