La representació és
acabada. En Pere, sol, assegut a primera fila del pati de butaques, contempla
l'escenari buit. Encara està en la pell del seu personatge. Els passa sovint,
als actors. Costa, canviar de pell.
A l'escenari, l'ambientació d'una cambra, la de Vincent van Gogh. Un
llit a la dreta, amb dos coixins. Darrere de la capçalera, un penjador amb roba
i un barret de palla. Dues cadires, dues portes, una tauleta amb un calaix.
Damunt de la tauleta, un gibrell, una gerra d'aigua i alguns objectes, dos
flascons, un pot... A l'esquerra, una tovallola penjada d'un clau, arran de la
porta.
En Pere pertany a un grup d'aficionats a les arts escèniques. Ara, en
aquest teatre de barriada, estan representant l'obra Un pintor a la Provença,
inspirada en la vida del famós pintor neerlandès. Però ell treballa
d'administratiu en unes oficines. Aquesta és la feina amb què es guanya les
garrofes. I dos cops a la setmana, en sortir de la feina, es troba amb els amics
per assajar. El teatre és la seva afició principal, l'activitat que li permet
sortir d'ell mateix i entrar en un món imaginari.
Ara, assegut a la butaca, parla mentalment amb el seu personatge. Se
l'imagina entrant en aquella habitació, obrint la finestra perquè li arribi l'aire
fresc que ve del Roine, traient el cap per veure els vianants que travessen la
plaça Lamartine, escoltant les veus dels nens que juguen...
—Com era, de veritat, la teva cambra, Vincent? Tenia aquests colors tan
vius?
—Oh, no! Ni de bon tros... Aquests colors responien al meu estat
d'ànim. No et passa igual a tu, Pere? No fas una imatge diferent de la teva
realitat, segons els sentiments que t'envaeixen?
—Vincent, com podies estar bé, aquí, amb aquests pocs mobles?
—No em calia res més, amic meu. En aquesta habitació de l'esquerra
guardava les teles, els pinzells i les pintures. La vaig arranjar una mica quan
va venir el meu amic Gauguin. Un gran pintor, en Gauguin! Però va viure poc
temps, amb mi: tenia un geni de diables i ens barallàvem per qualsevol cosa. I
jo... Ara reconec que jo també tenia un caràcter molt reconsagrat. Sempre
estava de futris. La gent no m'entenia, tret del meu germà Theo.
—Vas tenir una vida difícil, oi? Amb molts problemes greus...
—Que ho dius per això de l'orella? Doncs, sí, Pere, és veritat. Tot em
va sortir malament. Vaig ser més pobre que una rata. I no parlem de les
dones... Una decepció darrere d'una altra... Jo només vaig ser feliç les
estones que vaig tenir els pinzells als dits. La resta de la meva vida va ser
trista i freda. I tu que en aquest teatre fas el meu paper, ho saps prou bé.
Van Gogh té raó. En Pere s'ha pres molt seriosament el seu personatge.
Quan representa l'obra a dalt de l'escenari, davant del públic, entra a la
cambra de ficció que sent seva. També són seves les cadires. Es renta les mans
al gibrell. S'asseu al llit, damunt de la vànova vermella, i des d'allí va
expressant els pensaments en veu alta. Després, portat per un rampell de
bogeria, treu els cavallets i les pintures al mig de l'escenari i pinta amb
traços enèrgics aquells quadres, amb colors tant intensos que gairebé fan mal
als ulls. És l'ànima del pintor, el que representa. És la llum brillant de la
Provença, el groc dels blats, el blau del cel estrellat. En Pere s'hi sent
transportat i, finalment, pinta a batzegades els corbs negres damunt del groc,
fins que omple tota la tela de negre, presagi de la mort que ja truca a la
porta...
La funció s'ha acabat. La gent aplaudeix. Els actors i les actrius
surten a l'escenari per saludar. Després van als camerinos, es treuen el
maquillatge i es canvien de roba. En Pere, cansat de l'esforç i de l'emoció del
seu paper, quan a la platea ja no hi queda ningú s'asseu a descansar uns
moments. deixa de ser en Vincent i torna a ser en Pere. Però molt a poc a poc,
perquè l'esperit del pintor es resisteix a abandonar-lo. Van Gogh se li arrapa
al braç i li assenyala l'escenari, la seva cambra d'Arle, el llit, les
cadires... D'alguna manera, el pintor se sent viu en les paraules de l'actor.
En Pere nota la seva presència. Però els llums es van apagant, la platea i
l'escenari s'enfosqueixen i l'esperit, a contracor, li deixa el braç lliure i
es dilueix.
La representació és
acabada. En Pere, sol, assegut a primera fila del pati de butaques, contempla
l'escenari buit. Encara està en la pell del seu personatge. Els passa sovint,
als actors. Costa, canviar de pell.
L’habitació era humil, però l’ordre i la neteja la presidien. El reduït
espai no donava per molt de mobiliari. Ni tan sols hi havia pogut encabir un
escriptori. És per això que quan era a casa solia estudiar ajagut damunt del
llit. Comptava amb un llit, dues cadires i una tauleta de nit on hi tenia el
necessari per fer la toilette diària. A les parets, hi
tenia els retrats dels pares i algun altre que el transportava a casa. Damunt
la tauleta el reflex d’un mirall el retornava al present. Els penja-robes l’ajudaven
a organitzar l’espai. El noi era metòdic i endreçat.