Els científics consideren que la primera
forma de vida sobre el planeta va iniciar-se dins l'aigua del mar. D'aquella
primera cèl·lula derivem tots els éssers vius que té i ha tingut la Terra.
Hi
ha una llegenda que diu que a l'inici del temps hi havia el Caos. I del Caos va
néixer, nua, la Deessa de Totes les Coses. Però va trobar que sota els seus
peus no hi havia res sòlid.
Tot era aigua. Tenia fred i, per
escalfar-se, va dansar com una boja damunt les onades. I així es va separar el
mar del cel i es va alçar un gran vent. Va agafar el vent amb les mans i el va
fregar i així va néixer la gran Serp. Atreta per sensuals moviments, la Serp va
fecundar la Deessa. Ella, sobre les onades, va pondre l'Ou Universal, que va
ser l'origen del Sol i de la Lluna, de la Terra, dels estels, de les plantes,
dels rius i dels animals.
L'aigua
és un element comú al sistema Solar. Hi ha aigua a Mart i a la Lluna i quasi
tots els cometes són fets d'aigua. Unes tres quartes parts de la Terra són
ocupades per les aigües dels mars. Per això la major part de l'aigua del món és
salada. I només un tres per cent de l'aigua és dolça i, encara, la major part
es troba congelada als pols.
“Res en el món no és més suau que l'aigua,
però res no té tanta força”, diu Lao-Tse.
“El foc té aturador, que l'aigua,
no”, diu un adagi popular.
Sota
la superfície de la Terra hi ha innombrables corrents d'aigua. Alguns d'ells
troben un forat per on escolar-se i sortir a la superfície, en forma de
font. D'aquestes deus, quan porten molta aigua, neixen els rius, primer
minúsculs i després grandiosos, sobretot quan són alimentats per altres corrents
eixits d'altres fonts, d'altres dolls.
Hi
ha fonts que no formen rius, no tenen tanta força i es queden sempre més fent
la seva feina de font, i porten diferents menes d'aigua, algunes molt pures, i
d'altres carregades de diversos minerals, que les enriqueixen.
A
Catalunya hi ha municipis amb centenars de fonts i algunes són molt estimades
per la gent, perquè també són espais de trobades, jocs i aplecs.
La
composició de l'aigua d'una font depèn de molts factors. Del cabal, la
temperatura, les roques i els metalls que frega, la vegetació de l'entorn, la
profunditat de l'aqüífer, les reaccions químiques amb partícules de minerals o
gasos que toca.
Anomenem
aigua natural la que brolla neta i
bona. Apta per a beure, sense necessitat de filtratges ni de cap tipus de
tractament químic.
És
aigua mineral la que neix en
profunditat i té una composició mineral destacada. Hi ha aigües minerals fortes
i dèbils, depenent de les partícules minerals que tinguin. També n'hi ha amb
virtuts medicinals.
N'hi
ha que són molt calentes, com ara les de Caldes de Malavella.
Jo
recordo, quan tenia sis anys, que el meu pare va resultar ferit al front, l'any
1939, i després d'haver estat a l'hospital de sang, a Solsona, el van
ingressar a l'hospital d'ossos en què havien convertit el balneari de
Caldes de Malavella, perquè portava un peu enguixat.
Un
oncle de la meva mare tenia la casa pairal a Vidreres, a uns sis quilòmetres de
Caldes, i hi vàrem anar a viure, la mare i jo, perquè així cada dia podíem anar
a veure el pare. Caminàvem aquests sis quilòmetres d'anada i de tornada i així
el podíem veure diàriament.
Al
mateix balneari hi havia fonts d'aigua molt calenta, però la que tenia més fama
era la de la Mina, que no la podies tocar, quan rajava de la font, perquè et
cremava les mans. Jo vaig voler saber per què sortia calenta… La mare no ho
sabia, però el pare sí, no hi havia res que no sabés quan jo li ho
preguntava… Em va explicar que, a sota terra, hi havia foc, el mateix que
sortia pels volcans, i que també escalfava alguns rius d'aigua que hi
havia a les profunditats de la terra i per això sortia tan calenta…
Prop
de Caldes, pel voltant de les Gavarres, hi ha altres dolls destacats, com la
font Picant de Bell-lloc, a Santa Cristina d'Aro, o la font Picant de
Madremanya, que és bicarbonatada i ferruginosa.
Ribes
de Freser es troba en la confluència de tres rius. No és estrany que sigui una
vila d'aigua i de fonts. Per exemple, la de la Margarideta i la de Santa
Caterina.
Per
la Vall de Ribes i pel Ripollès en general, hi ha fonts. Un bon passeig és
per Sant Joan de les Abadesses. La font Puda i la font de Cubilar, on Joan
Maragall va escriure “La vaca cega”.
A
Vilajuïga hi destaca la font del Carme, bicarbonatada, amb gas, l'aigua
preferida de Salvador Dalí.
A
Camprodon hi ha fonts històriques, com la de la Mare de Déu de la Font, o la de
Sant Pallarí, que inspirà a Joan Maragall aquest poema:
“A
l'hora que el sol se pon,
bevent
al raig de la font,
he assaborit els secrets
de la terra
misteriosa.”
Moltes
fonts de casa nostra tenen plaques amb versos dedicats a la mateixa font o bé a
l'aigua o a la natura en general. D'entre tots els poetes que han escrit a les
fonts, destaca Jacint Verdaguer. Molts versos seus apareixen a les plaques de
pedra, ceràmica o fusta de les nostres fonts. No per res Mossèn Cinto va
estimar les fonts. Ell mateix es reunia amb el seu esbart d'amics poetes a la
font del Desmai, a Folguerola.
He estat buscant algun poema seu dedicat a
les fonts i no n'he trobat cap, encara que n'hi deu haver diversos…
Però
he trobat això:
“Us
diran que la nació catalana té les arrels tan fondes com elles en la terra, que
viu en la seva vida i que, com elles, si ha de morir un dia, no morirà sinó amb
el món.
Tot això us diran i coses millors encara, a
la primera pregunta que els fem des d'ací, els monts i les cingleres i les
fonts de nostra terra.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada