Ludovico – Pío (Núria Roca)

Dedicat a les meves netes Marta i Aina pel seu aniversari

 

 LUDOVICO –Avui, per culpa del canvi d'horari, m'he retardat en el meu cant matiner. Ho sento,  fillets, teniu a punt el menjar que us ha preparat la senyora Pepeta, la pagesa que ens cuida. Afanyeu-vos que encara està calentet, que aquest matí fa fred, sou petitets i heu de créixer. El pinso barrejat amb verdures i patata bullida us atiparà bé per a aquesta jornada. Després podeu picotejar per terra i aprendre a buscar aliment que sempre trobareu. La vostra mare està tornant a covar uns ous i ha d'estar tranquil·la.

PÍO –Pare, ja torna a estar lloca?

LUDOVICO –No et passis, eh!

PÍO –És que encara fem pío, pío... que aviat ja tindrem germanets una altra vegada.

LUDOVICO –Menja i calla! La meva feina és fer lloques les gallines, a part de fer un bon dinar per Nadal, la qual cosa m'amoïna enormement.

PÍO –Pío, pío... Jo també seré gall i faré feliços els humans per les festes?

LUDOVICO –Quin remei, no crec que te n'escapis, és el nostre servei al món. N'hem d'estar orgullosos. Pensa que nosaltres tenim sort de viure en aquesta masia, campem al nostre aire i ens donen un bon menjar. Altres viuen en grans granges, ben amuntegadets i amb molta ferum pels excrements que han de trepitjar dins de les gàbies.

PÍO –Potser no seré gall com tu, amb aquesta diversitat de colors, brillants, amb moltes coloraines a les plomes, amb el pas elegant i ben tibat al caminar, que fa tremolar totes les gallines.

LUDOVICO –No et preocupis, fill, que ara tens el cos recobert d'un plomissall molt fi i groguenc, però a mesura que creixis t'aniran sortint les plomes boniques que tant desitges.

PÍO –Sempre faré pío, pío, pío...?

LUDOVICO –Quan siguis més gran la veu et canviarà i cantaràs amb una veu potent que es projectarà lluny perquè els humans que encara dormin es despertin i diguin: ja clareja, el gall ja ha cantat. A pagès, el cant del gall els serveix de despertador. Saben que es fa de dia i és hora de començar a llevar-se per anar a treballar al camp o a la cort. Això sí, has de tenir en compte de no fer soroll a l'hora de la migdiada, que reposen, fan un cop de cap al coixí, en una cadira o sobre l'herba. Al vespre es retiren també aviat. Diuen que se'n van a dormir com les gallines.

PIO –Pío, pío, pío, pío...

LUDOVICO –Au, escampa la boira, no facis més preguntes i vés a buscar cucs, que t'agraden força. Jo vaig per feina...

Al galliner se sent cloc, cloc, cloc...

Lluís I anomenat el Pietós havia nascut l’any 778 a Garona, que formava part de l’estat carolingi d’Aquitània, fill de l’emperador Carlemany. Tot i que no ocupava el primer lloc en la línia successòria, les conteses i conflictes el convertiren en el relleu del seu pare.

En una campanya militar per recuperar un territori fronterer situat entre el Ter i el Llobregat, va aconseguir entrar a la ciutat de Barcelona. Una Barcelona que, encara que dominada pels àrabs, era governada pels patricis urbans descendents dels romans visigots que no s’havien exiliat durant l’ocupació àrab.

Lluís va negociar amb les elits, fins i tot amb les de la comunitat jueva de Barcelona. Aquest acord va quedar reflectit en el nomenament del primer comte que va recaure en la figura de Berà o Bernat, cosí segon de Lluís el Pietós, però a la vegada descendent de les oligarquies tarraconenses.

L’any 840 moria a Ingelheim, on actualment està situat un Land alemany, Lluís I rei dels francs i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, que també va ser fundador del comtat de Barcelona.

Tanmateix, tot i ser fets molt rellevants de la nostra història o de la història d’Europa, no hem d’oblidar, o jo així ho penso, que tot fet històric té la rellevància que vulguem donar-li, ja que com hem pogut veure al llar dels segles, tot o gairebé tot ha estat distorsionat segons qui hagi escrit aquell episodi, i que cada època ha estat diferent segons les circumstàncies del moment.

És força evident que l’imperi que dominava en aquell moment, al sud de França, era el de Carlemany. Tots els territoris es conquerien amb guerres i les conquestes en localitats petites eren quasi sense resistència, la gent d’aquells territoris no sabien gairebé a quin senyor havien de servir i els guerrers arrasaven per allà on passaven i n’abusaven, ja hi eren per fer-ho.

No obstant això, no podem oblidar que també hi havia grans pensadors a qui no sempre se’ls feia cas i de vegades eren poc considerats, creien que les seves teories eren bajanades; alguns fins i tot  varen ser ignorats, marginats i denigrats, sobretot si no eren fidels al rei que hi havia de torn.

Tot i així, hem arribat fins a aquí gràcies a molts d’ells, dels guerrers i dels pensadors, amb els seus defectes i les seves virtuts, que de ben segur alguna en tenien, però no crec que fos la de la misericòrdia vers el proïsme. Eren éssers dominats per la cobdícia, que feien servir la força per a aconseguir les seves ambicions, però arribaven a acords amb els seus adversaris, quan no ho tenien prou clar.

Tot plegat, un galimaties impressionant. Ara bé, els reis els coronava el Papa i aquest rei va ser coronat pel papa Esteve IV, un nom força normalet, per l’època. Com veieu, ens varen fer aprendre, almenys a mi, els reis gots i quasi no ens ensenyaren la història dels romans, i dels jueus ni parlar-ne, com que anaven a la seva, no eren guerrers i en sabien molt, de fer negocis, els expulsaven de tot arreu quan els convenia i es quedaven amb totes les seves possessions i riqueses. Així hem arribat fins aquí... Però la història continua...

Entrevista al rei Lluís I, el Pietós (Antònia García)

 Estic una mica nerviosa. És la primera vegada que faig una entrevista a un rei. A més, es tracta d'un rei d'una altra època. Això és una circumstància extraordinària, molt extraordinària. Sort que el fotògraf m'ajuda, que si estigués sola...

–Bona tarda, Majestat. Disculpeu-me, però és que no sé ben bé quin és el tractament que us correspon.

–Oh, no us amoïnéssiu pas, bella dama. Em podeu dir “senyor” i prou. Ja no estem als meus temps. Ara, pel que veig, tot és diferent...

–Senyor, doncs. Senyor Lluís I, rei de França, dit “el Pietós”. Per què us deien “el Pietós”?

–Per algunes coses bones que vaig fer. Encara que, si pensem en les moltes coses cruels i mal fetes que també vaig fer... Però com que resava cada dia i oïa missa... Devia ser per això. I, abans de continuar, estic encuriosit. Què és aquesta cosa que teniu a la mà?

–És una gravadora, una registradora de la nostra conversa. Una cosa del temps actual, senyor. Quan haurem acabat, us ho explicaré bé.

–I aquest servent que us acompanya, em llança com uns petits llampecs. No deu ser pas cosa de fetilleries, oi?

–Estigueu tranquil, el xicot és un fotògraf. Res de dolent. Però continuem amb la conversa. Vós éreu fill de Carlemany, oi?

–Sí. De Carlemany i d'Hildegarda. No ens deixéssim el nom de la mare, que m'han dit que ara es dóna molta importància a parlar de les dones. Fins i tot us he de dir que m'ha sobtat que vinguéssiu vós, una jovencella, a preguntar-me coses. De primer, com que aneu vestida amb calces i no amb brial o gonella, i dueu els cabells tan curts, em pensava que éreu un jove patge.

–Senyor, deixem estar la indumentària, si us plau. Digueu-me: quan vàreu començar a regnar?

