dilluns, 29 de maig del 2017

Un ram de flors en una paperera (Montserrat Fortuny)



He llegit al diari que van trobar un ram de flors en una paperera d'un carrer molt cèntric, en perfectes condicions de frescor, ben embolicat amb un paper molt bonic i amb un llaç de seda.
            La noia de l'Ajuntament que en aquell moment feia la feina de neteja d'aquell lloc, l'en va treure, el va contemplar, va somriure, satisfeta, i se'l va quedar.
            Aquest episodi em fa pensar que, ja fa molts anys, jo sortia amb un noi que no m'agradava, però veia que m'estimava tant, que no gosava despatxar-lo... Em feia pena i pensava que potser m'acostumaria a ell i, tard o d'hora, li podria correspondre... Però, no! No podia amb ell. L'únic que m'agradava, d'ell, era que també era un gran amant de la música clàssica, simfònica i d'òpera. Però amb això no h'hi havia prou per a ser feliç amb ell i poder correspondre al seu amor.
            Era un cobrador de la Mutualitat on jo treballava, un de tants, que en teníem una dotzena. Venia a buscar els rebuts cada mes i, al final, portava els diners que havia recaptat dels socis, cobrava la seva part i fins el mes següent.
            Era alt i ben plantat, amb uns ulls bonics, amb llargues pestanyes, però tenia la mà dreta deforme, amb uns dits estranys, que els feia servir força normalment, però escrivia amb la mà esquerra. Era català i li deien Paco.
            Un dia va entrar xiulant l'obertura de Tannhäuser, de Wagner, i em va fer tanta gràcia que un noi com ell, que no se li veia cap cultura, sabés tan bé aquesta melodia, una de les meves preferides, que li ho vaig comentar. Va canviar de cara i em va mirar d'una manera estranya, com si veiés una aparició...
            Des de llavors, tot eren galanteries, fins que un dia que les companyes estaven ocupades atenent altres persones, se'm va declarar. Em va fer gràcia i vaig accedir a sortir amb ell els diumenges. Anàvem al cine, a passejar o en un museu... i de vegades em venia a buscar al despatx quan jo en sortia.
            Fins que vaig veure que no em convenia i que, veritablement, no l'estimava, i li ho vaig dir.
            Li vaig dir que prou, que no sortiria més amb ell i s'ho va prendre molt malament, es va posar a plorar com una criatura... Al cap de poques setmanes de no trobar-nos, em va telefonar i em va dir que em volia tornar a veure, que volia parlar-me, que no li digués que no...
            Vaig accedir-hi, però amb la resolució de no deixar-me convèncer.
            Va tornar a dir-m'ho tot. Que no podia viure sense mi, com sempre, i que em portava un regal... Vaig ser forta i li vaig repetir que no, que no podia ser, que tots dos seríem infeliços...!
            Se'n va anar d'una batzegada i, al cap d'uns instants va tornar, dient-me que havia llençat el regal que em portava en una claveguera..., que era un joc de perfums molt maco...
            Si l'hagués llençat en una paperera, algú se n'hauria pogut aprofitar, però a la claveguera...
            Només les rates!'       
            Li vaig tornar a dir que res de res i... no l'he vist mai més. Però per una amiga que vivia a prop de casa d'ell, vaig saber que seguia la seva vida, perquè no va tornar més a la meva feina .        
            D'això fa tants anys...! Però la memòria és molt fidel i ho recorda tot, com si fos ahir mateix.
            Aquella amiga que el veia va morir i no n'he sabut res més, d'ell, no sé si és viu o mort... Espero que, amb els anys, m'hagi perdonat pel mal que li vaig fer, amb el meu desamor.

Episodi amb flors (Antònia García)



Feia molta estona que caminaven i la Neus ja estava cansada. Quan va veure aquell banc, a la cantonada del carrer Major, no s'hi va pensar gens ni mica i li va dir a la Laura que potser que paressin una estona i aprofitessin aquell banc. La seva amiga no hi va tenir res en contra, els peus també li feien mal. Així que es van asseure i van beure uns glops d'aigua d'aquella ampolleta que la Neus duia sempre a la bossa.
            Al costat del banc hi havia una paperera. La Laura es va adonar que a dins de la paperera hi havia un ram de flors embolicat amb paper de cel·lofana de color daurat. Era un ram molt bonic, semblava acabat de sortir de la floristeria. La Laura el va agafar, el va olorar i va passar els dits pels pètals de les flors.
            Totes dues amigues van començar a fer suposicions. Qui havia llençat un ram tan preciós com aquell? Per què? Potser un enamorat l'havia regalat a l'estimada però ella l'havia rebutjat i el pobre ram havia quedat allí, com una deixalla més? Però, i si ell li havia fet el salt i es volia fer perdonar, amb un obsequi tan delicat? I si ella tenia raó, d'actuar d'aquella manera? Cal malfiar-se, quan et regalen unes flors o uns bombons sense cap motiu com ara el sant, o l'aniversari de la primera trobada, o...
            La Neus es decantava més per la idea que algú havia organitzat una cita a cegues, a través d'Internet. Per identificar-se, l'un havia de portar un ram de flors i l'altra, un paraigua. I, senzillament, la del paraigua, en veure el del ram, s'havia estimat més deixar-lo plantat perquè no li havia agradat. I després de mig paquet de cigarretes i quatre xiclets, el del ram havia decidit eliminar la prova del seu fracàs.
            La Laura va refusar aquella possible història. Un pom de flors tan encisador havia de tenir algun altre motiu. Per exemple, l'arribada d'un personatge important, una mare, o un marit, o una tieta, o un afillat, que mereixés un gran homenatge per alguna cosa bona que hagués fet, i que aquest personatge hagués perdut l'avió, i no hagués pogut fer els enllaços amb els altres avions i, per tant, la seva arribada hagués quedat prorrogada fins a qui sap quan. Aleshores, el ram...
            No i no, va insistir la Neus. Aquell ram devia ser un parany, una cosa d'espionatge o de serveis secrets. Ves que no s'hi amagués algun micròfon, o pitjor, alguna substància tòxica... Però nosaltres l'hem olorat i l'hem tocat, oi? Si hi hagués alguna cosa d'aquestes... Et trobes bé? Sembla que estàs una mica groga...
            És clar que em trobo bé, poca-solta!, va dir la Laura. I les dues amigues, enriolades, van decidir que, fos quina fos la veritable història d'aquell ram, elles el portarien a la residència on s'estava l'altra amiga, la Clàudia, i l'hi regalarien. Segurament la Clàudia decidiria repartir les flors entre tots els seus companys i companyes desmemoriats, reumàtics, anquilosats, afectats per totes les xacres de l'edat, amb la qual cosa tots tindrien una estona de felicitat gràcies al ram.
            I així va ser. Les dues amigues de la Clàudia, acabada la visita, es van emportar una flor cap a casa. La Laura la va posar en un gerret, a sobre d'un moble, a prop de la gàbia del canari, perquè sap que als ocells els agraden les flors. I la Neus, amb molta cura, va aplanar ben aplanada aquella flor i la va posar entre dos fulls de paper de seda, amb un pes a sobre per tal que s'assequés. Passats els dies oportuns, va guardar la flor seca entre les pàgines d'un llibre de poesies on ja hi tenia guardada la rosa que li va regalar en Jaume l'últim dia de Sant Jordi que van passar plegats.

Em trobo un ram de flors (Llum)



Passejava amb unes amigues, tot baixant per la Rambla, entretingudes, rient i mirant pels voltants.
            Així que traspassem un pas de vianants, un munt de joves ens ve de cara i se'ns fa difícil caminar, així que optem per anar una rere l'altra. Jo sóc l'última, anem a poc a poc i en arribar a la paperera em quedo bocabadada i deixo que continuïn endavant. Tinc al davant un gran pom de flors magnífiques, divines, embolicades amb paper transparent i ornades amb un gran llaç brillant, blavós.
            L'agafo sense pensar-m'hi, encara que immediatament miro al voltant per si algú vigila o per si l'havien deixat només per  un moment, però no. Crido les amigues.
            –Eh, mireu quina sort!
Alguna es tomba i avisa les altres.
            –Què passa?
            –Que m'ha tocat la rifa sense jugar-hi.
            –Però d'on ha sortit?
            –De la paperera –els explico–. Alguna “damisel·la” enfadada el deu haver llençat!
            –Doncs és preciós. Són flors diferents, precioses, muntades amb molt de gust.
            –Són totes precioses però mireu quines roses blanques i vermelles! Com m'agraden! Quin regalàs! I a més a més, fan veritable perfum. El que no es troba a la perfumeria. Inconfusible.
            –Visca! Ves. Fem-nos una selfie. És un moment especial. Poseu-vos de manera que sortim totes i les flors al mig.
            –Uf... Semblo una núvia lluint les flors.
            –Quina ruca, la que l'ha llençat!
            –Segur, segur, que és una noia aviciada!
            –A mi em fan una jugada i jo no llenço les flors. El meu ego no m'ho permet. “Ja s’hi pot posar flors”. Encara que no vulgui veure'l mai més. Em quedo les flors. És superior a mi, no estaria disposada a perdre-les.
            –El menyspreu es pot fer de moltes maneres, però sense perdre les flors!
A aquestes joves els falta el sentit comú!

dilluns, 22 de maig del 2017

Arriba un inspector al teu entorn (Llum)



De sobte, es rep un comunicat:
Noves normatives per aplicar als professors. Visita de l’Inspector.
Reajustaments del personal del Claustre del Centre pel sistema d'Acreditacions.

(Cos directiu i professorat comencem a manifestar nerviosisme i confusió. La imaginació corre, els comentaris i la desinformació carreguen els dubtes.)

Tots:     Què faran? En què consistirà l'Acreditació? Com ens afectarà? Per què no ens truca el nostre   Inspector?
Jo:          Podem tornar a telefonar-li però no hi ha manera de “trobar-lo”.
Marina:         És molt fàcil perquè, d'ara endavant, els uns seran més que els altres. Fins ara érem tots iguals. Ja               tenim sarau.
Jo:          M'és igual. Si ja ho han planejat, com més aviat s'apliqui, millor. Tinc ganes de saber-ho.
Marina:         A mi no m'és igual. Després d'anys de treball no vull pensar que hi hagi pèrdues de categoria, de sou...
Mercè: No es pot estar confiats en res. A l'Administració, no li importem gens, un número més.
Marina:         És el que m'intranquil·litza. No saber res en concret.
Teresa: M'han dit que vénen a fer exàmens.
Jo:          Sí, home! I el que suspengui, què? Se n'anirà al carrer? O aprovarà tothom?
Mercè: Doncs pot ser. Vull dir que els exàmens són per un barem i per redistribuir cursos.
Teresa: Però si cadascú té el seu mèrit de tallers, publicacions, complements...
Jo:          Estic neguitosa i intranquil·la, pensant. Si l'Administració ja sap tots els nostres currículums...
Teresa: Deu ser per altres raons. En tots els centres hi ha rebombori i l'Inspecció no diu res més. Per què no               apliquen el que sigui i qui no hi estigui d’acord ja demanarà raons?
Marina:         No es pot fer res. Esperem que vingui l'inspector i s'expliqui.
Jo:          Algú ja sap si s'han presentat en altres Centres i què han explicat?
Mercè: Jo estic en contacte amb companys d'altres llocs i no en saben res. Hem quedat que ens avisarem.
Teresa: Val, no queda res més que esperar. Poseu-vos tranquils!

Arriba el dia que es presenta l’Inspector

(Tots en Claustre, ens mirem, expectants, ens asseiem i es fa un silenci total.)
Inspector:     Moltes gràcies per haver vingut.

(Tots pensàvem:qualsevol s'ho perd.)

Inspector:     Moltes gràcies per la vostra dedicació i altruisme, que sabem que és gran. L'Administració ha                    decidit que cadascú, per mèrits personals i anys de treball continuat, tindrà una retribució d’acord amb la seva acreditació com a especialista d'una matèria. Vosaltres mateixos decidireu i presentareu      la documentació necessària per justificar la petició que fareu. Teniu temps fins a final de curs, per tal de començar el proper setembre, amb les noves ordenances, i tot, en funcionament. I es farà            reajustament de professorat per centres. Les plantilles tindran canvis. La Inspecció donarà el vist i         plau o farà l'esmena corresponent. Tot serà per millorar la situació del professorat, dels centres i,          sobretot, de l'alumnat. No tinc intenció de robar-los més temps. Si calen aclariments, ja els anirem       fent. Bon dia.

(Tots respirem però amb les peces fora de lloc. A veure com ho muntem!)