Un matí de març (Àngels Segú)

 Vàrem decidir plegats fer aquell cap de setmana a la muntanya. Ja sabíem tots dos on anàvem, o no, però que aquells dies  podien ser decisius, depenia del que havíem decidit, o algun factor extern  podia influir amb el que esdevingués els propers anys de la nostra existència. La veritat és que estava amoïnada i confusa, sense gairebé saber quin camí prendre. Per què havíem escollit aquell lloc? A tots dos ens agradava la naturalesa, però quin era el desig que ens havia dut fins allà? La veritat, encara no ho sé...

Quan me’n vaig adonar, érem en una casa al mig del no res, embolcallats de garrigars. Per poder-hi entrar vàrem haver d'utilitzar un rasclet, ho vàrem fer amb aquell aparell perquè era el que dúiem a la motxilla. Tot i que ja ens havien advertit que era un lloc una mica inhòspit, em vaig adonar de seguida que s’havien quedat curts, els garrics son molt macos quan els albires de lluny, però de prop us asseguro que gens. Tot i així, cap a dins que ens vam ficar.

Era un matí gelat de finals de març. Encara que ja entrada la primavera, feia fred. Tot just la claror del dia començava a filtrar-se per la finestra. Em va despertar i vaig pensar que potser no havia estat encertat, escollir aquell indret, però no hi havia retorn. Que la casa no tenia les millors condicions, era evident, però no era per això que érem allà. Hi havíem anat per a sentir i descobrir noves sensacions, per a  passar-ho bé i vaig decidir que faria tot el que estigués a les meves mans per a aconseguir-ho.

Com us deia, aquell matí que em vaig despertar al costat del Joan, en aquella casa on gairebé tot grinyolava, i per acabar-ho d’adobar, no hi havia llum elèctrica i ens haguérem de llevar a les  palpentes. Ell, com sempre, hauria volgut esmunyir-se i quedar-se en aquell racó de món tot el dia, però no li vaig deixar fer, érem allà per a alguna cosa més que passar-nos el dia al llit. Que seria molt romàntic..., això és el que em va vendre i, la veritat, el sopar a la llum de les espelmes, va estar força bé, però qui el va preparar? I el que va venir a darrere, sense llum... va ser bufar i fer ampolles. Aleshores no la vam trobar a faltar, la llum, ves per on.

Després d’haver esmorzat, amb tota la parsimònia del món, per part del Joan, com que no es volia moure, ni del llit, vaig haver d'insistir per a aconseguir-ho i vàrem emprendre cap al corriol que ens havia de dur a les pistes d’esquí. Carregats com anàvem, ens va ser difícil fer via i quan ho vàrem aconseguir el sol enlluernador no ens deixava veure més enllà del nas.

Quan vam arribar a les pistes, estàvem tan esgotats que quasi no teníem esma per posar-nos els esquís, però això ens va costar menys que sortir d’aquell indret i quan vaig veure la cara pigallada del Joan lliscant vall avall, xalar-se com un xiquet fent xerrics amb els esquís quan fregaven la neu, amb aquell posat de nen que no havia trencat mai cap plat, em va encisar  tant...!

Ja han passat dos anys des que vàrem anar a aquella casa, enmig del no res, plena de xerrics i garrics, que tot grinyolava, però a les palpentes segons què va molt millor i com que ara ja ens hem après el camí del corriol, en passem més via. Per això, cada dos per tres fem una escapada i recordem aquell dia que potser no va ser perfecte, però sí decisiu per a nosaltres. Tota una experiència de sensacions... Però només nostres, això és el que les fa diferents.

Només dotze (Antònia García)

12 paraules:

esmunyir-se – xalar-se – garrigar -  enlluernador -  rasclet -  corriol – garric – pigallada – grinyolar -  palpentes – parsimònia -  xerric.

 

Significat:

 

Esmunyir-se = passar per una estretor. Fig. Escapar. Abstenir-se.

Xalar-se = esbargir-se alegrement. Enfollir.

Garrigar = un terreny atapeït de garriga -matollar dens de garric o d'arbustos semblants-.

Enlluernador =  que enlluerna. Que ofusca la vista (a algú).

Rasclet = rascle petit. Aixa petita. Eina d'escloper.

Corriol = caminoi. Camí  petit.

Garric = arbust de la família de les fagàcies. Garriguella.

Pigallada = clapada a clapes petites.

Grinyolar = fer grinyols -crit de dolor del gos i d'altres animals-. Soroll estrident causat pel fregadís extern o intern en alguna cosa.

Palpentes = (a les palpentes) =  ajudant-se de les mans en lloc dels ulls, per encertir-se del camí. A palpes.

Parsimònia = moderació en les despeses. Cura que té una persona en les coses que diu, en la manera com les diu. Lentitud.

Xerric = soroll estrident de fregadís, especialment metàl·lic. Soroll que, en beure a galet, es produeix fent passar l'aire aspirat entre el paladar i la punta de la llengua posats en contacte. Traguet. Vailet. Noi que va a bord d'una barca de pesca.

 

Sinònims

 

Esmunyir-se = engolar-se, introduir-se, ficar-se. Escapar-se, evadir-se, esquitllar-se, escapolir-se.

Xalar-se = regalar-se, esbargir-se, divertir-se.

Garrigar = carrasclar, coscoll, garric, malesa, bosquina.

Enlluernador = que ofusca, que encega, fer la rateta, fascinar, atreure.

Rasclet = ramàs, rascló, rampí, rampill.

Corriol = caminoi, callís, camí, caminal, viarany, tirany, caminet, senderol, sender, carrerany, drecera.

Garric = garriguella, coscoll, pi blanc, carrascla, garritx, garroll.

Pigallada = pigada, picallosa, pigardosa,clapada, pigosa.

Grinyolar = cridar, udolar, ganyolar, xisclar, carrisquejar, fregar, raspar, escarritxar, gemegar, xerricar.

Palpentes = (a les palpentes), a palpes, a l'endeví, a cegues, a palpons.

Parsimònia = parquedat, moderació, temperància, morigeració, circumspecció, frugalitat, sobrietat, estalvi, economia, lentitud, discreció, sorneria.

Xerric = grinyol, soroll, estridor, traguet, xaval, vailet, grumet, xerricada, xirigeix.

 

----    ----     ----

 

La seva vida es podia resumir en poques paraules, potser només amb dotze. Generalment, al matí es despertava, anava a les palpentes fins a la finestra i obria de bat a bat els finestrons. Un raig de sol enlluernador presagiava un dia esplèndid. S'esmunyia escales avall, omplia el sarró, agafava el rasclet i feia carrisquejar el forrellat de la porta. A fora, el gos el rebia amb xiscles d'alegria i llepades a les mans. Enfilava pel corriol, enmig del garrigar. Arribat als camps, treballava de valent  fins que era hora de fer un mos. Tallava un tros de pa i un tall d'embotit i feia una xerricada.

   Quan el sol allargava les ombres de la tarda, feia l'últim traguet i tornava per la drecera caminant amb parsimònia. Quan era davant de la casa de l'estimada, feia un xiulet per cridar-la i li cantava una corranda:

en tens la cara picada

com un cel que està estrellat;

a cada pic, una rosa

florida del mes de maig.

I és que la seva estimada tenia la cara pigallada, que li feia pensar en un cel ple d'estrelles. Ell li deia: “cara pigada, cara estimada”. A cada piga, un petó. A cada pic, una rosa collida el mes de maig. I així es xalaven tots dos. Mentrestant, el gos empaitava sargantanes i el sol anava a la posta, deixant un rastre de núvols encesos als confins de la vall.

