Les sandàlies vermelles (Elisabet Prades)

Jeien les sandàlies vermelles de foc

soles, silencioses sota un fanal vell,

il·luminades per sa llum somorta.

Encara eren noves.   M'anaven petites.

Les recordo mirant-les

des del petit balcó d'aquell carrer estret.

Any darrere any en acabar el curs

me'n compraven unes, per a tot l'estiu.

Sempre eren iguals. I no m'agradaven.

Però aquell any, mai no sabré per què,

van ser diferents, amb tires i tires.

Jo me les mirava, creia que em somreien

i no me les treia, només per dormir.

Eren diferents. Me les estimava.

Va passar l'estiu. Començà el col·legi.

Se'm van fer petites. Encara eren noves.

Ha passat el temps, torna l'estació de cireres i flors.

On deuen ser les meves antigues sandàlies vermelles?

Aquelles de gust de sal i color de mar...

Jeuen a l'ahir sota un fanal vell

que les il·lumina amb sa llum somorta

en aquell carrer tan petit i estret

amb la meva infantesa.