Aquesta solia ser la seva activitat dominical en època de collita, que quasi sempre era pel mes de novembre. A casa era com un ritual en aquella època, quan jo era petita. Quasi sempre hi anaven els homes sols, però alguna vegada ho fèiem tota la família en pla d’excursió.
Doncs, com us deia, aquell diumenge del mes de novembre de mitjans dels anys 50, vàrem sortir de casa que encara era de nit i després de creuar la via del tren, de l'estació del Clot, la Meridiana, perquè vivíem al carrer Sant Joan de Malta i quedava quasi al davant de Ca la Vila, enfilàrem el carrer Muntanya amunt, aquí segurament ens trobàrem amb el meu oncle i el meu cosí.
Tot això, ho fèiem carregats amb els cistells de collir bolets i el menjar del dia. M’he quedat a dalt de tot del carrer Muntanya que surt cap al passeig de Maragall i davant d'un ambulatori de la Seguretat Social, on abans hi havia hagut una clínica que es deia Victòria, i allí es podia agafar el tramvia que duia a Horta, però com que havíem sortit d’hora, ben d’hora, el tramvia encara no funcionava, i vàrem seguir tot el passeig caminant.
Però, és clar, el recorregut encara no havia acabat, ja que, en arribar a Horta, vàrem seguir amunt passant pel carrer Campoamor fins a arribar a la carretera de Cerdanyola, que la vam fer sense cap problema, ja que no hi va passar cap cotxe ni cap ciclista. Com podeu comprovar, fins a aquell moment, tot anava com havia d’anar.
Al capdamunt de la carena, arribant a Can Valldaura vàrem començar a baixar fins a la font dels Caçadors, a la vora de Can Sardà, un passeig molt maco de fer si omples els cistells, però sembla ser que no va estar així aquell dia i el meu pare no volia tornar sense haver acomplert els seus objectius, omplir els cistells.
A prop de la font que us deia hi havia una caseta que era de propietat o usdefruit, això no ho tinc gaire clar. Era evident, però, que els socis de l’Harmonia, que era una societat que tenia la seu a Horta, tenien unes claus i podien fer servir tots els utensilis casolans que hi havia a dins i una taula molt llarga.
Tot va anar força bé, però en havent dinat, el pare va voler caçar més bolets. La mare es va quedar a recollir tots els estris del menjar i després, junt amb els més petits, que érem el meu cosí, la meva germana i una servidora, vam anar a trobar el pare, que ens havia advertit que quan arribéssim en una bifurcació, amb dos camins, agaféssim el camí més lleig, que semblava que no duia enlloc, que aquell era el bo, el que ens duria, al cap d’amunt, pels volts de Can Valldaura, on ens trobaríem.
Tot i les recomanacions, vàrem fer tot el contrari, i quasi sense adonar-nos-en, ens posàrem en un camí sense sortida, enmig del bosc, quan ja començava a fer-se fosc i quasi no podíem fer ni un pas, cap a cap costat. No sabíem per on tirar i aleshores la meva mare es va posar a cridar, Josep, Josep! i al cap i a la fi, els crits li varen servir, ja que des de dalt de la muntanya la varen sentir i el meu pare ens digué que no ens moguéssim més que ja ens baixava a buscar.
Va ser un final feliç, o com havia de ser, però jo sempre que hi penso, el que més recordo són els crits de la mare i l’advertència del pare que no anéssim pel camí fàcil, que aquell era enganyós, que tot d’una es convertia en un camí sense sortida. Us he explicat força detallat el recorregut, no perquè me'n recordi de tot el que vàrem fer aquell dia. L’itinerari el sé perquè el vaig fer moltes vegades en aquells anys, però no us puc dir el que vam menjar, ni a què vam jugar, perquè no ho sé, no em recordo de gairebé res.
El que recordo són els crits de la mare i les advertències del pare. Els records sempre són efímers, però hi ha coses que es queden en el fons del subconscient i això és el que no s’esborra mai.
