Jo, la meva font (Elisabet Prades)

 Sóc gota d'aigua

que passa lliscant per una tèbia i suau parpella

o rodolant per un aspre i fred vidre

i somia que es gronxa en la conca d'una fulla verda, tendra, oberta.

Diuen que som pols i pols esdevindrem però jo he nascut enmig de l'aigua, em purifico dintre de l'aigua, em sento aigua, vull ser aigua, sóc aigua nua, lliure, viva.

   Sento remor de pluja esgarrapant els vidres, obro la finestra. Trec les mans a fora, sento l'aigua lliscant per la seva pell, la meva pell...  

   Llavors, hi veig aquella font de la infantesa, guardada per tres sols amb rostre de dona, contemplo l'aigua brollant del canó mentre jo espero que s'ompli el càntir de la seva aigua fresca. La mirada em porta fins a ella, aquella aigua cristal·lina, mormoladora, fresca...

   De sobte, em sento agafada per les seves mans i noto com el corrent, reculant, m'agafa, m'absorbeix, em porta cap a les seves entranyes, i navego, navego sense cap mena de por i em deixo portar mentre em vaig tornant petita, molt petita, gairebé una espurna. És un viatge estrany, però dolç i suau. No sé quant de temps ha passat fins que el corrent s'atura i em deixa en un estany d'aigües tèbies, fumejants, però transparents, són plenes de nenúfars i aus aquàtiques surant al bell mig.

   Miro al voltant, veig la font que m'ha dut, brollant d'una petita cova; m'hi acosto, poso les mans sota el raig, em sento etèria, nova, renascuda, i em miro en les aigües, veig reflectida una dona d'aigua, blava, rossa, volàtil...

   I camino per les aigües, com si jo mateixa fos aigua, i mai no és de dia, sempre és capvespre, rogent, tendre, acotxador.

   Somnio i somnio, no sé quant de temps passa.

   Estic surant ensonyada pel petit llac quan les mans de l'aigua em tornen a agafar i seguint el corrent em tornen a portar suaument pel camí del riu, el camí de tornada. Surto per la font, la meva font; la veig lluny, desdibuixada, gairebé desconeguda d'aquella de l'ahir...

   Ha parat de ploure, torno a ser darrere la finestra, la tanco; l'estany, la font, són ahir, record, somni...

   Diuen que som pols i pols esdevindrem.

   Però demà tornarà a ploure, tornaré a obrir la finestra, i seré aigua, i brollaré, i tornaré a ser font.