La caverna de Plató o llibertat (Montserrat Fortuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Fa temps que sóc aquí,

ja hi vaig néixer,

ja he perdut la noció

del temps... Quina foscor!

Tot aquí és erm,

només puc mirar cap ací,

tot és paret.

Rere meu hi ha un foc,

alimentat constantment,

mai no s'apaga.

No fa fred en aquest lloc,

ni calor tampoc.

Això del món també ens separa.

Les flames reflectides

a la paret de davant meu,

em mostren, divertides,

un seguit de plats, gerres, forquilles,

objectes plans.

Això és morir en vida...!

Qui se'n conforma,

sent jove i fort?

Qui no tindrà envestida

per acabar amb aquests

enormes dibuixos fets pel foc...?

Un bon ancià

m'ha agafat de la mà

i ara, en silenci, em guia

cap a la paret, sense replà,

després d'haver trencat

amb ses mans fortes

les anelles dels meus peus i mans.

Ningú no ens mira,

ningú no ens veu

i per l'esquerda estreta

passo el meu cos secardinenc.

De sobte ja sóc lliure.

Tremolant, els meus peus

es fixen a la terra ferma,

fent passes tremoloses,

endins d'una lluminosa nit.

Són més clares les estrelles

que les fosques estelles

d'aquell foc artificial

i allà, al fons, una claror es prepara,

tenyint el cel vermell,

que era tan blau.

Els meus ulls, fets en aquell antre,

no resisteixen la claror

i els tanco.

Però, primer l'un, després l'altre,

per fi poden contemplar

la formosa albada.

Això és vida...! Allà era mort!

Quina ignorància de les coses

ens fan veure els déus en el forat!

Ací, fora de l'antre,

respiro, per fi, la llibertat.

Passejaré per la gespa florida,

menjaré de les fruites prohibides,

cantaré amb els ocells cada sortida

de l'astre rei, Apol∙lo gloriós!

I gràcies al bon mestre,

de cabells blancs i cos pres i condemnat

pels enemics del poble,

pels contraris a la nostra llibertat,

al nostre lliure albir,

podré gaudir d'aquest edèn

tan desitjat.

Nosaltres també sortirem de la caverna,

també cridarem amb veu ben ferma,

després de tres­cents anys de l'esclavatge,

tornant d'aquella cova negra,

acabant el gran viatge

cercant la claredat.

Cridarem amb veu ben plena:

LLIBERTAT!

LLIBERTAT!

Una contestació (Carme Marquès)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Així que avui he agafat el bastó, davant la mirada inquisidora de la filla, i he esbufegat una mica en pujar l’escala..., no li he mirat la cara, em posa de mal humor, ja que ella voldria veure’m assegut tot el dia.

Jo sé el que em passa, i si l’hi ho expliqués diria que són coses de la meva imaginació senil. Sense anar més lluny, ahir al matí en llevar-me, el primer que vaig fer va ser obrir l’armari i treure la pilota de futbol que guardava com a record d’haver jugat a l’equip del institut quan estudiava l’últim curs de batxillerat. Me’n recordo com si fos ahir de les noietes que aleshores m’agradaven i noto unes sensacions molt agradables de recordar.

El bastó, resta oblidat en un racó de l’armari que hi ha al rebedor de casa. La filla al·lucina, ja no em crida quan veu les coses que faig, que no s’hi diuen en un home de setanta anys. Em mira amb ulls esbatanats i calla, la pobra ho està passant prou malament; a mi em sap molt greu, més no puc fer rés per aturar l’energia que em posseeix.

M’han marxat les taques marrons de les mans, el cabell se’m fa més espès, ja puc pentinar-me amb clenxa a l’esquerra com feia quan era més jove. Aquests canvis fan embogir la filla. Cada dia la veig més absent i desmillorada. Em fa molta pena.

Això que m’està passant no té cap explicació científica, s’escapa a tota lògica. No estem preparats per assumir-ho humanament. Fora bo que jo desaparegués de casa, per la filla seria com un descans. Li lliuraré unes línies, li diré que estaré bé, que duc diners suficients fins que trobi una feina que em permeti sobreviure.

Si la meva planeta és tornar-me jove, el viuré amb tot l’entusiasme del món, i si el pervenir és tornar a la infantesa, desitjo retrobar-me amb ma mare per dir-li quant l’he enyorat tota la vida.

Jo, avi de 103 anys (Pilar Zabala)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Això no vol dir que estigui recuperat del tot perquè el meu cos encara es mostra adolorit a causa de la gran patacada que vaig patir en caure a terra.

Només recordo que aquella nit em vaig aixecar del llit, i quan decididament em dirigia a la cambra de bany, amb la idea de passar després per la cuina, vaig ensopegar amb alguna cosa que em va fer perdre l'equilibri. El cas és que, sense gairebé adonar-me'n, em vaig trobar ben estirat a terra, totalment cruixit i sense forces suficients per poder-me aixecar.

És cert que de seguida va aparèixer la Miledys, la noia que se suposa que m'ha de cuidar, i dic que se suposa perquè no hi ha dubte que ha estat ella qui, en la seva mania de netejar i de fregar tant el terra, aquest s'ha desgastat fins al punt de provocar la sobtada frenada de les meves sabatilles. La veritat és que ella fa el que vol en aquesta casa. Només em fa brous i purés amb l'excusa que no tinc dents, prescindeix de la sal, em controla els caramels, em fa fer la migdiada i pretén banyar-me cada vegada que, segons ella, embruto el llit. Així no és manera de viure, de debó que ja li hauria dit a “aquella” que marxi, però em retinc de dir-li-ho per por que els meus fills em posin en una residència.

Per on anava… Ah, sí, doncs resulta que si vull menjar alguna cosa diferent haig d'esperar que “aquella” se'n vagi a dormir. Llavors em dirigeixo silenciosament cap a la nevera i agafo el que em bé de gust: un suc de fruita ben fresquet, un flam, o un dels pastissets que de tant en tant em duen els meus néts i que aquest coi de dona em raciona perquè diu que no tinc bé la panxa. El que passa és que no diu que els vol per a ella.

Una altra cosa més és que no té cap dret a manar-me de la manera que ho fa ni a rondinar-me contínuament. Prou que li dic que tot el que hi ha en aquesta casa és meu perquè ho he pagat jo i que això em dóna dret a exigir que les coses es facin com jo vull. Tot i així és molt clar que les meves queixes cauen en un forat perquè ella sempre explica als meus fills unes històries que són plenes de mentides, però aquí estic jo per fer-los saber la veritat, a més de dir-los tot allò que, donat el cas, em convingui.

Avui, igual que altres vegades, li he dit a “aquella” que no em venia de gust sortir al carrer, però ha vingut la meva filla i, davant la seva mirada inquisidora, he agafat el bastó i, esbufegant una mica, he pujat els quatre esglaons que em separaven de l'ascensor. Un cop al vestíbul m'he assegut a la cadira de rodes i després de voltar per la Gran Via hem acabat anant al Parc de l'Escorxador.

Aquesta ha estat una bona decisió perquè aquest matí la tardor ha lluit esplèndida. Arbres i arbustos mostraven gran varietat de fulles amb tonalitats grogues, marronoses, verdes i vermelles; el sol era radiant i gairebé m'he adormit sota els efectes de la seva agradable escalforeta.

Li he dit a la meva filla que la Miledys no em vol dur mai al carrer, que es queixa cada vegada que li ho demano i que les comptades vegades que ho he aconseguit empeny la cadira sense cap mirament, fent-la ensopegar expressament amb tots els forats i desnivells que troba pel camí.

Ja sé que aquesta és una batalla perduda perquè tots creuen que començo a tenir el cap tronat. De vegades, molt poques, penso que potser tenen raó.

Envelliment (Antònia García)

Fa un parell de setmanes que em trobo més fort i més àgil. Així que avui, davant la mirada inquisidora de la Rosa, la meva filla, he esbufegat una mica en pujar l'escala. Quan ja he estat assegut a la butaca, la Rosa m'ha preguntat:

—T'has cansat, papa?

—Una mica, sí, filla. Aquests últims dies semblava que em trobava més bé, però avui...

—És que has volgut pujar l'escala massa de pressa, papa. Fes-ho com ho feies abans: una paradeta cada quatre graons. I torna a agafar el bastó, quan surtis. Aniràs més segur.

He fet que sí amb el cap. No vull que s'adoni que estic recuperant forces. Aniré molt amb compte a fer les coses amb les mateixes dificultats d'abans.

Aquesta actitud meva té una raó de ser. He viscut sol fins que vaig tenir un trastorn de salut. La Rosa, llavors, va preferir que vingués a casa seva fins que m'hagués recuperat del tot. I aquí m'hi trobo tan bé...! La Rosa cuina com els àngels, com ho feia sa mare, que al cel sia. Jo, a casa, em sé arreglar però la cuina no és el meu fort.

Aquí cada dia tinc la companyia de les nétes, la Júlia i la Natàlia. Quan tornen d'escola, el menjador s'omple de rialles i xerrameca, amb les explicacions de les seves facècies. I quan ja han fet els deures, sovint em demanen que els expliqui coses de quan jo era de la seva edat, o de la meva joventut. I no vulgueu saber com m'omple, això!

Que diferent d'estar a casa, sol com un mussol, amorrat a la televisió. Perquè la dona de fer feines només ve dos dies a la setmana, als matins. Quan en tinc ganes, a les tardes, vaig al casal del barri, a jugar al dòmino o a les cartes. Però de vegades em fa mandra anar-hi.

A més dels efectes de la tanda de vitamines que em va receptar el metge, deu ser que aquí estic tan distret que sembla que m'estigui rejovenint. Em sento molt més animat. Em vénen més coses a la memòria. Puc llegir més estona sense que se'm cansin els ulls. Puc caminar més de pressa, però només ho faig si vaig sol. Si vaig amb la Rosa, dissimulo. I és que em fa por que arribi el moment que hagi de tornar a casa. Estic segur que, un altre cop sol, perdré aquestes forces que faig veure que no tinc.

L'altre dia em va anar d'un pèl que no em descobreixen. Jo jugava tan tranquil amb les nenes, feia veure que era un ogre que les empaitava, quan la Júlia va cridar:

—Alça! L'avi corre més que tu, Natàlia! Que t'agafa, que t'agafa...!

Vaig parar en sec i, ràpidament, em vaig repenjar a la taula, fent-me el cansat.

—Ai, em faig vell –vaig dir–, deixeu-me seure una mica.

Les nétes se'm van acostar. La Júlia em va agafar la mà, la meva mà arrugada, entre les seves manetes tan tendres, i em va preguntar:

—I per què es fan vells, tots els avis?

—Perquè així és la vida, filleta. Vosaltres, els petits, aneu amunt i nosaltres, els vells, anem avall...

Aquesta nit m'he desvetllat i he estat pensant en tot això. I de cop m'he adonat que no és a les nétes ni al gendre i la filla a qui estic enganyant amb la meva falsa feblesa sinó a mi mateix. A mi mateix, perquè el cos se'm refà una mica, sí, però l'esperit se m'esguerra. Em fa por la solitud, molta més por que no m'havia fet fins ara. Però no està bé que jugui la carta del meu suposat envelliment físic per guanyar el benestar i la companyia que la família m'ofereix.

Demà parlaré amb la Rosa, li diré que em començo a trobar més bé i pararé de fer aquesta absurda comèdia. I quan em sembli que puc tornar a casa, jo mateix li ho proposaré. Ja sé que em vindran a veure de tant en tant. També ho feien abans. Però aquesta alegria de cada dia amb les nétes, ho enyoraré tant...!

