Oh, oh oh (Carme Marquès)

Després de pensar moltes vegades en la misteriosa desaparició del mitjó dins la rentadora, i fet un exhaustiu reconeixement dels filtres i gomes que envolten el tambor i qualsevol petit raconet, he conclòs que l’aparell podria tenir una porta màgica per on s’escolen els mitjons. Si aquesta idea es pogués confirmar seria possible que hi hagués un lloc en un racó de la galàxia a on anirien a parar tots els mitjons desapareguts a dins del tambors de milers i milers de rentadores.

       Intento parlar amb la veu del meu mitjó desaparegut i així poder explicar-vos amb detall el meu viatge.

        “El viatge no va ésser tan complicat com us podeu imaginar. En realitat existeix una porta dins les rentadores que de tant en tant s’activa i en obrir-se dóna pas a una quarta dimensió creant una vida paral·lela a la nostra. Vosaltres no em podeu veure però jo sí i estic al vostre costat encara que no em veieu.

       Jo sé que la meva parella roman desada dins d’una capsa que hi ha en un calaix de la tauleta de nit de qui va ser la meva mestressa, on puc visitar-lo sempre que puc i vull. En fa pena veure’l tan sol i mig ofegat dins la capsa però no puc fer res per endur-me’l i és per això que molt sovint el vaig a veure.

       Us haig de dir que ser a la quarta dimensió és agradable, aquí roman tot allò que va tenir vida i que per qualsevol circumstància va traspassar el llindar i ara es troba aquí. Rés del que va ser viu no es perd.

       Aquí estem tant a gust que mai no desitgem de tornar, el que sí que esperem és que algun dia, les coses i les persones que enyorem, puguem tenir-les amb nosaltres.”

Pobres sabates (Antònia García)

A la Mei li sabia greu, però no podia fer una altra cosa: deixaria les sabates al carrer, per si algú les volia aprofitar. I això que li agradaven, aquelles sabates negres, de mig taló, amb una tireta i una sivella daurada. I eren gairebé noves. Però els galindons... Ai, els galindons...! Quan li van començar a fer mal, es va adonar que no ho havia encertat. Les sabates li anaven massa estretes. I no hi va valer que l'ataconador les tingués uns quants dies a la forma. Així, doncs, les va ficar en una bossa de plàstic transparent i les va deixar arran de l'arbre, davant de la porta de l'escala.

           Les sabates van tenir un bon disgust. La Mei, des del dia que les va triar a la sabateria, les havia tractades molt bé. No acabaven d'entendre que ara les hagués abandonades. Les sabates estaven molt preocupades. Com seria la seva vida, a partir d'aquell moment?

           Havia passat molt poca estona després de l'abandó sabateril quan una dona s'hi va fixar, les va agafar, es va emprovar la del peu esquerre, i com que li va costar de fer-hi entrar el peu, les va tornar a deixar al mateix lloc. Les sabates de la Mei van evocar aquell conte de la sabateta de cristall, en què el príncep l'emprovava a la pobra noia i... Trobarien, elles també, una persona que les volgués?

           En lloc d'un príncep, qui les va trobar va ser un gos que les va ensumar i a continuació va aixecar la pota de darrere, i va anar d'un pèl que no s'hi pixés a sobre. Sort que l'amo del gosset va ventar una estrebada a la corretja i el va apartar d'allà. El quisso va haver de fer servir l'arbre, que per això hi ha arbres, als carrers.

           Després va passar una noia. Les va agafar i se les va emportar. Que estrany, van pensar les sabates. Ni ens ha tret del plàstic per mirar-nos més bé, ni sembla que tingui intenció d'emprovar-nos... El cas és que aquella noia, passats dos carrers i després d'uns quants raonaments contradictoris, va abandonar les sabates arran d'un semàfor.

           I van passar un parell de galifardeus que sortien d'escola. Les sabates no s'assemblen gens a una pilota, però ells, en veure-les allí, van començar a xutar-les, ara l'un, ara l'altre, com si estiguessin fent entrenament al Camp Nou. I així van anar baixant pel carrer, fins que les sabates, que ja havien perdut el plàstic protector, van anar a parar a sota les rodes d'un cotxe. Quina experiència més traumàtica! Aixafades, brutes, terriblement adolorides... Ningú, i encara menys aquells vailets, no  les van auxiliar. La crueltat humana no té fi ni compte. Ai, Mei, si veiessis les teves sabates!

           Per acabar-ho d'adobar, es va posar a ploure. Potser la pluja els va anar bé, a les pobres sabates. Les va netejar i els va calmar el dolor dels cops i les nafres.

           Al cap d'uns moments, va arribar un jove amb un carret de supermercat ple de materials diversos, un d'aquests nois que busquen als contenidors del rebuig qualsevol cosa que puguin vendre als ferrovellers. En veure les sabates, les va agafar i les va examinar. Les va eixugar amb un tros de roba i les va posar a dins del carret, protegides de la pluja per una placa d'alumini. El gest i les mans sol·lícites del noi van tocar el cor de les sabates, i una llàgrima d'agraïment va lliscar per la tireta fins a la malmesa sivella, que ja no era daurada.

           Un cop les sabates van estar ben eixutes i mitjanament presentables, aquell xicot les va dur a una botiga de segona mà, als Encants de la plaça de les Glòries. Les van col·locar en una pila, junt amb d'altres parells de sabates de diferents mides i colors, damunt d'un taulell de fusta. I passades unes hores, un senyor se les va mirar, i també va mirar altres companyes de la pila, i va començar a regatejar amb el venedor, que si en vull trenta, que si no valen pas tant, que si deixem-ho en vint-i-cinc, que diguem que vint-i-vuit, que vinga, vint-i-tres i em quedo també aquestes... Al final, només per quinze, aquell home que sabia fer l'article i aquell comprador que coneixia l'art de l'estira-i-arronsa, es van posar d'acord. I les sabates, junt amb uns quants parells més, van anar a parar en una bossa gran de plàstic. I d'allí, a un cotxe. I del cotxe, a una casa que servia de magatzem de roba i material per fer teatre.

           Les sabates de la Mei poc s'haurien pensat que pujarien en un escenari i formarien part d'una representació. De moment, mentre durés aquella obra, sabien que les mantindrien en bon estat. Però, i quan s'acabés la temporada teatral? Els actors estaven assajant ja una nova representació. Els caldrien, aquelles sabates? No se les traurien de sobre, potser venent-les un altre cop als mateixos Encants?

           Les sabates que un dia havien estat de la Mei, noves i boniques, havien passat per totes aquelles males experiències, i tot i així, havien sobreviscut. Tenien l'ànima forta. Qui sap, potser un dia anirien a raure a les mans agraïdes d'alguna noia descalça, una noia que se les miraria com si fossin les sabatetes de cristall d'un conte, i amb elles als peus, seguiria camins imaginaris d'invisible felicitat.

El mitjó perdut (Montserrat Fortuny)

Avui, en treure la roba de la rentadora, he trobat a faltar un dels mitjons de color gris. Només n'ha sortit un, molt trist sense la seva parella. Per més que l'he buscat per dins de la màquina i per terra, no ha aparegut.

         He recordat una vegada, quan tenia set o vuit anys, que la mare em va dir: “Nena, baixa a la botiga i digues a la senyora Encarnació que m'ha caigut un mitjó del teu pare, quan l'estenia; un de color gris, i que faci el favor de donar-te'l.”

         (Llavors, dels baixos d'un edifici en deien “botiga”, encara que no hi venguessin res.)

         Vaig baixar, tres pisos sense ascensor. El nostre pis és el segon, però hi ha principal, com a les cases de l'Eixample, encara que som al barri de Gràcia.

         La senyora Encarnació era una dona alta i primeta, amb uns llavis de color tirant a lila, segons deien perquè patia del cor, però jo la veia bastant maca i no semblava malalta.

         Em va dir, amb el seu somriure morat, que baixés jo mateixa a buscar el mitjó de color gris: “Baixa tu mateixa al pati i pren-lo.

         Em vaig quedar sense saber què contestar-li, només vaig dir molt baixet: “Gràcies”, i vaig baixar l'escaleta de deu graons fins a aquell pati tan bonic, amb la gran palmera i l'arbre de boletes grogues.

         “Pren-lo” em voltava pel cap… “Prendre” volia dir “robar”, almenys jo havia sentit dir, el diumenge anterior, que a l'oncle Fortunat, un lladre espavilat li havia “pres” el rellotge de butxaca.

         Vaig saltar de dos en dos els graons i vaig veure el nostre mitjó a baix de tot de la barana. El vaig agafar, encara humit, vaig tornar a pujar i li vaig dir a la senyora Encarnació que moltes gràcies.

         Vaig sortir al carrer, amablement acompanyada, i vaig entrar per la porta del costat, la dels pisos, i vaig tornar a pujar els cinquanta-set escalons fins al nostre replà, on la mare havia deixat la porta oberta.

         –Mare, aquí té el mitjó. La senyora Encarnació m'ha fet baixar al pati per agafar-lo… però m'ha dit, en lloc d’“agafa'l”, “pren-lo”; i jo no l'he hagut de robar, perquè ja era nostre, oi?

         –Filleta, és que “prendre” també vol dir “agafar”, a més de “robar”.

         –Ah, sí…? I per què?

         –Nena, perquè les llengües romàniques, com el català, la nostra, tenen diverses paraules per a assenyalar les mateixes coses. Per això són riques.

         –I nosaltres no som rics, oi?

         –Mira, nena, no em facis ballar el cap. Vés a jugar amb les teves nines (que vol dir nenes, en català antic).

         I me'n vaig anar corrents a jugar amb la Maria Rosa i l'Isabeló, les meves nines… o nenes?          No, de nena, ho era jo…!

         Ja de gran, quan ja no rentàvem la roba a mà, una vegada, en treure de la rentadora els meus sostenidors vells, havia desaparegut el cèrcol metàl·lic que envoltava per sota el pit esquerre  i, per més que el vaig buscar, no va aparèixer mai més.

         Anys després, un dia es va espatllar la màquina i va venir el tècnic, que va desmuntar no sé quin aparell, i va aparèixer el cèrcol perdut feia temps i em va dir que, de llavors en endavant, posés els sostenidors dins d'una bosseta de roba, que ja en venien d'especials, i així ho he fet sempre més.

         Ah! I per què estic recordant tot això…? Ah, sí! Perquè avui, en treure la roba de la rentadora, no he trobat un dels mitjons de color gris, els curtets, els que m'arriben just als turmells… Ha desaparegut, no l'he trobat enlloc, per més que he passat la mà per tot l'interior de la màquina…!

El curiós cas del mitjó gris (Antònia García)

La Maria li va dir que en Manel tenia un mitjó desaparellat.

            La Teresa va tancar el foc. Ho feia sempre, quan algú la distreia a la cuina. L'experiència li havia ensenyat que quan et distreus, el menjar de la cassola té tendència a enganxar-se i a cremar-se. Després va agafar la llibreta de notes i va començar a fer preguntes: quan i com s'havia adonat que faltava un mitjó?

            La Maria li va explicar que la nit abans havia fet una rentadora i havia estès la bugada, i que a mig matí havia recollit la roba, que ja estava eixuta, l'havia plegada i resulta que entre els mitjons d'en Manel només hi havia un sol mitjó gris amb dues ratlletes grogues a la part del turmell. «I què fas, amb un sol mitjó? No te'n posaràs un de cada color, oi?».

            Mentre anava apuntant tots els detalls, la Teresa li va recomanar que mirés a dins del tambor de la rentadora i per darrere de la goma del voltant de l'obertura. I també per terra, des de la rentadora fins a l'estenedor. Però res. El mitjó no era enlloc.

            Aleshores la Teresa va anar al despatx, va agafar la carpeta de “Desapareguts” i va obrir un expedient: Referència 14/2016 – Desaparició mitjó gris amb dues ratlles grogues. Talla, 42. Propietari, Manel Camps. Hi va fer constar el dia i l'hora i hi va arxivar la pàgina de la llibreta de notes.

            L'endemà, aprofitant que tenia temps, va anar al pis dels baixos de l'escala, amb el mitjó desaparellat, i va preguntar si per casualitat l'altre mitjó havia caigut al pati del celobert. Ho van mirar, però no hi era.

            Va deduir que era poc probable, però no impossible, que el mitjó se n'hagués anat pel desguàs de la màquina, en buidar i centrifugar. Podria ser, doncs, que el mitjó estigués viatjant per les clavegueres. Va telefonar al Servei d'Atenció al Client, de l'Ajuntament. Li van indicar que es posés en contacte amb Aigües de Barcelona, Departament de Clavegueram de l'Àrea Metropolitana. Així ho va fer. Allí li van indicar l'oficina on s'havia de personar i li van donar dia i hora.

            La Teresa era tossuda. Un cop agafava un cas, no el deixava fins que no el resolia. Havia treballat molts anys en una empresa de detectius privats i actuava aixi per deformació professional. Per si de cas, va preparar uns cartells de paper de mida DIN A4, amb la fotografia del mitjó, el tipus de fibra, la mida i el fabricant, Punto Blanco. Va sortir al carrer i va enganxar els cartells en llocs diferents als voltants de casa. S'havien d'esgotar totes les possibilitats, per remotes que fossin. Si algú trobava aquell mitjó, rebria una petita recompensa.

            Passats uns dies, va anar a l'oficina que li havien indicat, amb l'expedient 14/2016, on havia apuntat rigorosament tot el que feia referència al mitjó gris. La van fer passar d'una finestreta a una altra, i després al tercer pis. Finalment, un xicot jove la va atendre. En veure de què es tractava, el noi es va haver de tapar la boca amb la mà per amagar les rialles. Fent un esforç per contenir-se, li va preguntar si el mitjó era tan valuós com per dedicar-hi tantes hores i també diners –els viatges en metro, si més no–. Ella, molt enfadada, va exigir parlar amb el cap d'aquell xicot impertinent. Es va haver d'esperar una hora llarga i l'home que la va fer passar al seu despatx, després d'escoltar-la amb atenció, li va presentar disculpes i va intentar fer-li veure com era de difícil trobar aquell mitjó gris per tot el sistema de clavegueres de la ciutat. I a més, potser havia anat a parar a la depuradora i d'allí a la incineradora de residus.

            Davant de tants impediments, la Teresa va haver de renunciar a solucionar el cas del mitjó gris amb dues ratlles grogues. Va apuntar “Cas no resolt” a l'expedient 14/2016, i va grapar el mitjó desaparellat d'en Manel en una pàgina, junt amb tota la documentació. “Cas no resolt”, però no “Cas tancat”. Perquè aquell mitjó gris havia anat a parar en algun lloc...

            La Teresa, amb el seu instint detectivesc, no s'equivocava. Perquè encara que ella no s'ho pogués ni imaginar, aquell mitjó d'en Manel que la Maria havia trobat a faltar s'havia quedat a sota el llit de la  Cristina, l'amant d'en Manel, una tarda de passió esbojarrada. En Manel s'havia vestit i havia sortit amb tanta precipitació de casa de la seva amant, que s'havia oblidat de posar-se un dels mitjons. I a la Cristina, més tard, quan el va trobar, no se li va acudir altra cosa que llençar-lo a les escombraries.

            “Cas no resolt”, havia apuntat la Teresa. I amb raó. Però si per un atzar hagués pogut seguir la pista del mitjó i hagués arribat a saber què havia passat, el desaparellat no hauria estat només el mitjó gris sinó també el seu propietari.