–Oh, no us ho creuríeu pas! Jo era un mainatge de només tres anys quan em van coronar com a rei d'Aquitània! Jo només tenia ganes de jugar i per poc si no em caigué la corona per terra. Ja sabeu com són els infants. Quan ja era més gran, el meu pare em va fer anar a la frontera meridional del regne. Allí es van formar petits comtats. Es va establir la Marca.

–Vós vàreu conquerir Barcelona, oi?

–Oi tant! Me'n recordo bé: era l'any 801. La vostra joliua ciutat era en poder dels sarraïns. Va ser un setge dur. En canvi, no vam poder conquerir Tortosa ni d'altres places importants. Jo vaig nomenar comtes per governar el territori conquerit. El primer va ser Berà.

–I a vós, també us van nomenar emperador...

–Ah, sí...! Rei dels francs i Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Va ser quan va faltar el meu pare. També vaig governar durant un temps juntament amb un dels meus fills. Però, ja veieu, bella dama, com són els homes. Els meus fills es van barallar molt per aconseguir tots els meus regnes per a un d'ells, un de sol. I pel que veig per aquí, l'enveja, la cobdícia i les batusses continuen igual, o pitjor.

–Digueu, n'esteu content, del vostre regnat?

–Què us diré... Per una banda, sí. Vaig foragitar molts musulmans i vaig crear comtats cristians. Fins i tot vaig ser la inspiració d'algunes llegendes, com la de dibuixar quatre barres sobre l'escut daurat del comte Guifré el Pilós, amb els meus dits mullats amb la sang de les seves ferides. El cas és que no ho recordo bé... Potser no ho vaig fer jo, sinó un dels meus descendents, el rei Carles el Calb. No n'estic gens segur. I per una altra banda, no n'estic gaire, de content, per les malvestats que vaig fer...

–Si tornéssiu altre cop al vostre temps, què canviaríeu de la vostra vida?

–Em feu unes preguntes tan estranyes! No es pot pas fer, de tornar enrere en el temps. Però, si per ventura es pogués fer, tractaria més bé el meu nebot Bernat a qui, per castigar la seva revolta, no el vaig condemnar a mort per traïció però el vaig fer cegar. De resultes del càstig, va morir tres dies més tard. Va ser com si l'hagués occit el primer dia mateix. Me'n vaig penedir i vaig fer acte de contrició públicament. Si fos possible, això no ho tornaria a fer.

–Si us plau, ara responeu-me aquestes breus preguntes d'una manera ben curta. Quin color preferiu? Vermell o blau?

–Vermell, sens dubte!

–Per beure, licor o vi?

–Vi de les meves vinyes del Rosselló!

–Per lluitar, espasa o llança?

–Llança! Però també m'agrada fer servir la bassetja.

–Què aprecieu més en un amic?

–La lleialtat.

–I en una dama?

–La perspicàcia.

–Per viure, quins anys triaríeu: l'any 800...? L'any 2021...?

–Em sembla que m'esteu preparant un parany. Ja em va advertir l'Astrònom que em malfiés de tothom...

–Oh, no, senyor! Res de paranys! Si us ho ha semblat, no era la meva intenció de fer-ho! I, per cert, qui era, aquest Astrònom que heu anomenat?

–Doncs era el cronista dels francs, de tota la meva família i dels anys del meu regnat. Va escriure un llibre explicant la meva vida. A més, era un bon amic. I li agradava mirar el cel, de nits. Seguia els moviments dels cossos celestes. Però era força distret. Es podria ben dir que estava una mica a la lluna. Ha, ha, ha...! M'agraden els jocs de paraules.

–Doncs ja hem acabat. Moltes gràcies...

–Ep! Gentil dama, deixem-nos de tractaments de reis o emperadors... “Senyor” i prou.

–D'acord. Moltes gràcies, senyor. M'ha agradat molt poder fer-vos aquesta entrevista. Ara, si voleu, us explicaré això de la gravadora i les fotos.

–Ah, molt bé! Això sí que m'interessa de veritat. Expliqueu, expliqueu...

El 9N (Montserrat Fortuny)

 

   
            

 

 

 

Era un dia rúfol, gris,
però l'or de la tardor hi brillava.
Lluïa als arbres, als fronts,
a les esquenes dels pares
i als cotxets dels fills,
barrejat amb el robí
de quatre barres,
combinant blanc i blau
a l'estelada.

Al pati de l'escola
una gran cua
formada en tres corbes,
ben plena en tres revolts.
Els ulls lluïen
i els llavis somreien
i el vent enviava saltirons de cardina
i s'enduia la tardor
en un giravolt de maig
i clavava als cors la santa espina
i en tots els fronts brillava la senyera
sota la capa del sol.

Les eleccions (Maria Rosa Botey)

Mira si és fàcil. Anar a votar, diuen que és un dret que tenim els espanyolets, en aquest cas, els catalans. Doncs mira, la cosa més pràctica seria no anar-hi ningú. Quan dic ningú, és NADIE. Ja veuríem com s'espavilarien tots aquests sàtrapes (que exactament no sé què vol dir) que viuen dels mòmius, amb uns sous fora mida, en qui els innocents dels votants posem la nostra confiança, sempre esperem que facin alguna cosa que el poble pugui entendre.

No escarmentem, no. Una, dient que declararà la independència si guanyen. L'altra, dient... Però què diu, aquesta ximpleta? I un altre dient que TODOS A HABLAR CASTELLANO, que aquí està discriminat. En fi, no n'hi ha cap que digui alguna cosa que pugui il·lusionar els votants. Si puc, jo votaré, que ho veig difícil, perquè estic esperant que Correus porti els paperets per votar des de casa. I si no puc, em prendré una copa de CAVA CATALÀ per celebrar que curtets que som, tots.

Apa, noi i noies, llàstima que no puguem estar reunits. Si més no, riuríem una estoneta.

Eleccions sí, eleccions no (Núria Roca)

 Quin desgavell, cada vegada pitjor, ens trobem en un carreró sense sortida. Sembla que les forces independentistes s'hagin afluixat, esmunyit, es respira un silenci angoixant, incert.

Aquest virus Covid-19 escampant-se a tort i a dret, a marxes forçades, ajuda els conqueridors, per dir-ho d'una manera intel·ligible, a dominar més la situació.

Per part de l'Estat tot són estratègies, canvis i més canvis, informacions adulterades, per sortir amb la seva. L'objectiu és fer de Catalunya una província d'Espanya, castellana i sense poder propi.

Per tot s'ha de consultar l'Estat espanyol, fins i tot per protegir-nos d'una pandèmia.

Tenen pressa perquè realitzem les nostres eleccions parlamentàries. El nostre Govern no pot dir res, malgrat el perill que augmentin els contagis, la qual cosa fa que sorgeixin més malalts amb l'increment de més morts.

La dificultat d'aquestes eleccions el dia 14 F són ben comprensibles en la situació extrema que estem d'augment de contagis. A part de l'organització perquè tothom pugui votar tan protegits com  sigui possible, hi haurà moltes persones malaltes del Covid als hospitals, a casa, a les residències de gent gran, gent confinada a casa, persones amb el test positiu; la gent gran, per votar per correu,  haurà de fer cues, i tots tenen dret a votar.

Posen el nou ministre que ho arreglarà tot. Intenten que el nou candidat a la presidència de la Generalitat sigui del partit PSC, o sigui, PSOE; total la paella pel mànec sempre.

Ajornar les eleccions potser per l'Estat seria arriscat. Que no hi hagi temps de reflexió per part d'un sector indecís.

Esperem que el poble de Catalunya reflexioni i reaccioni de manera diferent del que esperen, tips de tanta repressió. Amb regalets i cinisme aquest Govern espanyol ens vol al pot. Pensen que amb la immediatesa la gent que dubte caurà al parany i molts vots cauran al PSC, PSOE.

Veient l'experiència en altres països, fa pensar que l'ajornament seria la millor decisió. El risc que correm si es fan el 14 F potser és que arribem a un col·lapse del Servei Sanitari molt complex de solucionar

Veure'm com acaba tot.

Si per fi les eleccions són el 14 F, no hi ha dubte, anirem a votar. Malgrat l'esforç que haurà de fer tot el poble de Catalunya, ho hem de fer.

Dia d'eleccions: 14-F (Antònia García)

 Han passat molts dies des que va començar això de quin dia es farien eleccions. De vegades deien que seria un dia. Després, que seria un altre dia... Que si seria el 14 de febrer... Que si seria més endavant...

Jo no sabia com interpretar tot això. La veritat, aquesta qüestió em feia pensar en els llums intermitents dels cotxes: Ara encès, ara apagat. Ara sí, ara no. I també em feia pensar en un conte infantil, en què es repeteixen aquestes paraules: “Potser sí, potser no...” Fins i tot pensava en algun dels significats de la paraula “prou”. “Que serà el dia 14, el dia de les eleccions?”. “Prou...”. “Que ho endarreriran?”. “Prou...”. Tot i el sentit afirmatiu de la paraula “prou”, em feia l'efecte que mostrava un punt de dubte. Serà, o potser encara no serà, el 14?

I així, amb aquest dilema, han anat passant els dies fins que, finalment, s'ha concretat la tan esperada data: serà el dia 14. La notícia encara és calenta. Però, és de veritat? No l'endarreriran per algun motiu? Perquè, després de tanta incertesa, tampoc no m'estranyaria que ho tornessin a canviar.

Suposem que no canvien de dia i que ja tenim una cosa resolta. L'altra, ja fa dies que ho està, de resolta. Em refereixo a qui vull votar. Perquè he tingut prou temps per pensar-hi.

I ara que ja estem a tocar del dia de les eleccions, hi ha una altra cosa a considerar. Com anirà el risc que representa el coronavirus? Perquè sembla que el virus aquest no té capacitat per respectar els votants, ni els polítics que es presenten a les eleccions, ni els ciutadans que seran a les meses, ni a ningú, vaja. Ja està bé que prenguem precaucions: mans netes, mascaretes, distància de seguretat... Tot i així, no defugiria que estem i estarem en perill. Ja caldrà que les defenses del nostre organisme treballin de valent per preservar la salut, no fos cas que un altre dia haguéssim de sentir recança per la nostra actuació. I no tan sols pel dia 14 de febrer, sinó per tots els dies de l'any.

La neu (Núria Roca)

Em venen al cap moltes experiències lligades a la neu. Totes molt diferents en el context. La més antiga podria ser quan era petita, uns 8 o 10 anys, que els pares ens van portar, al meu germà i a mi,  a Andorra, per Nadal. Llavors un país amb el català com a llengua oficial, era per nosaltres estimat.

Cap als anys 1955, mal equipats: sabates de passeig, potser les úniques que teníem; això sí, amb mitjons gruixuts; abrics i a sota els jerseis més calents, que acostumaven a ser de llana; samarreta interior també de llana, que recordo que odiava per la picor que em feia a la pell, encara que amb el fred no ho notava; no faltava el gorro passamuntanyes amb el qual només es veien els ulls, i una bufanda ben caragolada al coll.

El meu pare, molt excursionista, portava una motxilla que semblava de soldat per anar a la mili. A dins portava aigua, entrepans i sempre paper de vàter, que llavors era de color marró, de la coneguda marca “El Elefante”, gruixut i excessivament dur per a la seva finalitat.

Tots quatre fent pinya ens dirigíem a veure el Pessebre vivent a la nit. Ells sabien què era, però segur que nosaltres desconeixíem què seria.

Recordo el viatge amb un cotxe vell, “El Balilla”, de color negre, sense calefacció, amb mantes al darrere per si teníem fred. No recordo si em va agradar o no. Però com a mínim ens va sorprendre.

Adolescent crescudeta, 16 anys, sòcia del Centre Excursionista de Catalunya, del que encara en sóc. Vàrem començar a fer sortides, en grup i monitor, primer senzilles i després amb més dificultat. La confiança i els aprenentatges realitzats ens va facilitar construir el nostre propi grup per sortir sols. Ens reuníem els dijous normalment per planificar les sortides. Érem un grup responsable de nois i noies d'edat semblant, que estimàvem la muntanya, ens respectàvem entre nosaltres, i totes les decisions es prenien en assemblea. També protegíem com podíem el medi natural. Mai deixàvem deixalles a la muntanya, les dúiem a la motxilla fins a casa.

Una sortida va ser al Cadí amb neu. Amb botes de muntanya i els primers “Tempestes” que van sortir al mercat, fets de niló plàstic per si plovia poc i que preservaven del vent. Abrigats amb jerseis a sota, però si caminaves molta estona quedaves mullat per dins pel vapor que desprenia el nostre cos. Si plovia fort les capelines de plàstic, àmplies per a dur la motxilla a sota, servien per no mullar-nos.

Ja havia acabat l'hivern, però la neu encara era present a la muntanya. Caminar trepitjant gruix de neu té molta dificultat i cansa el doble.

El paisatge nevat, els cims emblanquinats, el sol reflectint amb raigs i donant colors sobre la neu, era de somni. L'esforç indispensable que havíem de fer, era compensat per les panoràmiques que divisàvem al llarg de l'excursió. Llàstima que les fotos fetes amb càmeres senzilles, amb carrets que regulàvem per fer-los durar més temps, tret que poguéssim comprar-ne sense dificultat. En aquell temps, però, l'economia no era llampant.

Quan ara veig fotos d'aquelles excursions, en blanc i negre, engroguides i amb el paper encartonat, penso quina diferència amb l'actualitat, que pots fer les que vulguis amb el mòbil o la càmera digital i esborrar després les que no vulguis guardar, tu sol a casa.

Més endavant va ser llogar uns esquís, pals i botes, en una casa d'esports, perquè encara no hi havia botigues a les pistes d'esquí als anys 64. Com es pot suposar, els esquís eren molt rudimentaris.

La primera baixada va ser a la Pista Llarga, pista d'esquí de la Molina. Va ser esperpèntica. Amb uns mínims coneixements, però amb valentia, vaig baixar-la directa, sense frenar ni tombar per reduir la velocitat, fins a aturar-me forçosament a les cadires del senzill restaurant. Era temps de primavera i la neu, de tan trepitjada davant del Bar, era aigua enfangada, però gelada. El cul dels pantalons texans que duia van quedar ben xops. Em vaig torçar el turmell. En aixecar-me no podia posar el peu a terra. Em van ajudar. Al cap d'una estona, reposada, em sabia greu pels altres, vaig continuar esquiant amb el cul mullat.

Baixar amb el telecadira, la motxilla, els esquís i els pals, era una mica dificultós, sort dels vigilants que t'esperaven quan havies de baixar del telecadira.

La tornada cap a casa amb el tren bastant ple. Els seients eren de fusta. Si no n'hi havia de lliures,  anar asseguts a terra era una opció per descansar.

Vaig treure'm la bota i el peu estava inflat. Tornar-me-la a posar va ser una experiència dolorosa  després de les potser quatre hores de tren. El peu va entrar a la força, perquè encara m'esperava el trajecte de metro fins a casa.

Per fi, arribats a la llar on ens esperaven els pares amb angoixa. Dutxa, sopar i dormir. Al dia següent, cap al metge. Diagnòstic: distensió de lligaments. Repòs. La broma va durar quasi un mes. Però no me'n penedeixo d'haver-ho fet. Va ser l'inici del gust per l'esquí.

Més esquí! Vam començar a iniciar-nos amb el meu “novio” anant a esquiar tres o quatre cops   l'any, ja que costava els seus diners, viatge i forfets. El menjar, el dúiem a sobre, preparat des de casa amb il·lusió. Llavors ja amb un cotxe de segona mà, un Renault Daufhine, sortíem a les 4 o les 5 del matí, el deixàvem a l'estació i carregats amb tot el material cap amunt fins al telecadira que ens duia a les pistes, havent deixat abans les motxilles amb el menjar al refugi que el CEC tenia a la Molina.

Amb els esquís a coll, pujar al telecadira, ho recordo pesat. Esquiar lliscant pistes avall tenia més emoció.

Un canvi fort va ser amb nens. Però quan alguna cosa t'agrada te les arregles per trobar solució. L'esforç que demana ensenyar una criatura de 4 o 5 anys, primer a posar-se els esquís i després ensenyar-la com frenar i moure's per les pistes, té les seves dificultats i la suor fa acte de presència.  Un cop més grans veus el resultat. Són pares i fan el mateix amb els seus fills. Encara hem estat a temps de viure els avenços dels néts a les pistes, encara que sigui per poc temps.

La nevada del 1962 per Nadal és per no oblidar-la. Veure la ciutat de Barcelona embolcada de neu era de pel·lícula. Celebràvem  el Nadal i Sant Esteve amb la família del meu pare a casa d'una tieta que tenia el pis molt gran. L'àvia, que era gran, presidia la taula amb tots els fills i filles amb la seves respectives famílies, amb vuit néts i nétes. Sort de les taules llargues juntes que hi cabia tanta gent.

Quan ens vam llevar el dia de Nadal tot era blanc i els carrers tenien un gruix de neu fins a 30 o 40 centímetres i en certs llocs, més. Tot i les dificultats en caminar pel carrer, amb compte de no caure, també havies de vigilar que no et caigués la neu dels arbres o de les cornises de les cases per barret. També podia ser que dels terrats i balcons tiressin la neu per la borda! Segur que quedaves ben emblanquinat.

Van ser unes festes molt especials. Les recordo amb intensitat, cantant nadales al pessebre gran, amb llumetes que sempre feia la meva tieta. També les fotos guardades plasmen la caiguda de la neu, la qual cosa és estranya en aquesta ciutat.

A vegades la neu porta els seus inconvenients, no sempre és per gaudir-ne en hores de festa. Treballant en una escola a Mataró, vam passar angoixa amb les meves companyes. Anàvem, cada dia anar i tornar, amb el cotxe d'una d'elles des de Barcelona. Érem cinc, ben apretadetes darrere amb anoracs, les carteres per a la feina i també la carmanyola del dinar que ens portàvem quasi cada dia. Estant a l'escola, que es trobava en un turó, va començar a nevar molt fort i seguit. Les classes es van parar per mirar per la finestra els flocs enormes que queien. Els nens més petits cridaven i s'amorraven als vidres. Nosaltres, en canvi, patíem per veure com ens en sortiríem per baixar el carrer tan nevat per tornar cap a Barcelona. La conductora no les tenia totes. Seria la seva primera experiència de conduir amb neu, nosaltres li fèiem costat. No podíem avisar la família si l'escola estava tancada i nosaltres no havíem marxat. No portàvem telèfon com ara. Si ens quedàvem, què faríem? Buscar un lloc per dormir? En trobaríem? Avisar la nostra família? Marxar era l'opció més bona, però arriscada.

Ens vam decidir per l'última. Amb molt de compte, i tothom dient la seva, per baixar pel carrer ple de neu i per continuar circulant després per l'autopista, si es podia.

Amb el temps de patiment que vam passar, finalment vam arribar a Barcelona sanes i estàlvies.

L'endemà festa d'escola. Quan ens vam retrobar amb els nens un altre cop, tot eren vivències d'aquesta nevada tan extraordinària.

Als països on cada hivern neva, no ho tenen com una sorpresa, simplement és una normalitat.