Quina història (Carme Marquès)

Anava jo caminant per un carrer solitari de la meva ciutat quan de sobte em vaig adonar que no reconeixia el lloc on estava, m’era totalment desconegut. Els edificis, alts no tenien finestres ni balcons. Les parets llises pintades de vius colors feien un efecte estrany. Les unes eren de color vermell, d’altres verdes, també n’hi havia de grogues, liles, blaves. En fi tota la gama de l’arc de sant Martí. Aleshores de cadascuna d’elles sortiren uns petits éssers del mateix color de les cases, homenets i donetes que passaren al meu costat sense veurem. Pel que semblava, jo era invisible als seus ulls.

Vaig tenir una sensació estranya. De primer em sentia orfe, enyorava als pares, sobre tot la mare. Ai, si la mare estigués al meu costat de segur trobaria una explicació al fet, i calmaria la meva ansietat.

Decidit a no deixar-me endur per la por, enfilo carrer amunt seguint aquella corrua de criatures estranyes. El carrer s’acabava davant d’un portaló enorme de gruixuda fusta rematada de claus de ferro. S’obria a un túnel fosc passat el qual s’arribava a una plaça circular plena a basar dels petits i acolorits ésser.

Un personatge estrambòtic vestint una túnica llarga fins els peus de color groc lluent parlava des d’una plataforma elevada cridant enfurismat contra els humans de l’altre cantó de la vall. Tot feia pensar en un atac per sorpresa contra els seus habitants. Calia fer quelcom per avortar les males intencions que duien.

De sobte començà a ploure a bots i barrals, i aquells homenets començaren a córrer a la desbandada, L’aigua els descoloria i quedaven estesos al terra sense poder bellugar-se, com si s’haguessin mort. Tota aquella bretolada aniquilada sense tenir que fer rés. En el fons em sabia greu, ja que tenien l’aspecte simpàtic, penso que ben aconsellats la convivència fora possible.

Vet ací el que va passar mentre jo caminava per un carrer solitari de la meva ciutat quan de sobte em vaig adonar...

La riuada (Anna Collado)

Anava jo caminant per un carrer solitari de la meva ciutat quan, de sobte, em vaig adonar que, per l’avinguda que creuava perpendicularment el meu carrer, s’acostava un nombrós grup de persones caminant a pas lleuger. La massa humana, sorollosa i desmanegada, avançava omplint tota l’avinguda, com si d’una riuada es tractés. A mida que es va anar apropant, vaig poder distingir les petites partícules que la formaven. Es tractava de persones de totes les edats: joves, grans i criatures. Els més joves avançaven amb pas ferm i alguns ajudaven a caminar o a sostenir-se dempeus els més ancians, que mostraven l’esgotament en els seus rostres. La major part dels infants caminaven essent arrossegats per la mà d’algun adult. Els més afortunats anaven a coll. Tots, però, reflectien als seus ulls la tristor i la incomprensió més devastadora.

Foto: Sergi Cámara. Publicat a: naciodigital.cat

Palplantada al mig del carrer, la riuada humana em va envoltar com si jo fos una roca enmig de la llera d’una riera i ella fos l’aigua que baixa després d’una pluja torrencial. La seva força era tan gran, però, que com els passa també a les roques, em vaig haver de deixar endur per ella. Ja dins la riuada, vaig poder conèixer-la millor. Estava formada per persones desesperades que fugien del seu país després que el desconhort i la por hagués envaït les seves vides. No tenien res, ja que havien deixat enrere possessions, amics i esperances.

—On aneu? —els vaig dir.

—A Europa —em van respondre.

I no vaig poder fer més que sumar-me a la seva marxa. Intuïa que Europa no els resoldria els seus problemes, però un racó de mi pensava que sí, que encara podria quedar un bri d’humanitat en aquella paraula-ens. Potser sí, potser sí que se’n sortirien.

Els vaig seguir fins a la porta d’Europa. Els vaig acompanyar impregnant-me de les seves històries tristes i dels seus somnis recalcitrants. Quan vam arribar-hi, ens vam posar a picar.

—Open! Open! —cridaven els meus companys i companyes de camí.

—Obriu, collons, que no hi ha ningú o què? —vaig cridar jo desesperada.

Des de llavors seguim picant i cridant. Des de llavors una barreja de sorpresa, indignació i resignació ha envaït la meva existència mentre els meus artells encetats i la meva laringe turgent segueixen lluitant contra el mur obstinat d’indiferència que s’aixeca davant nostre.

Després de la castanyada (Montserrat Forrtuny)

Dibuix: Montserrat Fortuny

Anava jo caminant carrer Bailèn amunt. Acabava de baixar del pis d'un amic, quasi cantonada Rosselló. Havíem fet la castanyada, sis de colla, i havia anat tot molt bé. Els panellets eren molt més bons que els dels altres anys, perquè eren de pastisseria, no del súper, com abans, que tenien aquell gust de patata.

Els moniatos, molt dolços i les castanyes, molt ben torrades.

La convivència havia estat molt bona, en faltar aquella “amiga” que em posava sempre nerviosa. Havíem rigut molt a l'hora del moscatell i tot havia acabat molt bé, aquest diumenge dia u de novembre, festa de Tots Sants, vigília del dia dels Difunts, tal com s'ha de fer aquesta celebració.

Anava pujant per Bailèn, com feia sempre, una caminada de vint minuts, com a màxim. De cop i volta es van apagar els llums de tot el carrer, no els de les porteries i algunes botigues, de manera que encara m'hi veia, sabia on posava els peus i no em vaig immutar, encara que per tot el carrer no s'hi veia ni un ànima, manera d'anomenar les persones, molt indicat en un dia com aquest.

De sobte vaig sentir, rere meu, soroll de passes, no de talons alts, de sabates femenines, sinó de sabates d'home.

Vaig pensar que, anant més de pressa que jo, aviat em passaria davant, però no, si jo alentia el pas, ell també.

Vaig començar a preocupar-me i no vaig tenir valor per a girar-me i mirar avall, darrere meu.

Si afluixava el pas, el so també es feia més lent, i si l'apressava, també es feia més ràpid.

Em va agafar por… Qui era el que em seguia i per què…? Per a robar-me…? Per a fer-me mal…? Per a matar-me…?

Havia començat a pujar per l'esquerre del carrer Bailèn, pel costat on hi ha els carrerons més estrets, propis del barri de Gràcia; els de la dreta, pujant, ja són el carrer Indústria, el de Pare Claret, que són com tots els de l'Eixample.

En arribar, doncs, al carrer Pare Claret, vaig travessar i vaig començar a pujar per la dreta, fins arribar a la Travessera de Gràcia.

Des de la Travessera vaig enfilar el Torrent de les Flors i havia de pujar encara tres carrers, dels estrets, graciencs, i vaig continuar amunt, sense girar-me, amb el cor augmentant el seu ritme, cada vegada més esglaiada.

Vaig invocar els meus difunts, els més estimats, demanant auxili espiritual i material…

En arribar al número 30, amb el cor que ja em sortia per la boca, es van tornar a encendre els llums de tots els carrers i vaig començar a córrer fins a arribar al meu número, el 38; vaig treure'm les claus de la butxaca, vaig ficar la clau al pany i, un cop a dins de l'entrada, vaig tancar la porta tan de pressa com vaig poder, amb un terrabastall que el deurien sentir tots els veïns, jo tremolant i gairebé sense força a les cames…

Fins que no em vaig veure amb cor per pujar els meus 57 graons, no vaig encendre el llum de l'escala.

Llavors sí, amunt, amunt, fins a entrar al meu pis i tancar la porta amb tots els panys i baldes…!

Ningú no va trucar, cap més soroll no va trencar el silenci de la nit.

He dormit bastant bé i aquí em teniu, sana i salva, per a poder explicar-vos aquesta peripècia.

L’ensurt (Antònia García)

I mira que m'ho deia, en Joan. “No passis per aquests carrers tan solitaris, que un dia et donaran un ensurt...” Jo me'n reia. Ves, què m'havia de passar. Des que vivim aquí que vaig pels carrers de dalt, tot fent drecera. Un ensurt, a mi? I ca, home! I ca!

Però un dia jo anava per aquells carrers deserts i amb poca llum cap a casa. Era un tros curt. Re, cinc minutets de camí. Era hora foscant. El cel tenia encara un punt de blau però la foscor amagava les cases. De sobte, em vaig adonar que algú em seguia. Vaig sentir els passos, un tros enrere. Uns passos que s'arrossegaven. Em vaig girar i vaig veure una silueta alta, tapada amb una roba amb caputxa. Aquella figura va avançar una mà cap a mi i va fer una mena de crit gutural acabat amb un esgarip agut. No sé pas què em vaig imaginar. Em vaig quedar clavada, incapaç de moure les cames. La figura es va acostar, amb la mà cap a mi, i de cop vaig reaccionar, vaig arrencar a córrer en direcció al passeig, on acostuma a haver-hi gent que va amunt i avall. Ni em vaig girar, però estava segura que la figura em seguia. Sentia el seu trepig, també accelerat. En tombar la cantonada, em vaig repenjar a la paret per recuperar l'alè. El cor em bategava a cent per hora. Vaig mirar enrere i sí, la forma inquietant, home o dona, anava venint. Vaig provar de cridar demanant auxili però la veu no em va sortir, tenia la gola seca. Vaig trucar al timbre de dues o tres cases, però ningú no va respondre.

Si no fos que no hi crec, hauria pensat que era un fantasma. Però no, havia de ser algú real. Un lladre, potser? Una vegada, van estirar la bossa a una amiga meva i li van arrencar la cadena d'or que duia al coll... I si era un boig assassí? A sota de la roba podia dur un ganivet ben esmolat... Qui sap si ja havia apunyalat dues o tres persones més, rabejant-se en les indefenses víctimes, omplint-los el cos de ferides horribles. Una ment malaltissa pot arribar a fer veritables atrocitats!

Aquests pensaments m'havien posat ales als peus. Vaig tornar a córrer. Vaig recordar que a la bossa duia el paraigua plegable. Si la figura m'aconseguia, a més de cridar tant com pogués, em defensaria a cops de bossa, a puntades de peu, a mossegades...!

Aleshores em va agafar aquell dolor, aquella punxada al costat que m'agafa quan corro, i em vaig aturar. Allí, palplantada, esbufegant, vaig veure com s'acostava aquella persona, alentint el pas, arrossegant els peus... Em vaig dir a mi mateixa: la millor defensa és un bon atac! No m'hi vaig pensar gens, vaig engrapar la bossa amb el paraigua a dins i vaig començar a atonyinar el possible malfactor o criminal repetidament, a tort i a dret, sense mirar on pegava! Jo estava histèrica, havia passat de tenir una por terrible a tenir un coratge defensiu inimaginable.

Al carrer no hi havia ningú més que nosaltres dos: la figura, cargolada a terra, gemegant, protegint-se el cap amb els braços, i jo amb la bossa enlaire, disposada a continuar clavant-li un bon gec de garrotades. Però, amb la brega, la caputxa se li havia tirat enrere i li vaig veure la cara. Era en Pere, el meu nebot. Pere!, vaig cridar, ets tu? Però, redimonis, per què m'has espantat així?

L'adolorit xicot, amb la poca veu de què podia disposar a causa d'una afonia tremenda i d'un refredat gripós que el tenia baldat, em va dir que havia sortit del seu pis, ben abrigat, per anar a la farmàcia a buscar més medicaments i llavors m'havia vist. M'havia seguit i havia intentat cridar-me però tenia la veu tan malament que amb prou feines li havia sortit un so estrany. Veient que jo havia començat a córrer, ell també ho havia fet, per poder-me dir: “Ei, tieta, que sóc jo...!”

Quan ho vaig explicar a en Joan, es petava de riure. I de llavors ençà que, de vegades, enriolat, em diu: “No passis per aquests carrers tan solitaris, Teresa, que algun dia, per equivocació, encara li faràs una cara nova a algú ben innocent...”.