dissabte, 4 de juny de 2016

A cau d 'orella (Antònia García)



Una tarda de primavera, quan l'aire duu el perfum de les flors i la tebior del sol amanyaga la pell, la duquessa Lucrècia passeja seguint les balustrades de marbre del castell de Ferrara, seguida de prop per les dames de companyia. Després torna a les seves estances i prega a les dames que la deixin sola, tret d'Àngela, la seva predilecta. S'asseu en una cadira a prop del finestral i descansa un peu damunt de l'escambell.

       Què et passa, Àngela, amiga meva, que et veig neguitosa? –pregunta a la jove dama, fitant-la amb atenció.– Vine, seu ací, a prop meu, e parla'm. Fes-me saber què et té tan alterada.

       –Us prego, senyora, que em disculpeu. No voldria pas que els meus pensaments us contorbessin. Però en virtut de l'afecte que us servo, e veient el vostre interès, bé us hauré de dir ço que no em deixa reposar d'ençà que me n'han arribat notícies. Sapigueu, senyora, que els meus pares em volen prometre amb el duc d'Urbino.

       –Ai, xiqueta! Ets molt jove, és clar, però açò no és res de doldre! Ufanosa n'hauries d'estar, que tinc entès que el duc d'Urbino és un galant cavaller.

       –Potser sí, senyora, jo no conec el duc, però és que... us he de fer una confidència: hi ha dos cavallers de la noble casa d'Este que em requereixen d'amors...  

       –De la casa d'Este, dius? Qui són, aquests cavallers?

       –Són Hipòlit e Juli, cunyats vostres, senyora Lucrècia, e us puc dir que el meu cor es decanta pus pel cavaller Juli. Comprendreu, senyora, el meu desfici davant dels propòsits dels meus pares.

       Per tranquil·litzar la seva dama, la duquessa li recorda que a ella la van casar als tretze anys amb el senyor de Pèsaro, Joan Sforza. I que, després de l'anul·lació del matrimoni, quan tenia disset anys la van tornar a casar amb Alfons d'Aragó. No va tenir opció, va haver d'obeir el que havien disposat el seu pare, el papa Alexandre VI, i la resta de la família, per interessos polítics.

       Però, per aconhortar la donzella, li diu que al segon marit, amb el temps, li va agafar un cert afecte. I sense fer esment de l'assassinat d'Alfons, li confessa que el seu tercer matrimoni amb Alfons d'Este, duc de Mòdena i de Ferrara, li ha permès sostreure's de les trifulgues de la família Borja. S'ha voltat d'una cort culta i exquisida de literats, músics i humanistes, cort de la qual la mateixa Àngela forma part. I en l'aspecte familiar, si bé no pot considerar que aquest matrimoni li hagi aportat gaire felicitat, és respectada pel poble de Ferrara i gaudeix de la consideració del seu espòs i de la joia de veure créixer els fills, haguts d'embarassos continuats.

       –Així, doncs, Àngela, dóna descans als teus pensaments atribolats, perquè si s'arriba a formalitzar la teva unió amb el duc d'Urbino, no pots saber si et passarà com a mi, que he pogut trobar motius de gaudi, també, en la meva vida, sense desobeir els manaments del meu senyor pare. Encara no són fets capítols matrimonials, oi? Doncs jo faré tot el que podré per tal que no s'acompleixi el teu prometatge i continuïs sent, només, una de les meves dames, com ets ara. Mes si per mala ventura no pugués desfer els designis dels teus pares...

       El to de veu de la duquessa s'ha fet enigmàtic. Àngela ho copsa de seguida. Alça els ulls cap al rostre de Lucrècia i hi descobreix una fredor estranya. Lucrècia ajunta les mans i passa els dits amb suavitat per sobre de l'anell que duu a la mà esquerra. Un anell d'or, guarnit amb pedres precioses, amb una cavitat tancada amb forma de cassoleta, que es pot obrir en prémer una maragda; una cavitat que algunes vegades ha contingut pólvores mortals...


         –Atansa't, Àngela, benvolguda, que et vull dir una cosa a cau d'orella...

       La dama s'acosta fins que els seus cabells castanys estan en contacte amb els rulls rossos de Lucrècia i la seva orella resta a tocar dels llavis rosats de la seva senyora. Aleshores Lucrècia comença un murmuri acompanyat de petits gestos amb les mans. A mesura que les paraules, dites amb tant de secret que gairebé són inaudibles, llisquen d'aquells llavis rosats, l'expressió del rostre de la dama esdevé de gran astorament, els ulls molt oberts, la boca badada. De cop i volta, Àngela es tapa la boca amb la mà, com si volgués ofegar un crit, mentre un calfred li recorre l'espinada, i diu amb un fil de veu:

       –Santa Maria! Amb “cantarella”, senyora? La pitjor de les metzines?       

       –Sssst... Abaixa la veu... No se sap mai...

       Àngela es redreça. Unes gotes de suor li perlegen el front. Lucrècia se n'adona i somriu. Aparta l'escambell amb la punta del peu, calçat amb tapí daurat, s'alça de la cadira, agafa la mà tremolosa de la seva dama i la fa seguir cap al finestral, arrossegant totes dues les vores dels brials, de domàs verd el de la dama i de domàs carmesí amb brodats de pedreria el de la duquessa. Des d'allí contemplen les aigües verdoses del fossat i les teulades de les cases. De les estances veïnes els arriben dolces músiques de llaüts i d'arpes. La tarda és tranquil·la i el sol va lentament cap a la posta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada