dissabte, 4 de juny de 2016

La Fontcalda (Antònia García)



En Manel i els seus amics havien preparat una sortida interessant, mig de turisme, mig de muntanya, per la Terra Alta, amb visites a Gandesa, a la serra de Pàndols i a d'altres indrets i pobles de la comarca. Eren quatre de colla i tots conduïen. Per tant, es podien repartir la feina de portar el cotxe i així els trajectes no resultarien cansats.
   Era la primera vegada que visitaven aquella zona. En Joan havia buscat informació i la Sara havia fet les reserves en una fonda, únicament per esmorzar i dormir, ja que comptaven dinar on anés bé i sopar a qualsevol lloc, sense haver d'estar pendents dels horaris de la fonda.
   La Terra Alta és terra de bon vi. La visita als cellers modernistes era un dels al·licients turístics. I per a l'activitat de muntanya, havien decidit pujar a la serra de Pàndols.
   El dia que hi van anar, el record de tot el que sabien de la batalla de l'Ebre feia emotiva l'excursió, sobretot per a la Cília, ja que un familiar seu havia mort en la contesa. El paisatge esplèndid que se'ls oferia des de dalt anava acompanyat del ressò de l'antiga lluita i això feia que experimentessin un gran respecte en trepitjar aquella terra i en resseguir sobre el mapa els llocs ara tan pacífics.
   L'endemà havien previst fer una excursioneta al santuari de la Fontcalda. Així que van anar amb el cotxe fins a prop de la Via Verda, construïda sobre les vies d'un tren que ja no existeix, van deixar el cotxe allí i van baixar per uns llocs meravellosos, aspres i salvatges, seguint el riu Canaletes, que passa per estrets i forma salts d'aigua, gorgs i piscines naturals que conviden a fer-hi una capbussada. Van arribar al conjunt d'edificis de l'actual balneari i de l'església de la Mare de Déu que duu el nom d'una font d'aigües calentes, minero-medicinals, que sorgeix arran del riu i forma zones d'aigua tèbia molt atractives per a banyar-s'hi. El lloc és encisador i les aigües de la font tenen molta virtut curativa. A més, és un lloc de gran devoció de tota la comarca, molt visitat.
   Després d'haver voltat per l'indret, els amics van proposar de seguir un tros més del riu, fins als estrets de més avall. En Manel va preferir quedar-se a fer una remullada en aquella aigua tan salutífera i de temperatura agradable. Després es va quedar assegut, prenent el sol, relaxadament, allà on l'aigua surt per uns forats de les pedres.
   Estava en aquest estat de beatitud quan se li va acostar un home gran i se li va asseure al costat. Li va preguntar d'on venia i li va explicar que ell havia estat ermità de la Fontcalda durant uns quants anys. I de cop, li va fer una pregunta inesperada. Li va dir si sabia per què era calenta, l'aigua de la font. En Manel, una mica desconcertat, li va respondre que suposava que a sota terra hi devia haver alguna acumulació de magma i que l'escalfor aflorava i es transmetia a les roques d'on sortia l'aigua. Vaja, com les aigües d'altres balnearis o fonts termals.
   L'home va somriure, va moure el cap i li va dir que totes les aigües tenien uns genis, les nimfes. El riu Canaletes i la Fontcalda també tenien les seves. I que al nostre país, a les nimfes els deien dones d'aigua. Aleshores va ser en Manel, qui va somriure. Sí, és clar, de petit havia llegit contes on sortien aquestes encantades o dones d'aigua... Però eren contes, ep! L'home se li va acostar més i li va assegurar que existien de veritat, que ell n'havia vist una i que havia quedat com enlluernat. La nimfa tenia la pell blavosa, una cabellera llarga fins als peus i uns ulls foscos molt grans, i que quan es va adonar que ell la veia, es va submergir al fons d'un gorg d'aquells que hi havia més amunt. I tornant a la qüestió de per què l'aigua sortia calenta, li va manifestar que hi havia nimfes molt sensibles i fredoliques, que no suportaven la fredor de segons quines aigües. Per això el déu del riu, que era el seu pare, havia manat al déu del món subterrani que fes que algunes fonts es convertissin en surgències càlides on les delicades dones d'aigua poguessin viure tranquil·lament. Però davant de la cara d'incredulitat d'en Manel, l'home es va aixecar, li va dir i repetir que s'ho podia ben creure perquè era ben cert, i se'n va anar, tot emmurriat, cap al santuari.
   En Manel va respirar en trobar-se altre cop sol, es va estirar de costat per tal de deixar una mà a dins de l'aigua calentona que rajava pels forats i omplia aquella mena de piscina d'un parell de pams de fondària. El borbolleig que sentia i la varietat de dibuixos que feia el sol en l'aigua bellugadissa li van anar produint una mena de somnolència. Es va deixar anar del tot, com si el contacte aquós li hagués transformat el cos en aigua. Tenia la mirada fixa, hipnòtica, clavada al fons d'aquella piscina de colors verds i terrosos. I es va imaginar perquè no podia ser altra cosa que una imaginació– que uns ulls molt grans el miraven des del fons i que una mà de seda estirava la seva, arrossegant-lo aigua avall...
   Mentrestant, els seus amics, que havien tornat de la passejada, l'havien anat a trobar, s'havien ajupit al seu costat i li parlaven amb animació, tustant-li l'esquena. Li van dir que es despertés, que no era bo dormir a ple sol, amb risc d'agafar una insolació. En Manel, com si hagués estat en llocs incògnits, pres d'algun encanteri, va treure la mà de l'aigua, va tornar a poc a poc a la realitat i els va respondre que no dormia; que, senzillament, havia pres contacte amb el geni de la font d'aigua calenta i n'havia aprofitat les qualitats benefactores.
   Com que la caminada els havia fet venir gana, van decidir quedar-se a dinar allí mateix i gaudir unes estones més d'aquell lloc tan agradable. Després van dir adéu a la Fontcalda, van repetir el mateix camí, a la inversa, fins al cotxe, i van tornar cap a Prat de Comte, contents de la sortida d'aquell dia i amb la il·lusió de descobrir nous pobles i nous paisatges de la comarca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada