dilluns, 29 de juny del 2015

L’únic testimoni (Antònia García)

Jo, aquí, sol,
sense esperança,
buit per dins,
mort per dins,
enmig de solitaris.
Veig com tot ha canviat.
Ara el prat és un erm,
ara hi ha el gulag,
el patiment,
i cap indici
de canvi.
Alço les mans
en un gest inútil,
l'ànima tan presonera
com el cos,
les mans ensangonades,
el cor glaçat
i, damunt meu,
un cel de plom.

Sucre dissolt (Anna Collado)

Estripo barroerament amb els dits el sobret de sucre decorat amb colors vius com els del rètol del bar: una barreja harmoniosa de colors disposats a l’estil de trencadís gaudinià que tan de moda està en els darrers temps. Feta aquesta acció, que qualsevol mitòman podria titllar gairebé de vandàlica, inclino lentament el sobret amb la precisió que requereix la tasca. Ho faig, per tant, de manera que es creï l’angle just i necessari perquè els minúsculs granets de sucre, petits cossos d’estructura i opacitat cristal·lina, abandonin la seva dolça llar. En fer-ho, els esperen unes dècimes de segon de caiguda lliure, distància existent entre el sobret i la tassa de cafè, la qual és d’una petitesa extrema. Tot seguit, els granets s’endinsen suaument en la foscor del cafè. Aquest líquid espès, amarg, aromàtic, que presenta una fina capa d’escuma al capdamunt, acull els dolços cossos absorbint-los pausadament, dissolent-los per ordre d’arribada ajudat per l’alegre dansa d’una cullereta minúscula, la qual repica sonorament les parets de la tassa que, de tan petita que és, té dificultats per mantenir el seu propòsit, contenir el contingut que li ha estat dipositat. El sucre del sobret existia, ha desaparegut i jo en sóc l’únic testimoni.

Un núvol ha passat (Montserrat Fortuny)

Autora: Montserrat Fortuny
La tarda se'n va a jóc
i les campanes resen
i s'hi afegeix el so
del tren que les desperta.
El so és molt sonor,
no s'assembla a cap càntic
però és alegre i formós,
bellugadís, no estàtic.
Les flors treuen el cap,
aixecant-lo de l'herba,
i l'herba fa un clap
per a recollir la fulla.
La fulla que ha nascut
ja s'ha tornat groguenca
i per això ha caigut
damunt la gespa fresca.
La fulla groc-vermella
es queda damunt l'herba
que, amatent, li fa
clots per a refugiar-la.
El núvol que ha passat
ha originat la pluja
i aquesta ha mullat
tota la verdor que puja.
El tren va llançant
el seu crit entusiasta
i el repeteix, llunyà,
l'eco de la muntanya.
Tot això és ben cert,
tot existia,
jo ho vaig contemplar.
Vaig notar que ho sentia.
I ningú més
no en pot donar raó...
Així és la vida!
Així és la mort! 

Abans (Núria Soler)

Ha passat un núvol, amb les gotes d’aigua que ha desprès, la terra ha començat a reviure. Els primers bris d’herba han tintat els camps de verd tendre, alguna flor boscana ha tret el cap amb timidesa i el color ha brillat enmig del verd. La saba dels arbres s’ha reviscolat i ha brotat una fulla i després una flor. Els insectes han anat de flor en flor i han repartit vida que ha esdevingut fruit.
Tot ha fruitat i, gràcies als rajos del sol, els fruits han madurat i han alimentat els éssers vius. Els ocells van i vénen, enfeinats mentre els creix la mainada. Els camps de blat són a punt per a la sega, l’home s’afanya abans no acabi el bon temps.
Un tro ha ressonat a la llunyania, ha plogut i ha entollat la terra, han desaparegut les orenetes, ja no hi flors boscanes, comencen a veure’s els primers bolets i les móres agafen color. L’herba, encara alta, s’ha inclinat. La fulla que va ser tendra s’ha assecat, ha caigut i una catifa groga i marró ha entapissat la terra. En el silenci ha ressonat el càntic d’un tren en la llunyania.
Després... No puc explicar tot el què ha passat després. El cel i la terra s’han vist trasbalsats per l’horror que només l’home és capaç de provocar. Ha cremat la terra, els arbres, l’herba, les flors. Ningú no ha pogut plantar blat, els ocells han marxat per cercar indrets millors, el tren ja no passa i jo he quedat per dir-vos que tot això existia, que ha desaparegut i jo en sóc l’únic testimoni.

D’un vers (Carme Marquès)

Un núvol ha passat,
ha brotat una fulla
i ha caigut
i s’ha inclinat l’herba.
Un tren llunyà
ha entonat un càntic.
Tot això existia,
ha desaparegut
i jo sóc l’únic testimoni.
(Liudmila Petrushevsaya)

Mes, ai, no vull plorar.
Què hi fa una fulla
quan milers brotaran
brodades als arbres
com obres d’art.
L’herba, curulla de flors
mai més es clourà.
El tren, al seu pas,
un estol d’ocells espantà
i els  cants pregonen
alegres balades d’amor
que hi ha al seu voltant.
Tànatos desaparegut
esperarà pacient, sempre pacient.

dilluns, 22 de juny del 2015

La cambra d’Arle (Antònia García)

La representació és acabada. En Pere, sol, assegut a primera fila del pati de butaques, contempla l'escenari buit. Encara està en la pell del seu personatge. Els passa sovint, als actors. Costa, canviar de pell.
A l'escenari, l'ambientació d'una cambra, la de Vincent van Gogh. Un llit a la dreta, amb dos coixins. Darrere de la capçalera, un penjador amb roba i un barret de palla. Dues cadires, dues portes, una tauleta amb un calaix. Damunt de la tauleta, un gibrell, una gerra d'aigua i alguns objectes, dos flascons, un pot... A l'esquerra, una tovallola penjada d'un clau, arran de la porta.
En Pere pertany a un grup d'aficionats a les arts escèniques. Ara, en aquest teatre de barriada, estan representant l'obra Un pintor a la Provença, inspirada en la vida del famós pintor neerlandès. Però ell treballa d'administratiu en unes oficines. Aquesta és la feina amb què es guanya les garrofes. I dos cops a la setmana, en sortir de la feina, es troba amb els amics per assajar. El teatre és la seva afició principal, l'activitat que li permet sortir d'ell mateix i entrar en un món imaginari.
Ara, assegut a la butaca, parla mentalment amb el seu personatge. Se l'imagina entrant en aquella habitació, obrint la finestra perquè li arribi l'aire fresc que ve del Roine, traient el cap per veure els vianants que travessen la plaça Lamartine, escoltant les veus dels nens que juguen...
—Com era, de veritat, la teva cambra, Vincent? Tenia aquests colors tan vius?
—Oh, no! Ni de bon tros... Aquests colors responien al meu estat d'ànim. No et passa igual a tu, Pere? No fas una imatge diferent de la teva realitat, segons els sentiments que t'envaeixen?
—Vincent, com podies estar bé, aquí, amb aquests pocs mobles?
—No em calia res més, amic meu. En aquesta habitació de l'esquerra guardava les teles, els pinzells i les pintures. La vaig arranjar una mica quan va venir el meu amic Gauguin. Un gran pintor, en Gauguin! Però va viure poc temps, amb mi: tenia un geni de diables i ens barallàvem per qualsevol cosa. I jo... Ara reconec que jo també tenia un caràcter molt reconsagrat. Sempre estava de futris. La gent no m'entenia, tret del meu germà Theo.
—Vas tenir una vida difícil, oi? Amb molts problemes greus...
—Que ho dius per això de l'orella? Doncs, sí, Pere, és veritat. Tot em va sortir malament. Vaig ser més pobre que una rata. I no parlem de les dones... Una decepció darrere d'una altra... Jo només vaig ser feliç les estones que vaig tenir els pinzells als dits. La resta de la meva vida va ser trista i freda. I tu que en aquest teatre fas el meu paper, ho saps prou bé.
Van Gogh té raó. En Pere s'ha pres molt seriosament el seu personatge. Quan representa l'obra a dalt de l'escenari, davant del públic, entra a la cambra de ficció que sent seva. També són seves les cadires. Es renta les mans al gibrell. S'asseu al llit, damunt de la vànova vermella, i des d'allí va expressant els pensaments en veu alta. Després, portat per un rampell de bogeria, treu els cavallets i les pintures al mig de l'escenari i pinta amb traços enèrgics aquells quadres, amb colors tant intensos que gairebé fan mal als ulls. És l'ànima del pintor, el que representa. És la llum brillant de la Provença, el groc dels blats, el blau del cel estrellat. En Pere s'hi sent transportat i, finalment, pinta a batzegades els corbs negres damunt del groc, fins que omple tota la tela de negre, presagi de la mort que ja truca a la porta...
La funció s'ha acabat. La gent aplaudeix. Els actors i les actrius surten a l'escenari per saludar. Després van als camerinos, es treuen el maquillatge i es canvien de roba. En Pere, cansat de l'esforç i de l'emoció del seu paper, quan a la platea ja no hi queda ningú s'asseu a descansar uns moments. deixa de ser en Vincent i torna a ser en Pere. Però molt a poc a poc, perquè l'esperit del pintor es resisteix a abandonar-lo. Van Gogh se li arrapa al braç i li assenyala l'escenari, la seva cambra d'Arle, el llit, les cadires... D'alguna manera, el pintor se sent viu en les paraules de l'actor. En Pere nota la seva presència. Però els llums es van apagant, la platea i l'escenari s'enfosqueixen i l'esperit, a contracor, li deixa el braç lliure i es dilueix.

Desaparició (Anna Collado)

Corria el mes de setembre de 1890. Un matí, quan el noi s’estava preparant per anar a la universitat, algú va picar a la porta del seu dormitori. Va anar a obrir esperant que fos la propietària de la pensió, però no l’era.
Vivia allà des de l’inici de curs. Era un noi reservat i bon estudiant. No tenia gaires amics. Passava bona part del dia entre la facultat i la biblioteca i el cap de setmana feia d’aquell dormitori el seu santuari. Només en sortia per menjar, la major part de les vegades a la mateixa pensió. Llegia i llegia novel·les i assaigs diversos per ampliar els seus coneixements en filosofia, branca que havia escollit després de molt pensar en pros i contres. Era prim i esblanqueït, doncs el sol pràcticament mai no acariciava la seva pell. Duia els cabells molt ben pentinats, amb una gran clenxa al bell mig del cap. Ara ja no, però havia estat el pentinat de moda feia uns anys. Poc l’importava que ja no ho fos mentre ell s’hi seguís sentint còmode.
L’habitació era humil, però l’ordre i la neteja la presidien. El reduït espai no donava per molt de mobiliari. Ni tan sols hi havia pogut encabir un escriptori. És per això que quan era a casa solia estudiar ajagut damunt del llit. Comptava amb un llit, dues cadires i una tauleta de nit on hi tenia el necessari per fer la toilette diària. A les parets, hi tenia els retrats dels pares i algun altre que el transportava a casa. Damunt la tauleta el reflex d’un mirall el retornava al present. Els penja-robes l’ajudaven a organitzar l’espai. El noi era metòdic i endreçat.
Coneixia a la perfecció totes les olors i tot els sorolls que arribaven a la cambra. Al matí, els refilets dels ocells i la flaire humida de la rosada li donaven el bon dia. Cap al migdia era el soroll de les rodes dels carros i l’olor de les viandes que encara no s’havien pogut vendre al mercat el que s’escolava per la finestra. Per la nit, la quietud li permetia escoltar l’espurneig dels petits estels del cel i sentir l’olor de terra de la lluna plena.
Responent al toc, l’estudiant va obrir la porta de la cambra, va traspassar-la i la va tancar darrere seu. Endut per l’atracció del visitant, ho va deixar tot tal i com estava i va marxar. Ni la propietària de la pensió, ni els professors i companys de la universitat no en van saber mai més res. Alguns testimonis declaraven haver-lo vist caminar sol carretera enllà, cap al nord, camí de casa probablement, deien. D’altres, juraven haver-lo vist amb el pintor Van Gogh, però aquest, interrogat per la policia, sempre va negar haver-lo conegut.
Van Gogh va demanar poder visitar la seva cambra... Potser algun detall ens pot donar alguna pista. El pintor va decidir reproduir-la sobre la tela per si això l’ajudava a fer visible el que als ulls semblava invisible, però no va ser capaç de trobar res que n’expliqués la desaparició. L’estudiant s’havia fos per sempre, però les nostres retines sempre retindran la imatge de la seva cambra.

L’habitació (Carme Marquès)

 N’és plena de colors,
més ai, sense ànima des de que
en fugir un dia, la deixà buida de vida.

Per la finestra es cola la llum
que trista en plora l’absència.
Els amants, quan units llum i rauxa,
jugaven amb mil colors i procreaven fills
lluminosos, plens de vida, per a l’eternitat.

El quadre, molt acolorit, representa un dormitori. Un llit estret arraconat a la paret, dues cadires, una taula de fusta amb calaix, un rentador de mans, al costat esquerre, una tovallola penjada d’un clau... Quadres, un mirall i una finestra mig oberta cap a un paisatge verd. Un s’imagina un espai ple d’arbres.
L’autor del quadre, Vicent Van Gogh, ànima turmentada per l’enginy creador, mai va ser famós en vida tot i els centenars d’obres que va pintar. Reclòs cap al final de la seva vida a Auvers-sur-Oise, França, hi va morir en disparar-se un tret al cap.
La seva obra vol explicar la lluita contra la follia o la comprensió de l’essència espiritual de l’home i la naturalesa. Per a ell, el color i el traç gruixut de les pinzellades representaven el simbolisme principal de l’expressió.
Per sort podem gaudir de la seva obra en visitar diversos museus del món famosos per exposar el seus quadres, o bé si entrem a Internet.