Tornaran els carrers plens (Elisabet Prades)

 Tornaran els carrers plens

A omplir de crits l'asfalt

Seran altres clams

De paraules callades

De passes sense empremta 

De mirades closes

Potser també un altre asfalt

Nou, desconegut, llunyà

Tornaran els carrers plens

A omplir l'albada

El cel serà un altre cel

Núvols que no plouran

El mar serà un altre mar

Desconegut i orfe

Amb crestes de les ones

De puntes de coixí

I l'horitzó proper

Serà de primavera

Tornaran el carrers plens

Temps passat

Temps per no oblidar.

Tornaran els carrers plens (Eduard Alonso)

 

Tornaran els carrers plens en temps d'orenetes i falciots.

Tornaran els carrers plens d'acrobàcies i piuladisses.

Tornaran els carrers plens de cels embadalits de blau.

Tornaran els carrers plens d'arcs de Sant Martí.

Tornaran els carrers plens de sol reflectit en gotes de pluja..

Tornaran els carrers plens de pardalets fent-se la toaleta.

Tornaran els carrers plens d'arbres que s'enlairen cap al cel  acariciant la gravetat.

Tornaran els carrers plens de temps de vida i esperança.

Tornaran els carrers plens... (Núria Roca)

 Quina tristor els carrers buits per Sant Jordi. Una de les festes més importants de Catalunya.

Sense roses, sense llibres, sense converses, sense música, sense autors/res signant la dedicatòria personalitzada en els llibres.

Abans del desastre de la pandèmia, a les hores punta, quan la gent sortia de la feina, de les escoles, etc..., la circulació era densa pels carrers, els passejos, les voreres, per tot arreu una gentada celebrant amb la rosa a la solapa de la jaqueta o de l'anorac, si era un dia que feia fred o ja vesprejava. Si era un dia que el sol feia la seva feina amb intensitat, la roba era més lleugera, la primavera lluïa el seu esplendor.

Ara no hi ha venda de roses per les cantonades, les parades de llibres absents davant de les llibreries, fins i tot en llocs com els supermercats trobaves roses. Qui més qui menys te'n regalava una.

Les cares de les persones que passejaven per qualsevol carrer, sobretot si era cèntric, eren alegres, somrients, almenys en aquella diada. Els ulls espurnejants amb una lluentor que reflectia una festa grossa.

A les parades de llibres al carrer, gent fullejant, preguntant per algun llibre que li feia patxoca. Els autors/res atabalats però satisfets que compressin el seu llibre recent fornejat. El signaven a tothom que feia cua, fins a l'esgotament, a l'hora de cedir el lloc a un altre escriptor/a, i dirigir-se a un altre emplaçament.

Les escoles també fomentaven la lectura participant en la venda de llibres mitjançant els alumnes de l'últim curs de primària. Amb la recaptació dels beneficis obtinguts feien una bossa per al viatge de final de curs.

Veies les taules improvisades al pati o a fora al carrer, amb la senyera com a estovalles, i no hi faltava un pot amb un ram de roses.

Darrere de la taula veies els nens/es que venien amb il·lusió els llibres demanats. Controlant amb molt de compte el canvi dels diners, ja que suposava la guardiola per al seu viatge desitjat de final de curs. Podia ser per a ells la primera feina rendible. Darrere la taula, les cares dels dos o tres nens i nenes, que comentaven i solucionaven si hi havia algun problema, eren de responsabilitat. Això sí, no es trobaven sols, darrere hi havia una mestra o un mestre que controlava, organitzava i aconsellava en tot moment que sorgís un conflicte. El treball d'aquests tutors en aquesta diada comportava una feinada indescriptible.

La majoria d'escoles, al matí al pati, celebraven el dia de sant Jordi i els Jocs Florals dels alumnes des de P-3 fins a 6è, i fins i tot promovien la participació de familiars en el Concurs de poemes, contes, relats, novel·la, etc.

També hi havia demostracions de danses de tot tipus, tradicionals catalanes, o d'altres països.

L'organització d'aquesta celebració comportava una feinada per als mestres, que ho portaven a terme amb il·lusió.

Per als alumnes era un aprenentatge molt positiu.

Encara que aquest any es torni a celebrar en intimitat a dins de l'escola, amb grups bombolla, mascareta posada, que costa d'entendre's, distàncies i tots els protocols per evitar el contagi d'aquest virus tan agressiu, els joves, professors i pares suporten amb estoïcisme aquest esdeveniment tan light.

Esperem que l'any vinent per sant Jordi es pugui celebrar amb tots els ets i uts, amb gentada, soroll, forces llibres i formoses roses al carrer.

Tornaran els carrers plens (Montserrat Fortuny)

 Tornaran els carrers plens,

no hi haurà més places buides,

caminarà tota la gent

amb el somriure a la boca.

 

Tornarem a ser un poble fort,

que ja ha vençut l'epidèmia!

Per les places i els carrers

correrà la bona nova:

 

"L'epidèmia ja hem vençut,

ja tornem a ser gent sana.

Anirem amunt i avall

amb les boques sense màscares!"

 

Amb els cors sense cap por,

amb les ànimes victorioses.

Tornaran els carrers plens,

ja no hi haurà més places buides.

Tornaran els carrers plens (Àngels Segú)

 Quan acabi tot o més ben dit, quan tot comenci de nou, tornaran a omplir-se els carrers, però és que es poden omplir els carrers més que ara? Jo crec que no, el que serà més difícil és que s’omplin amb il·lusió i confiança.

Ja ha passat més d’un any des que ens varen confinar. Aleshores aquells dies sí que varen ser o estar (mai o gairebé mai no sé quina és la diferència entre aquests dos verbs, tot un dilema per a mi molt difícil de resoldre, que sempre em genera dubtes).

Tornaré al tema que ens ocupa sobre els carrers plens. Jo, què voleu que us digui, crec que els carrers per a mi ja són prou plens. He mirat de donar-hi voltes per no haver de posar cap dels dos verbs fatídics i no me n’he sortit... Sempre som o estem en algun lloc, però on és la clau per poder esbrinar la diferència, això ja son figues d’un altre paner.

Ara fa un any, aquells dies que ens varen dir que si ens quedàvem tots a casa, tot aniria bé, i bé va anar per a alguns, però no tots han pogut dir-ho; des de la finestra, es divisava tot o gairebé tot el veïnat, almenys els més propers o els que la línia dels ulls podia divisar i podies esbrinar, d’alguns d’ells, molt més del que ens podíem haver  imaginat en molts anys de vida en aquell entorn que ens era molt proper, però que gairebé no coneixíem.

Des dels balcons plens de vida, s’endevinava tot allò que deien i que no deien, els veïns i els fills que tenien, la música que escoltaven i fins i tot el seu grau de tolerància. En cada mot buscava irònicament un significat que no sempre obtenia, per molt que parés l’orella, durant l’últim raig de sol quan gairebé tots sortíem a saludar-nos i ens posàvem falta si algun dia faltava un de nosaltres. Van ser uns dies de germanor, que algun dia s’haurà de posar en valor.

Jo crec que aquells dies varen ser de retrobament, em van dur  a la infància, quan es feia més vida als carrers, quan encara no eren gaire plens, però en canvi eren plens de vida i ara que tornen a ser plens, però plens de què, de nostàlgia de tot allò que no tenim i que ens manca, però ho veiem com una absència, que no sempre ho és, ja que mai ho havíem tingut, encara que molts dels anuncis de la TV ens ho hagi fet creure.

No obstant això, ja no recordo gairebé com hem anat tornant a la nova normalitat, com diuen ara alguns, perquè unes vegades ens fan anar endavant i d’altres vegades enrere, per salvar no se sap gaire bé què, la veritat és que jo quasi m’estimo més seguir com al principi i no fer excepcions, per a mi és més important sortir aviat d’aquest malson, que no anar fent cops de cec per a no anar enlloc.

Tot i que ja ha passat un any llarg, i ara sembla ser que ja som al final del túnel, què voleu que us digui, jo no tinc gaires ganes que els carres estiguin plens, que plens ja n’estan i moltes vegades fins i tot massa. Del que de veritat tinc ganes és que es puguin tornar a fer totes les activitats que vàrem haver de deixar arxivades, per un temps, que se’ns està fent, almenys per  a mi, molt llarg.

Tornaran (Antònia García)

En els nuclis més antics dels pobles, els noms de places i carrers eren senzills, eren indicadors clars: carrer de la Font, plaça de l'Església, carrer Major, carrer del Mar...

Els pobles es van anar fent grans i els noms dels carrers ho van anar reflectint: carrer Ample, carrer Nou, carrer d'Amunt, carrer d'Avall...

I si les poblacions anaven creixent, calia posar noms als carrers nous: plaça de les Olles, carrer dels Traginers, carrer de Sant Josep, carrer de Santa Teresa...

Més endavant es va considerar que posar el nom d'un personatge important a un carrer o a una plaça era una bona manera de fer-li homenatge. I així es van anar nomenant carrers com ara aquests:

carrer de Jaume I, plaça d'Apel·les Mestres, carrer de Clementina Arderiu...

Tot passejant pels carrers, un dia em vaig adonar que desconeixia qui havien estat molts d'aquells personatges a qui havien dedicat un espai públic. En part per curiositat i en part per vergonya de la meva ignorància, vaig començar a buscar informació d'aquells noms que veia a les plaques dels carrers: Costa i Cuxart, Montserrat de Casanovas, Camil Oliveras, Anna Maria Martínez Sagi i molts d'altres.

Un cop vaig tenir la informació que volia, ja no feia les meves passejades seguint carrers de noms desconeguts sinó carrers de noms de persones que eren dignes de ser recordades. I em sentia acompanyada per elles. Podia seguir l'exemple de les vides d'alguns d'aquells personatges. Si més no, ho podia intentar.

Així va ser com, fora de casa, vaig tenir al meu abast una llarga llista de noms de carrers, parcs, places, avingudes i jardins que em van fer evocar metges, escriptors, arquitectes, savis, poetes, benefactors de la humanitat... Homes i dones que van destacar entre la societat.

Però, pensant, pensant, em vaig dir a mi mateixa que el nom no fa la cosa. L'assignació de molts noms, no tots, ha estat arbitrària ja que els noms i els “seus” carrers no tenen cap relació. Posem pel cas, el carrer de Teodor Llorente. Quina relació hi pot haver entre l'espai físic d'aquest carrer i l'il·lustre Teodor Llorente i Olivares, poeta, periodista i polític? Una altra cosa és quan sí que hi tenen relació, com ara la plaça de Salvador Riera i Giralt, que va ser propietari i que va impulsar la primera urbanització del Guinardó.

Ja no hi ha garrofers al carrer dels Garrofers, ni còdols al carrer dels Còdols, ni gira-sols al passatge del Gira-sol, ni telègrafs al carrer del Telègraf. Tot ha canviat.

Potser tornaran els carrers plens de noms que s'adiguin amb algun aspecte dels carrers, com ara la plaça del Nen de la Rutlla (hi ha una escultura d'un nen jugant amb una rutlla) o bé l'antic camí de Sant Genís a Horta, que em penso que sí que va des de Sant Genís fins a Horta.

És una qüestió que veig difícil que es pugui solucionar al meu gust. Em sembla que hauré de renunciar a aquesta meva idea. I no m'agradaria gens, gens, que els carrers tinguessin un número, com en algunes ciutats dels Estats Units d'Amèrica:  carrer 14, carrer 59, Cinquena Avinguda...

Decididament, torno enrere dels meus raonaments i encara em quedo amb un dilema: me'n vaig a passejar pel carrer de l'Eterna Memòria o bé pel carrer de l'Oblit?